Compartir: 
Unió bancària: avançant a empentes i rodolons

Amb prou feines cinc mesos després que el Consell Europeu acordés el full de ruta per a la creació d'una unió bancària europea, s'estan evidenciant els primers desacords entre els socis. La idea va sorgir fa gairebé un any com un mecanisme per trencar el cercle viciós entre risc sobirà i risc bancari i construir, així, una unió monetària més robusta. Ara els desacords amenacen el progrés del projecte i fan témer que el consens només serveixi per assolir una unió bancària descafeïnada.

La bona notícia és que falta poc per completar el primer pas, l'establiment del Mecanisme Únic de Supervisió. La figura del supervisor únic, una responsabilitat que recaurà sobre el BCE, va ser aprovada al maig. Prèviament, i per harmonitzar la regulació entre els diferents estats, es va aprovar la directiva que introdueix la nova normativa de Basilea III. Així i tot, el nou supervisor únic no estarà plenament operatiu fins a mitjan 2014. El BCE no solament ha de contractar nou personal, sinó que vol conèixer amb exactitud la situació de les entitats que quedaran sota la seva supervisió, les quals, per aquest motiu, s'hauran de sotmetre a auditories exhaustives, tal com va fer la banca espa­nyola l'estiu passat.

A partir d'aquí, el consens es complica. Les autoritats europees tenen encara sobre la taula dues iniciatives reguladores que, malgrat ser anteriors a la idea d'unió bancària, són clau per poder avançar en aquesta direcció.

La primera és la creació d'un marc normatiu harmonitzat que estableixi les bases per gestionar futures crisis bancàries i faciliti la resolució ordenada d'entitats, ja que la majoria de països europeus no disposen d'aquest element. Entre d'altres, aquest marc inclourà regles sobre el repartiment de pèrdues entre els creditors d'entitats en resolució (l'anomenat bail-in) amb la finalitat de minimitzar el cost per al contribuent. El debat sobre aquestes regles, que es va intensificar després del rescat de Xipre, inclou, a més de l'ordre de prelació dels passius, la possibilitat de préstec entre els fons de resolució dels diferents estats o la contribució dels fons de garantia de dipòsits (FGD) al cost de la resolució. Així i tot, l'objectiu és que el nou marc entri en vigor al gener del 2015.

La segona iniciativa pendent és la reforma i l'harmonització dels FGD, de manera que tots els països disposin d'un fons de la mateixa dimensió relativa i prefinançat per les entitats. Ateses les conseqüències fiscals de les garanties públiques als FGD, aquesta és una de les qüestions obertes més delicades, motiu pel qual es troba, actualment, bloquejada.

Els desacords més importants, però, estan sorgint al voltant del que hauria de ser el segon pilar de la unió: la creació del Mecanisme Únic de Resolució (MUR). La controvèrsia deriva de la possibilitat de crear una autoritat única d'àmbit europeu, amb plenes capacitats d'actuació, en el marc dels actuals tractats europeus. Segons el parer del ministre d'Economia alemany, Wolfgang Schäuble, perquè una autoritat única de resolució pugui exercir amb èxit la seva tasca requeriria uns poders legals i coercitius que no estan contemplats en els tractats actuals, motiu pel qual cal que siguin reformats.

Fins que no s'hagin reformat, el ministre alemany proposa que el MUR s'implementi mitjançant l'acció coordinada de les autoritats nacionals de resolució, que actuarien sota les normes de gestió de crisis esmentades més amunt. Per pagar les resolucions, les autoritats nacionals disposarien només dels fons nacionals, tot i que podrien recórrer al MEDE si fos necessari.

Certament, el disseny de l'autoritat única de resolució haurà de tenir molt present la qüestió de la seguretat jurídica. Al capdavall, les decisions que adopti tindran conseqüències determinants no solament per al futur de les entitats, sinó per als accionistes, els creditors i, potencialment, els contribuents. Ara bé, un MUR com el plantejat per Alemanya presentaria altres problemes gens menyspreables. La mera cooperació entre autoritats nacionals, per exemple, no garantiria que les decisions s'adoptessin en interès del conjunt del sistema financer europeu. Així ho reconeix el mateix BCE, que considera que, perquè el supervisor únic sigui efectiu, és necessària l'existència d'un MUR amb una autoritat única de resolució. No obstant això, el problema fonamental seria que la falta d'un fons de resolució comú impediria trencar totalment el vincle entre risc sobirà i risc bancari. Sacrificar l'objectiu que justifica tot el viatge sembla una decisió massa arriscada.

Compartir: