Compartir: 
PIB potencial i diferencial de producció: què mesuren i de què depenen?

Una economia, com l'aigua de la dutxa, no sempre està a la temperatura correcta. De vegades, massa calenta, provoca pres­­sions inflacionistes i altres desequilibris, com, per exemple, un elevat dèficit exterior o bombolles en el preu de determinats actius. En altres ocasions, massa freda, empeny la taxa d'atur per damunt del que és habitual i la inflació cau per sota de l'objectiu. No succeeix sovint que el nivell d'activitat econòmica coincideixi amb el que pot produir una economia de forma sostenible, sense generar pressions que allunyin la inflació del seu objectiu ni altres desequilibris, el que es denomina PIB potencial.

La definició de PIB potencial es pot concretar de diferents formes i el seu nivell es pot estimar de maneres diferents (vegeu l'article «Com s'estima el PIB potencial?», d'aquest Dossier). En la seva versió més simple i també més utilitzada, es defineix com el nivell de producció compatible amb una inflació subjacent estable al voltant del seu nivell objectiu(1)(2). Això requereix, al seu torn, que el grau d'utilització de la capacitat productiva i, en particular, la taxa d'atur estiguin en un nivell que no generi pressions sobre els preus i els salaris, ja sigui a l'alça o a la baixa. Aquesta taxa d'atur és l'anomenada NAIRU (de les sigles en anglès de non-accelerating inflation rate of unemployment) o taxa d'atur estructural.

En aquest sentit, el PIB potencial ve determinat per tot allò que afecta la capacitat productiva sostenible de l'economia: la dotació de factors de producció (la dimensió de la força laboral, el capital humà, el capital físic, incloses les infraestructures, etc.), la intensitat amb què aquests factors es poden utilitzar sense provocar tensions de preus (la NAIRU) i la productivitat amb què es poden combinar (el que s'anomena productivitat total dels factors). En general, el PIB potencial d'una economia manté una tònica ascendent gràcies a l'acumulació gradual de factors de producció i a les innovacions tecnològiques. En algunes circumstàncies, però, el nivell del PIB potencial pot recular de forma temporal, com, per exemple, a causa d'un conflicte bèl·lic o d'un desastre natural. Durant una recessió profunda i llarga, el PIB potencial també pot caure a mesura que una part de l'estoc de capital es torna inservible (per exemple, l'excedent de grues de construcció després de l'esclat d'una bombolla immobiliària) o que alguns aturats de llarga durada abandonen la població activa de forma permanent.

La política econòmica juga un paper fonamental en la determinació de la via del PIB potencial a mitjà i a llarg termini i, per tant, de la capacitat de creixement de l'economia mitjançant les anomenades polítiques d'oferta. La legislació laboral, les polítiques actives i passives d'ocupació, els impostos, el règim de jubilació i la política educativa, per exemple, condicionen, a més de la demografia, l'evolució de la força laboral i de la NAIRU. La inversió pública i els incentius o desincentius a l'estalvi i a la inversió privada afecten, per la seva banda, l'evolució del capital físic. Altres factors, com l'obertura al comerç internacional, la flexibilitat del mercat laboral, el grau de lliure competència, l'entorn regulador i la burocràcia, el sistema judicial, etc., influeixen molt en la productivitat total dels factors. La qualitat institucional, en general, és clau per a l'acumulació dels factors de producció i per a la seva productivitat.

En el disseny i en la valoració de les polítiques macroeconòmiques, les autoritats econòmiques i els analistes recorren a un concepte relacionat amb el PIB potencial: l'output gap o diferencial de producció, definit com la diferència entre el PIB registrat i el PIB potencial. Així, un diferencial positiu indica que l'economia opera per damunt d'un nivell sostenible arran d'un excés de demanda. Un gap negatiu vol dir que hi ha un excés d'oferta o de capacitat productiva no utilitzada a causa d'una falta de demanda. Igual que en el cas de la dutxa, en què, quan l'aigua està massa freda, s'obre una mica més l'aixeta de la calenta, quan el gap és negatiu, les autoritats desitgen estimular l'activitat econòmica amb instruments de política fiscal o monetària. Les estimacions del gap, que es pot interpretar com el component cíclic del PIB, també s'utilitzen per identificar el component cíclic d'altres variables d'interès, com el dèficit públic (vegeu l'article «Output gap, GPS i altres guies fal·libles», d'aquest Dos­sier).

Així, doncs, les polítiques contracícliques tracten d'influir sobre la demanda agregada per retornar el PIB a la seva via potencial o, el que és el mateix, per tancar l'output gap. En aquest sentit, un cicle econòmic es pot descompondre en quatre fases, a les quals s'ha d'ajustar el to de les polítiques macroeconòmiques (vegeu el gràfic anterior): una primera fase amb un gap positiu, en què el creixement es manté per damunt de la seva tendència i creixen les pressions inflacionistes i altres desequilibris; una segona fase en què el creixement del PIB se situa per sota de la seva tendència o amb un PIB que fins i tot cau, la qual cosa tanca el diferencial i redueix les pressions sobre la inflació; una tercera fase amb un output gap negatiu i un creixement per sota de la seva tendència o amb un PIB que continua caient, la qual cosa pot ocasionar una disminució de la inflació per sota del seu objectiu, i, finalment, una quarta fase amb un gap encara negatiu, però amb un creixement per damunt de la tendència a llarg termini, la qual cosa tendeix a tancar aquest gap. L'economia espanyola es troba en aquests moments en la tercera fase descrita, la que requereix d'un major suport a la demanda. Una altra cosa és el marge que les autoritats econòmiques puguin tenir per dur a terme aquestes polítiques (inexistent en l'actualitat per a Espanya en l'àmbit fiscal).

Les polítiques d'oferta (les reformes estructurals), però, també poden tenir un efecte beneficiós, fins i tot a curt termini. Generant confiança poden contribuir a una millora d'una demanda paralitzada, en part, pel pessimisme o per la incertesa. A curt termini, no hi ha res millor que allò que convé a mitjà i a llarg termini.

Aquest article ha estat elaborat per Enric Fernández

Departament d'Anàlisi Econòmica, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica de "la Caixa"

(1) La inflació subjacent és la inflació general corregida dels efectes de pertorbacions pel costat de l'oferta, com un xoc en els preus del petroli o en els aliments, o de canvis impositius.

(2) Un article recent argumenta que identificar sostenibilitat amb inflació estable és massa restrictiu i que és important tenir en compte desequilibris de tipus financer (Claudio Borio, Piti Disyatat i Mikael Juselius. 2013. «Rethinking potential output: Embedding information about the financial cycle», BIS Working Papers, núm. 404).

Compartir: