Compartir: 
L'odissea de l'ocupació als Estats Units

La Gran Recessió ha qüestionat la prestigiosa flexibilitat del mercat laboral nord-americà. D'una banda, el salari real mitjà s'ha mantingut relativament estable, malgrat la feblesa persistent de l'activitat. De l'altra, i més preocupant, la durada de l'atur i el decaïment de la recuperació de l'ocupació són inèdites, tant en relació amb les crisis anteriors com en relació amb les altres economies avançades. Ateses les últimes dades d'ocupació, que certifiquen un estancament gairebé absolut del mercat laboral, la Reserva Federal ha optat per incrementar el to expansiu de la política monetària amb l'objectiu explícit de reduir de forma significativa la taxa d'atur. L'efectivitat real d'aquestes mesures dependrà, però, de quins factors s'amaguen rere l'anèmica trajectòria de l'ocupació. Aquest requadre pretén aclarir una mica aquesta qüestió.

Comencem, doncs, pel principi i remuntem-nos fins a la fase recessiva. Entre el començament del 2007 i el mes d'octubre del 2010, les pessimistes expectatives de creixement posteriors a l'esclat de la bombolla subprime van provocar un fort ajust de plantilles que va acabar multiplicant el nombre d'aturats per dos, dels 7,5 milions fins als 15,4, i va empènyer la taxa d'atur del 4,9% al 10,1%. D'altra banda, la destrucció de llocs de treball durant la fase recessiva del cicle va ser molt heterogènia entre els diferents estats. Atesa la naturalesa de la crisi, aquesta heterogeneïtat està estretament vinculada a la severitat de la implosió immobiliària: els estats on els preus de l'habitatge van registrar caigudes més intenses van patir, també, un deteriorament més sever de l'ocupació. Mentre Texas o Louisiana, on el preu de l'habitatge va caure menys del 15%, van acumular una reculada de l'ocupació inferior al 4% des de màxims precrisi a mínims postrecessió, a Califòrnia, Florida o Michigan, on el preu de l'habitatge es va enfonsar més del 40%, l'ocupació va acumular una caiguda superior al 8%.

El dràstic i sobtat ajust de l'ocupació durant la recessió i la seva marcada heterogeneïtat interestatal contrasten amb la feblesa de la creació d'ocupació, generalitzada a tot el país, durant la fase de recuperació. Aquesta feblesa ha fet que, a data d'avui, la taxa d'atur es mantingui per damunt del nivell precrisi a tots els estats –fins i tot, en aquells on ha crescut l'ocupació– i que el nombre d'aturats no hagi baixat dels 12,8 milions, una xifra que, a més a més, ofereix una imatge massa benigna de la situació real. En primer lloc, perquè exclou els 8,1 milions de subocupats, persones que voldrien treballar a jornada completa però que ho fan a temps parcial per raons econòmiques, i que també s'han duplicat des de l'inici de la crisi. En segon lloc, perquè s'ha vist mitigada per la caiguda de la taxa d'activitat –la proporció de persones més grans de 16 anys que formen part de la població activa, ja sigui treballant o buscant feina– del 66,4% del febrer del 2007 al 63,5% de l'agost del 2012. Sense el declivi d'aquest període i amb els nivells d'ocupació actuals, la taxa d'atur es podria haver apropat a l'11%.

Aquesta caiguda de la taxa d'activitat obeeix, en part, a factors estructurals, com l'envelliment de la població o una propensió a allargar els anys d'estudis, però, també, a factors cíclics, com l'augment del nombre d'aturats desanimats que han abandonat la població activa. A aquest descoratjament ha contribuït, sens dubte, l'allargament del període d'atur, una tendència que va començar amb la recessió, però que s'ha agreujat durant la fase de recuperació arran de la lenta creació d'ocupació. A més a més, aquest procés es retroalimenta: la feble creació d'ocupació allarga la durada de l'atur i els aturats de llarga durada veuen com les seves habilitats es queden obsoletes, la qual cosa en dificulta la recol·locació i demora encara més la recuperació de l'ocupació. La persistència d'aquest cercle viciós durant la crisi recent ha fet que la proporció d'aturats que fa més de mig any que no tenen feina arribés al 40,0% a l'agost de 2012, gairebé el doble que el màxim precrisi del 1982 (22,8%), malgrat que, durant aquest episodi recessiu, la taxa d'atur va tocar sostre en un nivell superior (el 10,8%, enfront del 10,1%).

La durada creixent de l'atur reflecteix canvis en el mesurament, en les característiques demogràfiques dels aturats i en la disponibilitat de més beneficis per atur. No obstant això, segons les estimacions de la Reserva Federal de San Francisco, el 50% de l'increment de la durada de l'atur en relació amb la crisi dels anys vuitanta s'atribueix a la combinació de la severa destrucció de llocs de treball durant la fase recessiva del cicle i la feblesa persistent de la demanda de treball. De fet, l'extraordinària severitat de la destrucció de llocs de treball durant la recessió explicaria, en part, per què els Estats Units, tot i acumular un creixement més important que el de la zona de l'euro des de l'inici de la crisi (el 3,9%, en relació amb el –0,4%), acumula un deteriorament similar en termes de desocupació: la taxa d'atur es manté 3,4 punts percentuals per damunt del seu nivell precrisi en relació amb els 3,5 punts de la zona de l'euro.

De tota manera, el que més preocupa avui és la feblesa de la demanda d'ocupació des de l'inici de la recuperació. Les principals hipòtesis sobre què frena aquesta demanda són: les restriccions de crèdit típiques en un context de despalanquejament privat després de l'esclat d'una bombolla financera; l'esgotament dels estímuls fiscals; la major incertesa sobre les perspectives econòmiques de futur, i un entorn de baixa inflació, que, combinada amb les rigideses a la baixa del salari nominal, redueix la capacitat de les empreses d'ajustar-se a les fluctuacions d'activitat per la via dels salaris. Cal anticipar que la inflació es mantindrà continguda i que la contracció en l'àmbit fiscal prosseguirà, però, en canvi, tot fa pensar que la tendència en termes de crèdit i d'incertesa millorarà i que, lentament, es corregirà l'efecte cíclic sobre la demanda d'ocupació. De tota manera, sembla que aquest procés serà llarg i tediós: al juliol del 2012, l'ocupació es mantenia el 3,5% per sota del nivell precrisi (vegeu el gràfic anterior), i, si continua la mitjana de creació d'ocupació dels dotze últims mesos, aquest nivell només es recuperaria al final del 2015, de manera que estaríem parlant d'una durada de nou anys, molt superior als 2,3 de les crisis anteriors.

Un període tan llarg d'atur elevat no es viu als Estats Units des de la Gran Depressió, i això ha dut un sector d'ex­­perts a associar-lo no solament a efectes cíclics, sinó, també, a canvis en l'estructura de l'economia que n'haurien reduït el potencial de creixement i augmentat la taxa d'atur estructural, és a dir la taxa d'atur que no desapareixerà quan torni la normalitat en termes de creixement. En particular, fan referència a rigideses al mercat laboral i a la discordança entre les habilitats dels treballadors i els llocs de treball disponibles en un context de reassignació dels recursos del sistema productiu després de l'esclat de la bombolla immobiliària. Així i tot, l'evidència empírica suggereix que l'elevat i durador nivell d'atur és degut, fonamentalment, a efectes cíclics relacionats amb la severitat de la recessió i amb el seu agut impacte sobre la demanda agregada: s'estima que els factors estructurals relacionats amb les rigideses del mercat laboral només haurien augmentat la taxa d'atur estructural en 1-1,5 punts percentuals, del 5% al 6%-6,5%, dels quals només 0,5 es podrien atribuir a la discordança en les habilitats i tendirien a diluir-se en el temps.(1)

En definitiva, en termes d'atur, aquesta crisi supera en amplitud i en durada les altres cinc fases recessives que ha patit l'economia nord-americana des del 1945, i la mateixa Fed espera que es mantingui per damunt del 7% fins i tot el 2014. Així i tot, tot fa pensar que la persistència de l'atur és deguda, principalment, a factors cíclics relacionats amb la demanda i que la taxa estructural d'atur es manté molt per sota del 8,3% actual. Tot plegat dóna suport a la decisió de la Fed d'engegar una nova ronda d'estímuls, ja que li facilita arguments per defensar que pot afectar l'ocupació sense generar gaires pressions sobre els preus. 

(1) Vegeu, per exemple, J.C. Williams (2012), «The slow recovery: It's not just housing», Economic Letter, 2012-2011, Reserva Federal de San Francisco.

Aquest requadre ha estat elaborat per Marta Noguer i Jordi Singla

Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

Compartir: