Pensions: una reforma clau

El dossier d'aquest mes aborda una de les qüestions centrals per a la sostenibilitat a llarg termini de les finances públiques dels països desenvolupats: el disseny i la gestió dels sistemes de pensions, peça angular de l'estat del benestar.

La necessitat de reformar els sistemes públics de pensions és conseqüència de l'evolució esperada de la demografia a les economies avançades i dels problemes de disseny que presenten els sistemes de repartiment.

Pel que fa a l'evolució demogràfica, llevat que es registrin canvis molt significatius en els fluxos migratoris o en les polítiques de suport a la natalitat, la perspectiva és un envelliment gradual però inexorable de la població, amb el que això comporta d'empitjorament de la ràtio de dependència, és a dir, del nombre de pensionistes per treballador en actiu.

Quant al disseny, els sistemes de repartiment són mecanismes eficients per assegurar, de forma col·lectiva, riscos com el de la longevitat. Però el seu caràcter parcialment redistributiu els situa al centre del debat polític, i, tret que existeixin salvaguardes legals molt estrictes, és fàcil que es tendeixi a fixar uns nivells de prestacions amb una rendibilitat implícita superior a la rendibilitat real generada per l'economia, que, al capdavall, és la que deriva de la creació d'ocupació i de l'evolució de la productivitat del treball.

La majoria de les reformes introduïdes als països occidentals al llarg dels últims anys han tractat de garantir la viabilitat dels sistemes públics incorporant mecanismes més o menys automàtics que ajustin les prestacions del sistema, tant a l'evolució de la demografia com a la disponibilitat dels recursos efectivament generats per l'economia. Idealment, a més a més, les reformes també han tractat de modificar el comportament dels agents, en relació amb la decisió de la durada de la vida laboral i amb la participació al mercat de treball. La reforma que es discuteix a Espanya s'emmarca en aquest context.

En alguns països, les reformes han anat més enllà i han tractat de promoure els plans de pensions privats per complementar les pensions públiques. Les pensions privades es fonamenten en sistemes d'acumulació, per tant estimulen l'estalvi, i les prestacions depenen de la rendibilitat dels actius en què s'ha invertit els recursos acumulats. Per definició, per tant, són sistemes que no són redistributius i en què les prestacions no poden superar els fons efectivament generats. També tenen, com és ben sabut, les seves contraindicacions, entre les quals destaquen els costos d'administració i el risc assumit, ja que les prestacions depenen de la volatilitat dels actius en què s'inverteix.

Sigui com sigui, és interessant assenyalar quelcom que sovint s'obvia quan es planteja la disjuntiva entre pensions públiques i privades. Més enllà de les connotacions polítiques, la seva coexistència té un sentit econòmic clar. El sistema públic es basa en els rendiments d'un actiu central per a qualsevol economia, la força laboral. Les prestacions depenen, en últim terme, del creixement de l'ocupació i del salari real. En canvi, els sistemes privats depenen dels rendiments d'actius financers, bàsicament bons i accions. L'experiència històrica demostra que la correlació entre aquests actius és molt baixa o, fins i tot, negativa. El sentit comú i les normes bàsiques de diversificació financera suggereixen, per tant, que allò que és prudent per a les economies desenvolupades és fonamentar els sistemes de pensions en una combinació de tots dos models, sobretot quan els sistemes d'acumulació permeten també diversificar el risc accedint a actius financers internacionals.

Jordi Gual

Economista en cap

31 d'octubre de 2013