Compartir: 

Les dades dels últims mesos han estat esperançadores per a l'economia espanyola. S'han registrat les primeres xifres positives de creixement intertrimestral, i l'impuls, que, inicialment, provenia només del sector exterior, es comença a notar, fins i tot, en alguns components de la demanda interna.

Entre els analistes, nacionals i internacionals, aquests indicadors positius plantegen diversos interrogants: a quina velocitat es podrà reduir la taxa d'atur? Quin grau de fragilitat tindrà el procés de recuperació? I, finalment, es tracta d'una recuperació prou sòlida per corregir els desequilibris de deute que encara limiten el sistema econòmic espanyol?

Cal abordar la qüestió del vigor de la sortida de la recessió des de dues perspectives. En primer lloc, quin és el creixement del PIB que és plausible esperar i, a continuació, en quina mesura aquest creixement pot ser generador de llocs de treball. Pel que fa al ritme d'expansió del PIB, l'experiència ens diu que, després de recessions de deute com la que hem patit, les reactivacions són molt febles. En el cas que ens ocupa, esperem una expansió molt moderada, que, de cara al 2014, se situa en el 0,8% interanual. Malgrat la seva moderació, aquest creixement hauria de ser suficient per canviar el to del mercat de treball espanyol. Després de la reforma laboral introduïda el 2012, el mercat ha guanyat en flexibilitat. Les noves reglamentacions laborals han permès a les empreses acomodar-se millor al cicle econòmic amb un ús més eficient de les plantilles. Si el canvi de cicle es consolida, cap a la meitat de l'any vinent ja es podria registrar una taxa de creixement interanual positiva de l'ocupació.

La segona gran qüestió és la fragilitat del procés de recuperació. I aquí, clarament, les notícies són menys esperançadores. La reactivació espanyola es basa en els ajustos de preus, costos i pressupostos que s'han dut a terme, però, en gran part, és també el resultat de la intervenció del Sr. Draghi el 2012 assegurant als inversors internacionals que faria tot el que estigués a la seva mà per garantir la integritat de la zona de l'euro. La política europea ha donat, en part, suport a la reactivació i explica el retorn a Espanya de fluxos de capitals molt significatius, tant en inversió directa com financera i de cartera. Aquests fluxos, però, poden ser volàtils, i, en els pròxims mesos, l'evolució dels mercats financers internacionals serà determinant. Si es manté una situació de calma i de baixa volatilitat, l'alliberament creixent de la restricció de liquiditat pot, fins i tot, dur l'economia a taxes de creixement al voltant de l'1%. Si, en canvi, les turbulències, originades potser per la política monetària nord-americana, assolen els mercats i incrementen l'aversió al risc, serà difícil que una economia vulnerable com l'espanyola eviti els efectes adversos. El creixement, llavors, seria gairebé nul.

Finalment, alguns analistes qüestionen que la recuperació econòmica espanyola pugui ser suficient per suportar la pesada càrrega de deute acumulat durant els deu últims anys. Sobre aquesta qüestió, cal advertir que el deute més rellevant és l'exterior, és a dir, el que està en mans de no residents. Per bé que el deute brut és important en termes de liquiditat, quan parlem de capacitat de devolució, el concepte més important és el deute net, és a dir, un cop descomptats els actius que els residents posseeixen a l'exterior. Per a Espanya, aquest deute se situa, aproximadament, en el 90% del PIB. La seva reducció fins a xifres properes al 30% del PIB, més sostenibles a llarg termini, exigirà, durant força anys, elevats saldos positius per compte corrent, de l'ordre del 2% de mitjana. És això possible? Alguns pensem que sí, que el canvi del sector exterior és estructural, que perdurarà en el temps, ja que s'ha assolit sense recórrer, com un temps enrere, al mecanisme artificial de la devaluació nominal. Però, a mesura que la reactivació econòmica es vagi consolidant, hi ha el risc que es produeixi un nou deteriorament del saldo exterior, a causa del creixement de les importacions. Per aquest motiu, per culminar amb èxit el procés de restabliment de l'equilibri extern, serà necessari persistir en les millores de competitivitat exterior que es basen en el control de costos i preus i en les millores de productivitat.

Jordi Gual

Economista en cap

30 de novembre de 2013

Compartir: