Compartir: 
L'FMI veu una recuperació gradual a tres velocitatsL'FMI veu una recuperació gradual a tres velocitatsL'FMI veu una recuperació gradual a tres velocitatsL'FMI veu una recuperació gradual a tres velocitatsL'FMI veu una recuperació gradual a tres velocitatsL'FMI veu una recuperació gradual a tres velocitatsL'FMI veu una recuperació gradual a tres velocitatsL'FMI veu una recuperació gradual a tres velocitatsL'FMI veu una recuperació gradual a tres velocitats

L'FMI veu una recuperació gradual a tres velocitats. Segons el seu últim escenari de perspectives del mes d'abril, només de forma marginal pitjor del que s'havia previst al gener, l'economia mundial creixeria el 3,3% el 2013 i el 4,0% el 2014, liderada per les economies emergents (amb creixements per damunt del 5% en els dos exercicis). Les grans economies avançades no europees registrarien creixements més moderats (Estats Units, l'1,9% el 2013 i el 3% el 2014). A la cua, quedaria la zona de l'euro, que, amb una caiguda prevista del 0,3% el 2013 i un avanç de l'1,1% el 2014, pateix l'enquistament generalitzat de la crisi.

ESTATS UNITS

L'escenari de perspectives que contemplem no difereix gaire del que preveu el Fons. Per als Estats Units, situem l'avanç al voltant del 2,0% el 2013. Després d'un creixement robust en el primer trimestre, del 0,6% intertrimestral al tancament d'aquest Informe, es preveuen avanços més moderats fins al final de l'any. Les millors condicions financeres i la recuperació del mercat de l'habitatge i de la inversió productiva donaran suport a l'expansió. En canvi, la persistència de l'elevat nivell d'endeu­­tament, la lenta recuperació de l'ocupació i l'ajust fiscal (els efectes contractius de la reducció automàtica de despesa pública es concentraran en el segon i en el tercer trimestres) llastaran l'avanç el 2013.

Les dades d'activitat del març han estat, en general, una mica més negatives del que s'esperava. Les vendes minoristes, sense cotxes ni benzina, es van desaccelerar i van perdre una part del repunt del gener-febrer, tot i créixer el 2,1% inter­­anual. Així mateix, l'índex de confiança del consumidor del Conference Board va cedir el que havia guanyat al febrer i es va quedar netament per sota de la mitjana històrica. La perspectiva empresarial és una mica millor, però no defuig la tebior general. Els índexs d'activitat empresarial de l'Institute for Supply Management de manufactures i de serveis van recular, amb uns nivells que es corresponen amb un creixement de l'economia proper al 2,0%. En el terreny inversor, però, continuem contemplant una millora el 2013, encoratjada per uns beneficis empresarials en màxims, per les millores financeres i pel marge de recorregut a l'alça de la contribució de la inversió al PIB.

El mercat laboral continua sent el risc més sever per a la recuperació nord-americana. La dada del març també va decebre, amb 88.000 nous llocs creats, menys de la meitat del que s'esperava. El descens de la taxa d'atur fins al 7,6% s'atribueix, fonamentalment, a la reculada de la població activa. En aquest sentit, l'indicador que reflecteix millor la situació del mercat laboral és la taxa d'ocupació (la proporció de persones que treballen en relació amb la població major de 16 anys), que recull l'atur i el contingent de desanimats, que han sortit de la població activa (empleats o aturats registrats que busquen treball activament) i que no figuren com a aturats. Entre el desembre del 2006 i el novembre del 2010, aquesta taxa d'ocupació va passar de 63,4% al 58,2% i gairebé no ha variat (el 58,5% al març del 2013). Tot plegat fa pensar que el descens de la taxa d'atur serà molt gradual, ja que els desanimats i els subocupats absorbiran una part significativa de l'ocupació que l'economia vagi generant, la qual cosa entorpirà el descens de la taxa d'atur. L'elevada proporció d'aturats de llarga durada, de més difícil reinserció al mercat laboral, serà un llast addicional.

Aquesta feblesa de l'ocupació, al costat de la moderació dels preus al març, dóna arguments a la Fed per mantenir el to expansiu de la política monetària. L'IPC va avançar l'1,5% inter­­anual al març (2,0% al febrer) i l'índex subjacent, l'1,9% (2,0% al febrer). Aquestes dades i la intensa reculada del preu del petroli allunyen la perspectiva de tensions inflacionistes el 2013. Tot plegat garanteix la continuïtat de la QE3 de la Fed, en un entorn de creixement moderat malgrat la progressiva recuperació de la construcció i de l'ocupació.

L'habitatge es manté al marge de la tebior del març i consolida la recuperació, esperonat per la disminució de la sobreoferta, per la tendència alcista en la formació de llars i per les millors condicions financeres. Així, la bona dada d'habitatges iniciats indica que la construcció es continuarà recuperant amb força, mentre els preus mantinguin la recuperació gradual.

JAPÓ

El Japó engega la revolució monetària. Haruhiko Kuroda, nou governador del Banc del Japó, pretén dur la base monetària dels 139 bilions de iens actuals fins als 270 bilions (2,1 bilions d'euros) al desembre del 2014, la qual cosa representa passar del 29,4% al 57,3% del PIB japonès. L'ampliació s'implementarà amb compres de deute públic, inclòs el deute a llarg termini. La mesura és comparable, en termes absoluts, a les expansions quantitatives de la Reserva Federal, els actius de la qual se situen en el 18,9% del PIB nord-americà (2,3 bilions d'euros). Aquesta mesura tan dràstica busca compensar l'excés estructural d'estalvi privat (majoritàriament, en mans de les empreses) per la via dels increments del saldo corrent i d'un increment del creixement i de la inversió.

La primera conseqüència d'aquesta expansió monetària ha estat la depreciació del ien, acompanyada d'una important revaloració borsària. Atès que les principals empreses japoneses són exportadores, es beneficien d'un ien barat per la via d'una major competitivitat. Això hauria d'esperonar el superàvit per compte corrent i canalitzaria l'estalvi privat a l'exterior. L'objectiu últim de l'expansió monetària és superar la deflació, que ja fa 15 anys que dura. Un entorn d'inflació moderada i de tipus d'interès baixos estimularia el creixement i la inversió i donaria una sortida interna a l'excés d'estalvi.

La deflació, que va prosseguir al març, ha impedit el creixement nominal i ha propiciat un increment del deute públic. El PIB real, descomptant les variacions de preus, es va incrementar el 9,0% entre el final del 1997 i el desembre del 2012, però el PIB en iens corrents es va reduir el 10,1%. Aquesta reducció, juntament amb els successius estímuls fiscals, ha dut el deute públic al 236% del PIB. Aquí rau el risc més important de l'expansió monetària de Kuroda: si la inflació creix per damunt del que s'espera, podria generar desconfiança entre els estalviadors japonesos, que en financen la major part, i els podria empènyer a fugir del ien. Si aquesta fugida fos substancial, el Japó es podria veure obligat a apujar el tipus d'interès del deute.

Les reformes estructurals seran clau a mitjà i a llarg termini. L'èxit de l'expansió monetària i dels estímuls fiscals japonesos a l'hora d'impulsar el creixement penja de la implementació del tercer pilar de l'Abenomics: les reformes estructurals. Si no es duen a terme, el superàvit corrent no serà suficient per canalitzar, a llarg termini, aquest excés d'estalvi empresarial i es veurà limitat per la competitivitat exportadora de veïns asiàtics com Corea del Sud o la Xina. Així mateix, la inversió productiva (el 13,0% del PIB, enfront del 10,9% als Estats Units el 2012) no podrà anar més enllà sense reformes estructurals que incentivin el creixement i la reinversió dels beneficis empresarials.

ECONOMIES EMERGENTS

Les economies emergents continuaran liderant el creixement global el 2013, malgrat la relativa decepció d'alguns indicadors d'activitat recents, que perfilen una evolució més dispar. La Xina és l'emergent amb un creixement més robust. Per bé que l'avanç del 7,7% interanual del primer trimestre esbossa una reacceleració més gradual del que s'havia previst (vegeu el Focus sobre la Xina), el seu creixement contrasta amb la desacceleració de l'Índia i de Rússia i, en especial, amb el creixement anèmic del Brasil. Mèxic i Turquia, ben orientats per créixer al voltant del 3,5% el 2013, queden en situació intermèdia i disposen de marge per a més estímuls si fos necessari.

Les tensions inflacionistes afloren en les economies que creixen menys, al mateix temps que es redueix el marge per a estímuls monetaris. La Xina es torna a desmarcar de la resta amb un IPC del 2,1% al març, però la inflació elevada persisteix a Rússia i a l'Índia, tot i que, en aquest cas, a la baixa. Al Brasil, l'IPC es va accelerar fins al 6,6% al març, superior a l'objectiu del 6,5% de l'Executiu i ha obligat el banc central a apujar el tipus de referència en 25 punts bàsics malgrat el baix creixement. Mèxic queda una altra vegada en situació intermèdia, tot i que la sorpresa de l'IPC del març, del 4,3%, el deixa per damunt de l'objectiu del 4% del banc central.

A més d'estímuls fiscals i monetaris a curt termini, les economies emergents necessiten profundes reformes estructurals per encarrilar una via de creixement robust i sostenible. Ara com ara, només Mèxic ha començat. Les reformes laboral i educativa del final del 2012 aniran seguides de la reforma del sector de les telecomunicacions el 2013, i quedaran per a més endavant les reformes fiscal i energètica. Així i tot, les discrepàncies recents entre els principals partits han deixat en suspens aquest procés de reformes, una aturada que estimem que serà temporal.

Compartir: