Compartir: 
Informe mensual - DossierMarta Noguer
Zona de l'euro: disset països, una destinació

Ha transcorregut exactament un any des que, en aquesta mateixa publicació, es mantenia que calia diagnosticar correctament l'origen de la crisi del deute europeu, distingint les causes de fons de les immediates, i que calia, també, neutralitzar aquestes causes mitjançant remeis i no pegats. De llavors ençà, per a bé o per a mal, ha plogut molt. Per a bé, les institucions de l'euro i els governs dels països membres han deixat clar, per la via de l'acció, que el seu compromís amb la moneda única és irrevocable, que tenen identificat l'origen dels problemes i que són conscients que esmenar-los exigeix reforçar els fonaments de la unió. El següent pas és obvi: fixar la dosi i començar a prendre's el remei. Llavors, què explica la tardança?

Doncs que tot el que té d'obvi ho té de complicat. Reforçar els fonaments de la unió no és trivial: requereix canvis institucionals i cessions de sobirania nacional que són políticament molt costosos. Com és d'esperar, aquestes concessions comporten un procés de negociació que, per la seva naturalesa, s'anticipa llarg, gradual i amb turbulències. Tant o més quan no hi ha una entesa clara sobre el model d'unió cap al qual ens dirigim. Per tant, el primer que cal acordar és quins fonaments s'han de tocar i en quina mesura.

Des de la seva concepció, s'ha sabut que la UEM distava del que la teoria econòmica va definir com una «àrea monetària òptima». Concretament, pecava de: una integració econòmica incompleta, sobretot en relació amb el mercat de treball; rigideses en preus, en salaris i en estructures que complicarien l'ajustament davant un shock extern que afectés asimètricament diferents Estats membres, i la manca d'un sistema de pressupost integrat o de mutualització de riscos fiscals i/o financers que permetés compensar les dues limitacions anteriors. La persistència i la intensitat de les tensions i dels dubtes sobre la viabilitat de la moneda única obliguen a actuar sobre aquests tres eixos.

Per raons culturals i idiomàtiques, el marge de millora, en termes de mobilitat del treball, és limitat i necessitarà dècades. Això explica que els esforços se centrin en els dos altres fronts: reformar els estaments institucionals a nivell de país i completar els fonaments de la UEM. D'una banda, els països de la perifèria europea estan immersos en processos d'ajustaments i de reformes estructurals que pretenen dotar les seves economies de més flexibilitat i de més disciplina macroeconòmica. De l'altra, els últims consells europeus han començat a traçar un full de ruta per reforçar la unió monetària, primer, amb una unió bancària i, més endavant, amb avanços cap a una unió fiscal.

Tot i que inacabat, aquest full de ruta està ja en fase d'execució: a la cimera d'octubre, es va acordar la implementació de la primera pota de la unió bancària, un mecanisme únic de supervisió del sector bancari europeu que pretén estar en marxa abans de l'1 de gener del 2013 i que hauria de trencar el vincle viciós entre risc sobirà i risc bancari mitjançant la recapitalització directa de la banca. D'altra banda, al desembre, està previst un informe dels quatre presidents (CE, Eurogrup, BCE i Consell Europeu) detallant els següents avanços cap a una major integració fiscal.

Fins aquí, es manté el consens, i tothom ha començat a fer els deures –ni que sigui empesos per la urgència que han imposat les agudes tensions financeres i per l'efecte contagi entre països–. Les diferències sorgeixen, però, en fixar les dosis i les prioritats i deriven, fonamentalment, d'una certa contraposició entre la visió alemanya i la visió francesa. La visió alemanya està enfocada a llarg termini i és més ambiciosa en el grau d'integració (econòmica i política) al qual aspira. Per aquest motiu, exigeix més disciplina i més coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats membres a canvi de donar suport a la mutualització dels riscos fiscals i financers. La visió francesa, en canvi, defensa, principalment, un model d'unió més modest, ja que no vol fer cessions excessives de sobirania. Des d'aquest punt de vista, la mutualització dels riscos financers per la via de la unió bancària seria suficient per enfortir la UEM i, per tant, es considera innecessària, o fins i tot redundant, la unió fiscal.

Aquests desacords, obvis i públics, que han derivat, sovint, en canvis de posicionament (com, per exemple, pel que fa a la recapitalització directa de la banca espanyola, acordada a la cimera de juny i qüestionada a la d'octubre), susciten dubtes sobre la implementació del full de ruta i danyen la credibilitat de les autoritats europees. L'«on va dir blanc ara diu negre» qüestiona qualsevol bri de confiança. De fet, aquests dubtes i el recel sobre l'èxit de la política d'austeritat expliquen, en part, les reticències del Govern espanyol a sol·licitar una línia de crèdit preventiva al MEDE.

I la veritat és que no hi ha marge per als dubtes. Està en joc no solament una moneda, sinó un projecte que fa anys que s'està forjant i en el qual s'ha invertit un enorme capital econòmic i polític. Està en joc el benestar de diverses generacions d'europeus. Està en joc la rellevància geopolítica d'Europa en el futur. Tots els països de l'euro han de ser conscients que una ruptura de l'euro, traumàtica o no, tindria conseqüències dramàtiques per a tots: el centre i la perifèria. Per les seves actuacions al llarg d'aquesta crisi, ens consta que ho són: quan les tensions els han empès a moure fitxa, tots ho han fet en la direcció correcta, ja que més Europa vol dir més solidesa. Per tant, el primer ingredient per a la viabilitat de l'euro hi és present: un interès comú.

Així i tot, pensar en negatiu no és la ruta que ofereix més garanties per treure la zona de l'euro del pou en què (tota sola) s'ha ficat. Com en qualsevol relació que vulgui ser duradora, la millor recepta d'èxit combina tres elements: un interès comú, la confiança i l'empatia. El que cal fer primer, doncs, és reconciliar les diferències en visions i articular aquest projecte futur, que ha d'il·lusionar tothom. Així i tot, això no serà suficient. Aquest projecte, a més d'il·lusionar, ha de ser creïble, perquè es trigarà temps a assolir-lo i comportarà sacrificis. Uns sacrificis que només adquireixen sentit si l'objectiu val la pena i és creïble.

Establir la credibilitat d'aquest projecte exigirà confiança mútua i empatia. Confiança dels països de la perifèria que l'estratègia de resolució de la crisi que s'impulsa és la més adequada i que, en tot cas, si s'hi comprometen, el suport dels socis es mantindrà durant el procés d'ajustament. Confiança del centre en la voluntat dels països de la perifèria de corregir els desequilibris i que no recularan quan la situació s'estabilitzi. Confiança que les concessions en termes de sobirania i l'assumpció de riscos compartits seran equiparables i justes. I forjar aquesta confiança exigirà un compromís ferm amb el projecte comú, però, sobretot, exigirà empatia. Aquesta meravellosa paraula que significa ser capaç de ficar-se en la pell de l'altre. Els governs i els ciutadans del centre han d'entendre que els desequilibris macroeconòmics a la perifèria no són del tot atribuïbles a la prodigalitat dels seus governs i dels seus ciutadans, que els ajustaments exigits són dolorosos i que assumir-los ja denota un compromís. Els de la perifèria també han de comprendre que la consolidació fiscal i la competitivitat és una estratègia d'estabilitat i de benestar futur i no una obsessió alemanya; que els conciutadans del centre ja els ajuden, invertint una part dels seus impostos en el projecte europeu; que el que demanen són garanties que la inversió paga la pena i que no s'abusarà de la seva solidaritat. Aquesta empatia és clau per cohesionar, agilitar el procés de negociació i, en última instància, resoldre la crisi.

S'ha comparat la UEM a un matrimoni que afronta la primera gran crisi, i, com en qualsevol associació, el desenllaç només depèn de la solidesa dels puntals. Els països de l'euro han demostrat que estan convençuts que el futur passa per augmentar la unió, i no per reduir-la. Si s'hi afegeix confiança i una bona dosi d'empatia, el futur de la zona de l'euro quedarà blindat.

Aquest requadre ha estat elaborat per Marta Noguer

Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

Compartir: