Compartir: 
Documents de treballSandra Jódar-Rosell
  • Per a les entitats espanyoles, el tancament dels mercats a finals del 2008 va desencadenar una forta pressió per reduir la dependència del finançament majorista i augmentar el pes dels dipòsits. A fi de fer front als elevats venciments del 2011 i el 2012, les entitats s'estan veient obligades a generar liquiditat mitjançant la reducció de la diferència entre crèdits i dipòsits (el gap comercial).

  • El gap comercial es pot reduir seguint diverses estratègies. Per tipologia d'entitats, l'evolució entre 2008 T3 i 2010 T2 de les variables de negoci mostra com els bancs mitjans han aconseguit reduir-lo captant més dipòsits però sense aparentment contraure el crèdit. En canvi, aquelles caixes que han acabat rebent algun tipus d'ajuda en forma de capital han augmentat els dipòsits alhora que han reduït el crèdit.

  • Són múltiples els factors que originen aquest comportament diferenciat entre tipus d'entitats. En particular, entre els més importants, hi ha els nivells de liquiditat i solvència que cada entitat mantenia a l'inici de la crisi. Així, aquelles entitats que no van acumular uns coixins de liquiditat i capital adequats a la seva dependència del finançament majorista i la seva estructura de costos han de competir més intensament pels dipòsits i tenen menys capacitat per continuar concedint crèdit.

  • Les conseqüències de la gestió de la liquiditat no són menyspreables, tal com mostra el cas de les caixes que han necessitat ajudes. Comparades amb la resta de caixes, 3 p.p. del seu major creixement acumulat en dipòsits i 1 p.p. del seu menor creixement del crèdit es poden associar al fet de mantenir uns menors coixins inicials per fer front a les tensions de liquiditat.

  • L'anàlisi també revela la importància de poder ajustar ràpidament els costos a un entorn que requereix ser més agressiu en preus. En efecte, atès el difícil accés de les caixes als mercats de capitals, els beneficis recurrents són cabdals per mantenir-ne la solvència. En aquest sentit, una estructura de costos amb un elevat pes dels costos fixos limita la capacitat de competir pels dipòsits. En conseqüència, caixes amb una gran necessitat de reduir el seu gap comercial no capten prou dipòsits i han de recórrer a un menor creixement del crèdit per reduir-lo. Comparades amb els bancs mitjans, 2,2 p.p. del seu menor creixement del crèdit es poden explicar per aquesta menor flexibilitat per ajustar costos.

Compartir: