Compartir: 
Informe mensual - DossierAvelino Hernández, Maria Pilar Buil Vilalta
El finançament de les pimes a Espanya: emergència a curt termini, repte a llarg termini

El finançament de les petites i mitjanes empreses (pimes) és un element central en el complex panorama que afronta l'economia espanyola. En primer terme, la crisi iniciada el 2008 ha generat restriccions financeres agudes que incideixen de manera especialment dura en les pimes. Com a rerefons, Espanya arrossega, des de fa dècades, un problema estructural en el subministrament adequat de finançament a les empreses que aborden el repte de créixer. Això contribueix al problema endèmic de la insuficiència d'escala del nostre teixit empresarial.(1) Certament, la situació d'alarma generada per la crisi estimula múltiples reaccions per part dels agents privats i de les autoritats, que busquen solucions per al greu problema que planteja l'absència de liquiditat. No obstant això, convé que allò que és urgent a curt termini no desviï l'atenció del que és important a llarg termini. En concret, és desitjable que les mesures que s'adoptin ara incorporin elements que millorin les possibilitats d'expansió de les pimes espanyoles. Això passa, necessàriament, per potenciar els canals i els instruments que proporcionen finançament a llarg termini (el que permet ampliar les operacions, escometent inversions en noves plantes o establiments o adquirint altres empreses complementàries o competidores).

El gràfic següent presenta dades sobre l'estructura de finançament empresarial segons les dimensions de les empreses a Espanya i a altres països del seu entorn.(2) Ajuda a il·lustrar tres fets estilitzats ben contrastats en múltiples ocasions. El primer és que les empreses petites descansen bàsicament en l'autofinançament, i que, quan la dimensió augmenta, el finançament extern tendeix a guanyar protagonisme.(3) El segon és que el deute és la modalitat de finançament extern dominant a les pimes, per davant dels instruments de capital. El tercer és que el canal bàsic d'endeutament d'aquestes empreses és el crèdit bancari, que va cedint espai al finançament per la via del mercat de capitals a mesura que la dimensió creix. Espanya és un bon exponent d'aquestes pautes, ja que hi destaca el pes relativament menor del finançament extern i, dins el finançament extern, la notable preponderància dels préstecs bancaris, tot plegat en paral·lel a la menor escala de les seves empreses. Algunes preguntes sorgeixen immediatament: què explica aquests fets estilitzats?, és una dinàmica millorable?, com?

En termes conceptuals, es consideren dos elements fonamentals que expliquen les dificultats o els obstacles que afronta una empresa petita per accedir al finançament extern. El primer és l'existència d'un problema, més sever que en el cas de les empreses grans, d'«asimetria d'informació» entre els finançadors potencials i l'empresari/gestor. És a dir, un problema d'opacitat (típicament unit a una menor capacitat d'oferir garanties) que frena o encareix el finançament. Això és especialment rellevant quan es pretén apel·lar als mercats de capitals i una mica menys quan es recorre al crèdit bancari, en la mesura que entitats bancàries adequadament preparades poden realitzar tasques de vigilància i de control sobre l'empresa. El segon és, estrictament, la qüestió de l'escala: els costos d'alguns instruments de finançament extern són tan alts que converteixen en prohibitiva la seva utilització per a operacions de baix volum. Això és el que succeeix en considerar els costos (per procediments legals, comercials, administratius, etc.) d'una emissió de bons al mercat de capitals, i més encara en el cas d'una sortida a borsa. A més d'aquests factors vinculats a l'«oferta», són importants també els que limiten la «demanda», en especial les reticències de molts petits empresaris a acceptar el que conceben com una ingerència en el control de l'empresa.

Nombrosos estudis han documentat que l'eliminació d'obstacles al finançament comporta beneficis per al conjunt de l'economia i de la societat.(4) Més en concret, una conclusió àmpliament acceptada(5) és que és molt fructífer ampliar les possibilitats de finançament de les pimes, en especial facilitar el seu accés a recursos estables a llarg termini, procedents de proveïdors diversificats i vinculats tant al capítol de capital com al de deute (la qual cosa permet optimitzar l'estructura de passiu d'acord amb l'evolució de les condicions i compassar el procés de creixement). Aquesta observació és especialment rellevant per a Espanya en l'actual procés de reforma profunda del sector financer, ja que s'obre l'oportunitat de corregir les ineficiències i les mancances que han generat la regulació i les pràctiques dels agents privats.(6)

Convé que les pimes facin tot el possible per millorar la transparència de la seva activitat davant els possibles finançadors. La via directa és comunicant la seva estratègia, proporcionant puntualment els comptes auditats, informant de fets rellevants, etc. Una via indirecta és professionalitzant la gestió i millorant les pràctiques de govern corporatiu. La incorporació de consellers independents o l'entrada d'accionistes amb bona reputació solen ser un senyal positiu per a la resta d'inversors i de prestadors. D'altra banda, instruments que permeten ampliar les possibilitats d'oferir garanties (com, per exemple, les Societats de Garantia Recíproca) es podrien utilitzar amb més profusió. A les autoritats els correspon dissenyar les reformes reguladores tenint en compte, simultàniament, les necessitats urgents a curt termini i els reptes a llarg termini. En aquest sentit, els mercats bancaris i els mercats de capitals (accions i bons) són àrees que s'han de complementar per permetre el finançament de l'expansió de les pimes en condicions satisfactòries.

Pel que fa als canals bancaris, convé vigilar que els efectes combinats de les múltiples iniciatives de reforma per respondre a la crisi no generin incentius perversos de cara al finançament de les pimes amb potencial de creixement. Un àmbit determinant és l'estructura i la configuració del sector. El model de «banca universal i relacional» ha demostrat els seus avantatges: disposar d'un grup d'entitats amb elevada capil·laritat sobre el terreny (properes, per tant, a les empreses) i amb múscul i know-how financers permet acompanyar les pimes en el procés de creixement, ja que els ofereix una gamma àmplia de productes i de serveis (des dels propis de la banca comercial als més associats a la banca d'inversió). I tot plegat conreant les relacions de confiança a llarg termini. Seria, doncs, convenient que les reformes preservessin aquest model. Un altre front important és la regulació prudencial bancària (solvència i liquiditat), l'enduriment de la qual és una amenaça que plana sobre l'oferta de crèdit en general i per a les pimes en particular. Hi ha elements d'aquesta regulació que poden ser transcendentals, com, per exemple, la dimensió màxima per rebre la consideració de pime, que convindria elevar.(7)

Pel que fa als mercats de capitals, les actuacions de les autoritats haurien d'anar dirigides a facilitar-hi l'accés de les pimes en condicions raonables. En aquest sentit, eliminar les barreres i rebaixar els costos són els objectius. Tradicionalment, els mercats de capitals de renda fixa han estat un territori exclusiu de les empreses grans, pels motius esmentats més amunt. Això significa un privilegi, ja que, durant aquests últims anys de crisi financera, els mercats de bons corporatius internacionals han mantingut un vigor envejable, que contrasta amb l'atonia del crèdit bancari. Tot i que la seva posició de partida no és gaire propícia, Espanya es podria sumar als esforços que diversos països comencen a fer perquè les pimes s'endinsin en aquests mercats. El Regne Unit n'és un cas destacat, amb projectes com la creació d'agències que centralitzin i que agreguin les emissions.(8) Així mateix, la creació recent de la plataforma SEND per a la negociació electrònica de renda fixa és un instrument que pot ser de gran ajuda en aquest propòsit.

Els mercats de renda variable són un terreny més conegut, però la veritat és que poc transitat, per la pime espa­nyola. Cal diferenciar dos grans àmbits: el mercat alternatiu borsari (MAB) i el private equity. El 2008, va tenir lloc la creació de MAB Expansió, un segment específicament concebut per a les empreses de creixement. Els resultats són prometedors, però lluny encara del seu veritable potencial. És necessari insistir en aquesta direcció, mitjançant accions divulgatives i relaxant, on sigui possible, els requisits d'accés.(9) El desenvolupament del private equity presenta també un recorregut de millora molt ampli a Espanya, en especial al segment crític del capital desenvolupament. La llista de mesures que podrien potenciar-lo és àmplia, però, en aquests moments, les més resolutives no farien referència a les entitats o als fons de private equity, sinó a la resta d'agents involucrats. És crucial, en primer lloc, canviar la predisposició dels petits empresaris, fomentant actituds més obertes al govern corporatiu i al control accionarial. En segon terme, cal estimular les fonts de finançament últim de les entitats de private equity, per exemple a través dels fons d'inversió i de pensions i de les companyies d'assegurances.

Totes aquestes consideracions no constitueixen, de cap manera, una llista exhaustiva, però sí permeten destacar l'ampli camp d'acció existent per a les polítiques públiques i per a la iniciativa privada en l'àmbit del finançament de les pimes, en particular en el repte que representa impulsar-ne el creixement a llarg termini.

(1) Vegeu el requadre «Empresa i productivitat: una qüestió de dimensió» en aquest mateix volum.

(2) Tret d'O. Arce, E. López i L. Sanjuán, «L'accés de les pimes amb potencial de creixement als mercats de capitals», Document de Treball, núm. 52, CNMV (2012).

(3) Aquesta circumstància no s'aprecia degudament al gràfic, ja que la rúbrica «patrimoni net» engloba tant els recursos generats internament com els captats externament (borsa, private equity, etc.). 

(4) Destaquen les aportacions pioneres de R. Levine, «Finance and Growth: Views and Agenda», Journal of Economic Literature, vol. 35 (1997), i de R. Rajan i L. Zingales, «Financial Dependence and Growth», American Economic Review, vol. 88 (1998).

(5) Vegeu T. Beck, A. Demirguc-Kunt, L. Laeven i R. Levine, «Finance, Firm Size and Growth», Journal of Money, Credit and Banking, vol. 40 (2008).

(6) Es poden consultar les ponències del «Seminari sobre el Finançament de les Pimes» organitzat pel Banc d'Espanya i la CNMV al febrer del 2012. També la monografia «Pime: impacte i reptes de la crisi en el seu finançament» de la Fundació d'Estudis Financers (2012).

(7) Vegeu la Circular 3/2008 del Banc d'Espanya.

(8) «Boosting finance options for business», Report of industry-led working group on alternative debt markets, U.K. Government (març 2012).

(9) Fins i tot un país amb mercats borsaris tan desenvolupats com els Estats Units continua promovent iniciatives de referència, per exemple la re­­cent «Jumpstart our Business Start-Ups Act», que pretén alleujar els requisits reguladors de les empreses que surten a borsa.

Aquest requadre ha estat elaborat per Pilar Buil i Avelino Hernández

Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

Compartir: