Compartir: 
Informe mensual - DossierMaria Pilar Buil Vilalta
Perspectives de desendeutament bancari a Europa

El procés de desendeutament o despalanquejament bancari, que implica un augment de capital i una reducció d'actius, és inevitable després d'un boom creditici. I, tot i que dolorós, és necessari per corregir els desequilibris acumulats en la fase expansiva i per restablir la solidesa del sector bancari. No obstant això, segons com s'efectuï, pot tenir conseqüències molt nocives per a l'economia. En particular, preocupa la possibilitat d'una contracció severa de l'oferta creditícia, el temut credit crunch. Europa es troba en aquesta cruïlla, i això fa que aquest procés de desendeutament generi recel entre les autoritats, que l'estan supervisant de prop.

Les pressions al desendeutament amb què ha de bregar el sistema bancari europeu provenen de diferents angles: la necessitat de reduir l'alta dependència del finançament majorista a curt termini; les tensions de liquiditat, intensificades per la crisi del deute sobirà; l'increment de les exigències reguladores en termes de liquiditat i de capital, i, a més a més, el desgast de la base de capital ocasionat pel deteriorament de la qualitat dels actius.

Ateses aquestes pressions, els bancs tenen diferents opcions per millorar les ràtios d'endeutament. D'una banda, poden augmentar la base de capital, mitjançant l'emissió de noves accions o la retenció de beneficis. Poden, també, intentar augmentar el recurs a fonts de finançament relativament estables, com els dipòsits o el deute majorista a més llarg termini. Finalment, una altra alternativa consisteix a reduir els actius. Això últim es pot materialitzar de diferents formes: la venda de línies de negoci o d'actius no estratègics (sovint a l'estranger); la venda d'actius líquids (per exemple, deute); les baixes de balanç d'actius dubtosos, i, finalment, la disminució de la cartera de préstecs. Aquesta disminució, al seu torn, pot ser el resultat del procés de despalanquejament de les empreses i de les famílies o, l'opció menys desitjable de totes, d'una restricció de l'oferta de crèdit.

En els últims anys, el sistema bancari europeu ha optat, principalment, per augmentar el capital de forma molt significativa. Així, entre el 2008 i el 2011, l'augment de fons propis es va situar al voltant dels 400.000 milions d'euros, mentre que el volum d'actius es va mantenir gairebé estable. Addicionalment, arran de l'exercici de re­­capitalització de l'Autoritat Bancària Europea,(1) les entitats han ampliat la base de capital en uns 116.000 milions més.

De tota manera, algunes entitats també han recorregut a l'ajustament d'actius per cobrir una part del dèficit de capital identificat. L'FMI ha estimat que, entre el setembre del 2011 i el juny del 2012, una mostra de 58 grans bancs europeus ha reduït el volum d'actius en uns 450.000 milions d'euros. La majoria han estat actius no estratègics, i menys de la meitat han estat el resultat d'una reducció de la cartera de crèdit (una bona part de l'impacte en el crèdit està vinculada al compliment de les condicions associades als ajuts estatals).

Tot fa preveure, però, que el procés de reducció d'actius de la banca europea no ha finalitzat. L'FMI, per exemple, estima que, entre mitjan 2012 i el final del 2013, encara cal reduir actius per valor d'1,7 bilions d'euros, aproximadament el 6% dels actius totals, en un escenari base en què continuen les polítiques actuals (suport per part del BCE, implementació de la unió bancària, etc.).(2) El BCE, per la seva banda, ha examinat els plans de negoci de les entitats europees més grans i calcula que la reducció prevista d'actius el 2012 i el 2013 arriba als 1,5 bilions d'euros (1,2 bilions per als bancs de la zona de l'euro). Està previst que el gros d'aquestes reduccions es dugui a terme en les carteres de banca corporativa i de banca d'inversió i, amb una intensitat molt inferior, en banca minorista.

En qualsevol cas, la incertesa sobre aquestes estimacions és elevada, i diversos factors poden afectar la velocitat i la intensitat del procés de desendeutament en els pròxims anys, entre els quals cal esmentar: el nivell de l'activitat econòmica, un element clau per a la rendibilitat dels bancs; l'evolució de la crisi del deute europeu; la implementació de la nova normativa sobre capital (Basilea III), i el desenvolupament de nous requisits de liquiditat. En general, molt dependrà de les polítiques econòmiques i financeres que s'adoptin a nivell nacional i, especialment, a nivell europeu. En aquest sentit, l'FMI ha alertat que, en un escenari en què es retarda la unió bancària i no s'avança cap a la creació d'un mecanisme de rescat bancari supranacional i cap a una assegurança de dipòsits europea, les pressions per a la reducció d'actius serien molt més intenses i podrien arribar als 3 bilions d'euros, més del 10% dels actius totals. En canvi, en un escenari de polítiques més ambicioses que en l'escenari central, que contribuirien a una major reducció de les primes de risc i a una menor fragmentació dels sistemes financers nacionals, la reducció d'actius prevista seria d'1,4 bilions d'euros (menys del 5% dels actius totals).

Amb un procés de reducció d'actius relativament ràpid i desordenat, es corre el risc de perjudicar greument l'activitat econòmica. En particular, hi ha dues categories d'actius que poden patir fortes retallades en un espai breu de temps: el crèdit a les empreses i el crèdit per al finançament del comerç internacional. Les dues categories són extremadament importants per al funcionament normal de l'economia. Preocupa, en especial, l'impacte sobre el crèdit a les pimes per la seva forta dependència del crèdit bancari. Sobre el crèdit al comerç internacional, cal destacar que un terç de l'oferta mundial prové de les entitats europees.

Perquè el procés de desendeutament es pugui dur a terme de manera compassada, sense ofegar l'activitat econòmica, és imprescindible consolidar la confiança en els sistemes bancaris europeus i en els governs que els acullen. Això requerirà, entre d'altres mesures, avançar de forma decidida en el procés de reformes en què està immersa la unió monetària, tant a nivell nacional com europeu (vegeu el requadre «Zona de l'euro: disset països, una destinació»). Sense cap mena de dubte, el preu de no fer-ho seria massa elevat, i Europa no s'ho pot permetre.

(1) Al setembre del 2011, l'European Banking Authority va augmentar el Core Tier 1 mínim per a 71 entitats considerades sistèmiques fins al 9% i, a més a més, va exigir un coixí per l'exposició del deute sobirà perifèric. Aquesta exigència s'havia de complir al juny del 2012.

(2) Global Financial Stability Report, octubre del 2012.

Aquest requadre ha estat elaborat per Pilar Buil

Departament d'Anàlisi Econòmica, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

Compartir: