Compartir: 
Informe mensual - DossierEduardo Pedreira
Mitigar el risc dels desastres naturals per fomentar l'estabilitatMitigar el risc dels desastres naturals per fomentar l'estabilitat

Els desastres naturals tenen una doble cara, i cap de les dues és amable. D'una banda, hi ha la més amarga, la que és irrecuperable, que és la pèrdua de vides humanes. Per tenir una idea de la magnitud d'aquest drama, només cal tenir present que, entre el 1970 i el 2010, els desastres naturals han llevat la vida a 3,3 milions de persones.(1) De l'altra, hi ha les pèrdues materials, que, malgrat ser costoses, es poden recuperar a mitjà i a llarg termini. Per al mateix període esmentat, s'estima que la naturalesa ha ocasionat danys per un valor de 3,2 bilions de dòlars (més del 20% del PIB nominal dels Estats Units).

L'impacte econòmic d'un desastre natural i l'esforç en les tasques posteriors de recuperació difereixen de forma substancial si s'ha produït en un país en vies de desenvolupament o en un país ric. En general, als països emergents, l'impacte és molt més negatiu. No obstant això, els països en desenvolupament tenen cobertes, mitjançant algun mecanisme d'assegurança, només el 3% de les pèrdues potencials, enfront del 45% de cobertura als països més industrialitzats.

A l'agost del 2005, l'huracà Katrina va assotar la zona sud i el centre dels Estats Units i va produir molts danys a Florida, Louisiana i Mississipí. Malgrat la seva gravetat, aquest desastre amb prou feines va afectar el creixement potencial del país en el seu conjunt, i, en poc temps, la normalitat s'havia restituït. Sens dubte, això va ser possible gràcies als enormes mitjans dels quals disposen els Estats Units. La creu la podem trobar a molts països en vies de desenvolupament. Per exemple, el terratrèmol registrat a Haití al gener del 2010 va provocar enormes danys, que van adquirir caràcter estructural, van truncar el creixement econòmic, ja prou pobre, i van fer que el país hagi passat a dependre, gairebé de forma exclusiva, de l'ajuda humanitària i financera proporcionada per la comunitat internacional. Aquest no és un cas aïllat, ja que, en general, quan es produeix un desastre natural a un país pobre, l'ajuda externa per motius solidaris o de caritat és el pilar bàsic per pal·liar els danys i, amb posterioritat, reconstruir el país.

Amb l'objectiu de millorar aquesta situació, importants institucions multilaterals (com el Banc Mundial) han treballat en el desenvolupament de programes(2) dirigits a proporcionar assistència tècnica i financera perquè els països que pateixen més sovint l'impacte de fenòmens climatològics devastadors puguin desenvolupar estratègies de Gestió del Risc de Desastres (DRM, en les sigles en anglès). Es tracta de dissenyar eines que permetin a aquests països protegir-se, si més no en la dimensió econòmica, d'esdeveniments fins ara considerats fatalitats, però que, amb una previsió adequada, poden passar a ser contratemps superables.

El desenvolupament i la implementació d'una DRM permet als Governs obtenir importants avantatges econòmics i socials. En primer lloc, redueixen l'exposició de les finances públiques a l'ocurrència d'un desastre natural, ja que determinats riscos són transferits als mercats internacionals de reassegurances o als mercats de capitals. En segon lloc, la menor incertesa fiscal genera un entorn propici perquè les autoritats facilitin l'accés de la població a serveis socials millors i desenvolupin infraestructures productives que permetin incrementar el creixement a llarg termini. Finalment, els Governs s'asseguren que, davant una situació d'emergència, tindran accés immediat als fons necessaris per proveir l'ajuda necessària a la població i per reconstruir les infraestructures danyades. Un breu repàs de les experiències de països tan diferents com Mèxic o Malawi ajuda a il·lustrar de forma clara els beneficis potencials que els països poden obtenir amb aquestes estratègies.

El 1985, Mèxic va patir dos terratrèmols de magnitud 8,0 i 7,5 a l'escala Richter, que van ocasionar més de 10.000 morts i van destruir 100.000 habitatges. Aquesta situació va obligar el Govern a reassignar recursos que estaven destinats a desenvolupar infraestructures públiques per poder afrontar les despeses de reconstrucció del sector privat. Per evitar una situació similar en el futur, el 1996, el Govern mexicà va decidir crear el Fons de Desastres Naturals (FONDEN) i va desenvolupar un marc institucional orientat a la disminució i a la reducció dels riscos associats als desastres naturals. Per assolir els seus propòsits, el FONDEN utilitza diversos instruments, entre els quals hi ha els Cat Bonds (bons catàstrofe). Un Cat Bond (vegeu la figura següent) és un actiu de renda fixa que paga cupons de forma periòdica als inversors durant la vida del bo i que cobreix el patrocinador contra un conjunt de desastres naturals (terratrèmols, huracans, etc.). Si algun dels esdeveniments coberts succeeix durant la vida del bo, el país patrocinador reté el principal per finançar el desemborsament d'ajudes a la població i els treballs de reconstrucció.

El 2006, el FONDEN va emetre el bo CatMex per valor de 160 milions de dòlars, per transferir el risc d'un eventual terratrèmol als mercats financers internacionals. Va ser la primera emissió d'un instrument d'aquestes característiques per part d'un Govern. El 2009, després del venciment del CatMex, Mèxic va decidir diversificar encara més la seva cobertura i va emetre un bo multirisc amb venciment a l'octubre del 2012, sota les línies d'un programa dissenyat pel Banc Mundial. La quantia col·locada va ser de 290 milions de dòlars i la demanda per part dels inversors va assolir nivells molt elevats, comptant amb la participació d'entitats privades tan importants com Swiss Re i Goldman Sachs. Amb aquesta emissió, el Govern mexicà ha transferit parcialment al mercat el risc d'un desastre climatològic o geològic i s'ha assegurat una cobertura multianual a un cost raonable. L'atractiu per als agents privats que adquireixen el bo rau en les possibilitats de diversificació, ja que es tracta d'actius que no depenen de l'evolució econòmica o financera d'un Govern o d'una empresa i que, per tant, no estan correlacionats amb la resta d'actius.

Malawi és un altre exemple de país beneficiat per estratègies de gestió del risc de desastres. Es tracta d'una nació pobra situada al sud d'Àfrica, altament vulnerable a les sequeres i on el 38% del PIB depèn de l'agricultura. El 2005, el país va registrar una sequera severa que va obligar el Govern a destinar 200 milions de dòlars a pal·liar la gana que patien milions de grangers. Tot i que la comunitat internacional va col·laborar amb una quantia similar, els efectes van ser molt considerables. Arran d'aquesta situació, el Govern de Malawi, assessorat per organismes multilaterals, va desenvolupar una estratègia per transferir una part del risc als mercats de capitals i mitigar, així, l'impacte negatiu sobre l'economia i sobre els pressupostos del Govern d'una repetició de l'episodi. L'objectiu principal era assegurar l'accés ràpid a fons que permetessin reduir la dependència de l'ajuda humanitària internacional. Per aquest motiu, el Govern de Malawi va comprar, el 2008-2009, el 2009-2010 i el 2010-2011, un contracte derivat (opció put a un termini de sis mesos) sobre un índex pluviomètric. Aquest índex associa la pluviositat a la producció de blat de moro, de manera que, si les precipitacions cauen per sota d'un cert barem (el 10% de la mitjana històrica), el contracte ofereix protecció per a la collita que es pugui perdre. El 2009-2010, va tenir lloc la temuda sequera, però el Govern de Malawi va percebre, gràcies a aquesta cobertura, una quantitat que va destinar a adquirir blat de moro al mercat de futurs internacional i va assegurar, així, el cost del subministrament per al país.

Aquestes són, simplement, dues experiències de països que, fent ús d'instruments nous, han aconseguit transferir de forma parcial i eficaç el risc d'un desastre natural als mercats financers i d'assegurances internacionals. És clar que aquestes estratègies no són una solució completa, però, sens dubte, afavoreixen una major estabilitat dels pressupostos públics i el creixement a llarg termini.

(1) «Disaster Risk Management: Building a Safe and Resilient Future for All», The World Bank, setembre del 2011.

(2) El 2006, es va crear la Global Facility for Disaster Reduction and Recovery (GFDRR). El mandat principal de la GFDRR és col·laborar en el desenvolupament de polítiques estratègiques dirigides a la reducció del risc de desastre (DRR o Disaster Risk Reduction) i a l'adaptació al canvi climàtic (CCA o Climate Change Adaptation).

Aquest requadre ha estat elaborat per Eduardo Pedreira

Departament de Mercats Financers, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

Compartir: