Compartir: 
Reequilibris dels comptes corrents a la zona de l'euroReequilibris dels comptes corrents a la zona de l'euro

L'acumulació d'una sèrie de desequilibris al si de la UEM ha acabat desembocant en una crisi de deute sobirà i ha obligat a replantejar els fonaments de la Unió. Les tensions han revifat la idea que la UEM no encaixa en allò que el premiat Robert Mundell va definir com una «àrea monetària òptima», a causa, fonamentalment, de rigideses nominals excessives en un context d'escassa mobilitat laboral entre països i del poder fiscal limitat de la zona de l'euro en conjunt. Aquestes limitacions van contribuir, en el seu moment, a la formació dels desequilibris i, ara, en compliquen la reconducció en un context caracteritzat per la diferent situació econòmica d'uns (el centre) i altres (la perifèria).

Ara bé, com afirma la dita, «no hi ha mal que per bé no vingui». De manera que la primera gran crisi a la qual s'ha enfrontat la zona de l'euro ha desencadenat un ambiciós procés de reformes estructurals, tant a nivell de país com a nivell de la UEM, que pretenen esmenar aquestes mancances. Al mateix temps, la perifèria ha iniciat una via de correcció dels desequilibris (fiscals, externs i de deute privat) que, esperonada per aquest procés de reformes, continua avançant sense pressa però sense pausa. En l'àmbit extern, l'ajust dels respectius dèficits per compte corrent ha estat, sens dubte, extraordinari.

Segons les dades de l'FMI, i tal com ho il·lustra el gràfic següent, els països perifèrics(1) han passat de tenir un dèficit agregat per compte corrent proper al 7% del PIB el 2008 a un modest registre deficitari de l'1,7% del PIB previst per al 2012. En contrapartida, i malgrat que amb una reducció menys intensa, els països centrals han passat d'un superàvit proper al 4% del PIB el 2007 al 2,6% del PIB el 2012. Grosso modo, la UEM hauria corregit ja gairebé el 80% dels desequilibris per compte corrent (en relació amb el que l'FMI considera el nivell d'equilibri).(2)

¿Què ha impulsat aquest reequilibri? A més de l'efecte del cicle econòmic, hi ha hagut tres factors fonamentals: millores en la competitivitat en preus a la perifèria, una major diversificació geogràfica i/o sectorial de la seva exportació i una moderació de caire estructural de la seva demanda interna. En funció de la rellevància real d'aquestes hipòtesis, comptarem amb més o menys garanties que la correcció sigui estructural i no simplement cíclica. Anem, doncs, per parts.

La pèrdua de competitivitat en preus de les economies perifèriques en relació amb els socis del centre entre el 2000 i el 2007 es va erigir com un determinant clau dels desequilibris intraunió. De la mateixa manera, els guanys aconseguits des que va esclatar la crisi (vegeu el gràfic següent) han donat suport a l'actual procés de reequilibri intraunió. Sens dubte, tant l'exportació com la correcció de la importació a la perifèria s'han beneficiat de la reducció dels costos laborals unitaris (CLU), en relació amb els dels socis europeus, impulsada, en gran part, per les reformes estructurals, en especial en l'àmbit laboral. No obstant això, no tots els països de la perifèria han registrat una millora en aquest àmbit (Itàlia, per exemple, ha continuat perdent competitivitat en relació amb els seus socis).

 

L'esforç, en especial a la perifèria, per diversificar les exportacions més enllà dels seus mercats i dels sectors habituals també ha contribuït al reequilibri de les balances corrents dels països de l'euro, però, com en el cas de la competitivitat, tampoc de forma generalitzada. Algunes economies, entre les quals destaca Espanya, han aprofitat la crisi per explotar el potencial que ofereixen economies com la Xina, l'Índia o el Brasil i han augmentat la penetració de les seves exportacions en aquests mercats. En canvi, altres economies, entre les quals se situa Itàlia, no han impulsat els vincles comercials amb els grans emergents i han vist caure la penetració en aquests mercats. Per la seva banda, i tot i ser un avanç positiu, alguns països del centre europeu, com Alemanya, també han sabut treure profit a la situació per millorar el seu intercanvi comercial amb els grans emergents, la qual cosa ha mitigat el reequilibri dels saldos corrents al si de la UEM i, per tant, el pes de la diversificació com a factor d'impuls d'aquesta correcció.

I, malgrat que la recuperació de la competitivitat en preus i l'esforç per diversificar dels països deficitaris han ajudat al reequilibri de les balances externes dels països de l'euro, no han estat els únics determinants (ni els més importants). El mèrit principal s'atribueix a la moderació de la demanda interna a la perifèria. Un estudi recent de Lane i Milesi-Ferretti corrobora que l'avanç més contingut de la demanda interna dels països perifèrics (més intens com més gran era el dèficit corrent abans de la crisi) ha estat l'element clau en la correcció dels dèficits per compte corrent. A tall d'exemple, i segons el mateix estudi, la moderació de la demanda interna d'Espanya explica gairebé el 60% de la correcció del dèficit per compte corrent des de l'inici de la crisi fins avui.(3) Aquest efecte ha estat important, tot i que ho podria haver estat més si les economies del centre haguessin compensat més la menor demanda de la perifèria amb polítiques de demanda expansives.

La importància de la moderació de la demanda interna perifèrica com a element corrector dels desequilibris per compte corrent a la zona de l'euro suscita dubtes sobre la sostenibilitat d'aquesta correcció quan es recuperi el cicle econòmic. Atesa aquesta circumstància, cal apel·lar als significatius canvis estructurals, tant a nivell de país com a nivell de la zona de l'euro, que pretenen consolidar les bases per canalitzar una via de creixement més equilibrada. En aquest sentit, el fet que els significatius guanys de competitivitat dels països perifèrics siguin fruit, en bona part, de les reformes estructurals n'avala la persistència. Així mateix, els avanços cap a una major i millor coordinació de les polítiques macroeconòmiques a la UEM també donaran suport a la continuïtat del procés de correcció de desequilibris i a un creixement més equilibrat a mitjà termini (vegeu el requadre «No preguntis què pot fer Europa per tu. Pregunta què pots fer tu per Europa»).

En definitiva, la recuperació gradual de la competitivitat en preus dels països perifèrics i, en especial, la moderació de la seva demanda interna (en part cíclica, en part estructural) han impulsat la correcció dels desequilibris per compte corrent a la zona de l'euro. No obstant això, queda camí per recórrer: competitivitat per atresorar per part de la perifèria; més suport al procés de reequilibri per part de les economies centrals, per la via del foment de la demanda interna, i avanços ambiciosos cap a una unió econòmica i monetària més sòlida.

(1) La distinció entre països perifèrics i centrals no obeeix a criteris geogràfics, sinó a la magnitud dels desequilibris generats en el període 2000-2008. Vegeu el gràfic per a una llista exacta.

(2) Estimació realitzada a partir dels resultats de R. Philip Lane i Gian Maria Milesi-Ferretti (2012) (vegeu referència a la nota 3) i de les previsions a mitjà termini del FMI (WEO, octubre 2012).

(3) Càlcul realitzat a partir dels estimadors de Philip R. Lane i Gian Maria Milesi-Ferretti, «External adjustment and the global crisis», Journal of International Economics, vol. 88, núm. 2, novembre de 2012, pàgs. 252-265.

Aquest requadre ha estat elaborat per Clàudia Canals

Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

Compartir: