Compartir: 
Despalanquejament bancari a Europa, repercussions al món emergent?

Tendim a analitzar la crisi financera de la zona de l'euro en una clau que podríem anomenar eurocèntrica. Ens preocupa, per exemple, que el procés de despalanquejament bancari que s'està produint pugui penalitzar el creixement d'Europa mitjançant una restricció del crèdit. Tot i que comprensible, aquesta visió eclipsa altres derivades del procés. En particular, s'esmenta poc, en el debat públic, el possible impacte que el despalanquejament de la banca de la zona de l'euro pugui tenir en el finançament d'altres regions del món, en particular de les economies emergents. No obstant això, es tracta d'una qüestió rellevant, perquè hi conflueixen dos fets que no sempre són tinguts en compte.

El primer és l'elevada importància que té el crèdit estranger en el finançament de les economies emergents. Segons dades del Banc de Pagaments Internacionals (BPI), entre el primer trimestre del 2005 i el tercer del 2011, l'últim amb xifres disponibles, els actius exteriors enfront de les economies emergents en mans de bancs gairebé es van triplicar i han assolit, actualment, els 4,8 bilions de dòlars, un total equivalent, aproximadament, al 25% del crèdit nacional de les economies emergents i al 20% del seu PIB. Es tracta, a més a més, d'un procés notablement dinàmic, ja que, malgrat que quatre d'aquests set anys estan ja dominats per la crisi financera global, el crèdit estranger ha aconseguit créixer el 5% en mitjana trimestral. Aquest context dinàmic permet restar dramatisme al descens dels actius exteriors bancaris registrat en el tercer trimestre del 2011 i a la seva probable continuïtat en el quart trimestre.

Una segona realitat, no sempre recordada, és el paper preponderant que tenen els bancs europeus en aquest finançament exterior. Tal com s'aprecia al gràfic següent, aproximadament el 44% del finançament bancari internacional prové de bancs de la zona de la moneda única, seguits en importància pels bancs britànics (el 19% del total). Els bancs dels Estats Units mantindrien una quota sensiblement menor, de l'ordre del 15% del total. Per completar la visió convé esmentar la distribució geogràfica del finançament internacional bancari europeu. Com era d'esperar, és molt dominant a l'Europa emergent (el 80% dels actius exteriors en mans de la banca de la zona de l'euro), seguida, a distància, per l'Amèrica Llatina (el 50%). La seva importància és sensiblement menor a l'Àsia emergent i a l'Àfrica.

Considerant els dos fets conjuntament, el de la importància creixent del crèdit bancari exterior per a les economies emergents i el de la preponderància europea en aquesta modalitat de finançament (en especial a l'Europa emergent), s'entén la preocupació expressada per alguns analistes: si per afrontar les noves necessitats de capitalització, els bancs europeus es decantessin per reduir el palanquejament enfront de les contrapartides emergents, es podria produir un empitjorament sobtat del crèdit de la part del globus que, ara com ara, ha aconseguit salvaguardar el creixement?(1)

La resposta, a data d'avui, és que hi ha dos grans factors que poden ajudar a reduir aquest risc: i) la capacitat d'altres zones de suplir, si més no en part, el paper de la zona de l'euro en el finançament exterior emergent, i
ii) l'existència de matisos sobre la vulnerabilitat autèntica de l'Europa emergent per afrontar l'efecte d'un hipotètic despalanquejament.

Així, quan s'analitza l'evolució temporal del crèdit exterior al conjunt de les economies emergents, es constata que existeix una substitució del paper del finançament exterior provinent de la zona de l'euro pel que realitzen els bancs dels Estats Units, el Regne Unit i la resta del món. En termes quantitatius, la quota de la zona de l'euro va baixar en 10 punts percentuals des del quart trimestre del 2008 (quan va assolir el nivell màxim), mentre que la nord-americana i la britànica ho van fer en quatre punts percentuals i la d'altres països en dos punts. Tot plegat, com s'ha comentat més amunt, en un context de creixement del volum total dels actius externs enfront dels emergents. Diferents analistes coincideixen a assenyalar que hi ha raons per creure que els bancs de la Xina i del Regne Unit podrien continuar jugant un paper compensador en el futur si el despalanquejament europeu fos realment intens, en especial a la regió crítica de l'Àsia emergent.

Pel que fa al segon dels factors comentats, el relatiu a l'Europa emergent, un estudi recent del BPI apunta al fet
que la composició i el termini del crèdit bancari exterior moderaran el risc.(2) Així, i malgrat que el BPI constata que l'Europa emergent presenta febleses, atesa l'elevada participació de la banca estrangera en el crèdit total dels països (aproximadament, el 50% del crèdit total està participat per la banca de la zona de l'euro, amb valors sensiblement superiors en països com Hongria i Romania), la preponderància del crèdit a les filials (enfront del crèdit a les empreses, al sector públic, etc.) limita, en part, la vulnerabilitat financera d'Europa. Això és degut al fet que la primera d'aquestes modalitats tendeix a ser menys volàtil que la segona i proporciona més protecció davant els canvis sobtats d'orientació financera per part dels bancs estrangers.

Un segon aspecte relacionat amb la composició fa referència a la forma que adopten els actius transfronterers. Si són títols de deute comercialitzable (en contraposició a préstecs no comercialitzables), la facilitat, per part dels creditors estrangers, per disposar dels actius és més gran (i, per tant, la vulnerabilitat de l'economia emergent en qüestió). D'acord amb les dades del BPI, només el 10% dels actius internacionals en mans dels bancs de la zona de l'euro es manté en forma d'actius negociables. Finalment, pel que fa a l'estructura de venciments, també permet reduir el risc de reversió sobtada del finançament exterior, ja que, de la cartera d'actius exteriors dels bancs de la zona de l'euro, els que tenen la contrapartida a l'Europa emergent tendeixen a ser a llarg termini (venciment superior a un any, que representa dos terços del total i que cal comparar, per exemple, amb el 50% de l'Àsia emergent).

En definitiva, sobre la qüestió que ens ocupa, només s'emetrà un judici definitiu en un futur proper. Així i tot, de la discussió anterior, es pot concloure que la importància de la banca europea en el finançament exterior dels emergents, en especial a l'Europa emergent, obliga a tenir en compte el desenvolupament del procés de despalanquejament europeu. Tot plegat, però, matisat per la capacitat del sistema financer internacional de substituir, en part, el paper dels bancs europeus, mitjançant el recurs al finançament de bancs d'altres zones i a altres mitjans de finançament, com els bons, i per la mitigació de la concentració del risc a l'Europa emergent per la forma i pel termini en què es manté el finançament.

(1) Un debat previ, però diferent, al que ens ocupa en el present requadre fa referència a l'abast que, efectivament, acabarà tenint aquest procés de despalanquejament. Com ho destaca un estudi recent del BPI, es tracta d'una discussió oberta, amb càlculs de despalanquejament molt contrastats, que oscil·len entre els 0,5 bilions de dòlars i els 3 bilions de dòlars en els pròxims anys, és a dir, una xifra que balla entre l'1% i el 5% dels actius bancaris totals de la UE. Vegeu, en concret, G. Peter, M. Drehmann i V. Sushko (2012), «European Bank Funding and Deleveraging», BIS Quarterly Review (març), i Morgan Stanley (2011), «European Banks. What are the Risks of €1.5-2.5tr Deleveraging».

(2) Vegeu S. Avdjiev (2011), «Evaluating the Potential Impact of Deleveraging by Euro Area Banks on Emerging Economies», BIS Quarterly Re­­view (desembre).
 

Aquest requadre ha estat elaborat per Àlex Ruiz

Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

Compartir: