Compartir: 
Informe mensual - DossierSandra Jódar-Rosell
Unió bancària: repte per a la banca europea

La recent crisi de l'euro ha posat en evidència que, per garantir la sostenibilitat a llarg termini de la unió monetària, és imprescindible un sistema bancari veritablement integrat. En paraules d'Yves Mersch, un dels membres del Consell Executiu del Banc Central Europeu, «un sistema que permeti que una empresa solvent que no tingui accés al crèdit en un banc del seu país pugui obtenir-lo d'un banc d'un altre Estat membre i en condicions similars a les de les empreses del país que l'hi concedeixi». La construcció de la unió bancària s'ha d'entendre, doncs, en aquest sentit, i és difícil que sigui un procés ràpid que pugui solucionar els problemes derivats de la crisi financera actual. Les peces que cal encaixar per muntar el trencaclosques de la unió bancària són nombroses i comportaran llargues i complexes negociacions entre els diferents Estats membres.

Tres elements clau haurien de formar l'armadura d'una unió bancària sòlida: un Mecanisme Únic de Supervisió (MUS), pel qual totes les entitats estiguin subjectes al mateix tipus de vigilància; un Mecanisme Únic de Resolució (MUR), amb el corresponent fons de resolució, que dicti com procedir amb les entitats en dificultats, i un Fons de Garantia de Dipòsits Europeu que garanteixi per igual els dipòsits de qualsevol entitat, amb independència del país de procedència. Naturalment, una condició prèvia és que les normes que els esmentats mecanismes exigeixin complir siguin les mateixes a tots els Estats membres. Finalment, la credibilitat del MUR i del MUS per als dipositants i per als inversors requereix l'existència d'unes xarxes de seguretat que certifiquin que els fons de garantia i de resolució disposin de prou recursos en cas de crisis sistèmiques. Aquesta és, potser, la peça més delicada del trencaclosques, ja que només els recursos fiscals dels diferents països poden aportar aquesta garantia, i qualsevol acord que pugui comportar transferències fiscals entre països suscita moltes reticències.

Durant l'any 2014, es produiran avanços significatius en matèria normativa i s'observaran els primers impactes tangibles sobre el panorama bancari amb l'assumpció de la supervisió única per part del BCE. Des de l'esfera legislativa, el Parlament i el Consell europeus hauran d'acordar, abans de les eleccions europees, l'harmonització de les normatives nacionals en matèria de resolució d'entitats i de fons de garantia. Un cop acordat el marc regulador comú, hauran de consensuar el disseny organitzatiu del MUR i, sobretot, hauran de definir qui ostenta el poder de decisió final en matèria de resolució (llegeixi's, també, liquidació) d'entitats. Ateses les profundes implicacions que comporta cedir aquesta decisió a una autoritat supranacional, és probable que es generi un intens debat entre els disset països de la unió. Així i tot, les preferències del BCE per disposar d'un MUR quan assumeixi la supervisió única representen una forta pressió per assolir un acord.

Pel que fa a l'assumpció de la supervisió única, el repte del BCE és enorme: a partir del proper novembre, vigilarà, directament, unes 130 entitats considerades sistèmiques a nivell europeu i, indirectament, unes altres 6.000 de menor dimensió. Mentrestant, el BCE ha iniciat una revisió exhaustiva dels balanços de les entitats més grans per restaurar definitivament la confiança en el sistema bancari europeu i evitar sorpreses desagradables quan iniciï el seu mandat. Idealment, el resultat s'hauria d'assemblar a allò que va succeir a Espanya després dels exercicis d'Oliver-Wyman el 2012: una separació clara entre entitats fortes i febles i la recapitalització de les entitats febles.

L'examen plantejat pel BCE consta de tres exercicis. El primer és una avaluació d'elements clau pel que fa al risc bancari, que inclourà, entre d'altres, el nivell de palanquejament, la liquiditat o l'estructura de finançament de les entitats. El segon exercici consistirà en una revisió de la qualitat dels actius. En aquest cas, el BCE revisarà la classificació dels crèdits entre dubtosos i normals, així com el nivell de provisions, el valor dels actius que serveixen com a garantia i la valoració d'instruments complexos o d'alt risc. En utilitzar criteris d'avaluació comuns per a tots els països —en particular, definicions homogènies per al crèdit dubtós i per al crèdit refinançat—, s'estarà fent un gran pas per igualar les condicions de competència entre les entitats de diferents països. Així, les entitats que operin en països amb criteris relativament laxos hauran d'adequar el seu nivell de provisions. Per a les entitats que parteixin de nivells de solvència més ajustats, aquests canvis podrien arribar a generar necessitats de capital. Així i tot, l'exercici no permetrà una equiparació plena de les condicions competitives, ja que no contempla l'harmonització d'un dels factors que més les altera: el còmput dels actius ponderats per risc. En aquest sentit, tot i que la revisió del BCE podria aportar més claredat sobre l'origen de les diferències encara existents entre els càlculs de les diferents entitats, caldrà esperar que l'Autoritat Bancària Europea (EBA, per les sigles en anglès) acabi els treballs que té en curs sobre aquesta qüestió abans de plantejar canvis en la normativa, probablement ben entrat l'any 2015.

Un cop validats els balanços, l'última fase de l'examen consistirà en una prova d'esforç que avaluï la capacitat de resistència de les entitats davant escenaris d'estrès. Tot i que l'EBA ja ha realitzat proves d'aquest estil amb anterioritat, la que ens ocupa té la particularitat de ser la primera en què està en joc la credibilitat del BCE com a supervisor. Malgrat que no s'ha aprovat la metodologia per a aquestes proves, sembla clar que hi ha tres aspectes fonamentals que centraran l'atenció dels analistes: la ràtio de capital exigida en l'escenari advers, el tracte atorgat al deute sobirà, i l'impacte en el resultat d'una excessiva dependència del finançament provinent del BCE. El primer punt serà un determinant clau de la duresa de les proves. Pel que fa al deute sobirà, cal preveure que no es repeteixi l'experiència negativa del 2012, quan es va qüestionar la qualitat d'aquest actiu en suposar quitances en l'escenari advers. Finalment, és possible que, en el càlcul de la capacitat de generar beneficis, les proves descomptin la part provinent del carry-trade.

Sigui com sigui, la zona de l'euro es juga molt amb la implantació de la unió bancària. Al llarg de l'any, caldrà clarificar quines entitats tenen problemes i quina és la seva magnitud. De la mateixa manera, la unió monetària no es pot permetre una crisi de confiança com la patida el 2012, de manera que és imperatiu garantir que les conseqüències de l'examen del BCE sobre les entitats no s'encomanin al seu sobirà com en ocasions anteriors. El Consell Europeu ja ha aclarit que l'ús de recursos públics comportarà l'aplicació de les regles de bail-in establertes en la normativa d'ajudes d'Estat i que aquests recursos procediran, en primera instància, de fons nacionals. Únicament quan aquests recursos siguin considerats insuficients, serà factible emprar fons addicionals a nivell europeu mitjançant el MEDE, els quals es podran injectar a les entitats directament en forma de capital a partir del novembre.

Amb aquestes premisses, és probable que els mercats es prenguin seriosament l'aposta europea del BCE i que el 2014 marqui un punt d'inflexió en la resolució de la fragmentació financera de la zona euro i consolidi les bases que facin possible una reordenació del sector bancari europeu en els pròxims anys. El sistema imaginat per Mersch quedarà llavors més a prop.

Sandra Jódar-Rosell

Departament d'Anàlisi Econòmica, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

Compartir: