Compartir: 
Aràbia Saudita: importants desafiaments a l'horitzóAràbia Saudita: importants desafiaments a l'horitzóAràbia Saudita: importants desafiaments a l'horitzó

Quan el president Barack Obama va visitar l'Aràbia Saudita per entrevistar-se amb el rei Abdullah el passat 28 de març, va trobar una monarquia preocupada. El país àrab és el major productor mundial de petroli (gairebé 10.000 milions de barrils diaris sobre un total de 90.000) i té unes reserves considerables. Aquest domini li ha proporcionat, durant molts anys, el paper de regulador del preu global del cru, la qual cosa, unida a una aliança estratègica amb els EUA que fa 80 anys que dura, donava estabilitat al règim teocràtic de la casa de Saud. No obstant això, aquesta situació privile­giada està canviant. La producció de shale oil and gas (pe­­troli i gas extrets de les capes d'esquist amb la tècnica del fracking) és la causa principal d'aquest canvi de panorama.

Precisament, els EUA són el país que lidera la producció no convencional d'hidrocarburs, la qual cosa redueix de forma dràstica la dependència del petroli importat. De fet, podria superar l'Aràbia Saudita com a primer productor mun­­dial ja el 2017 i prendre-li, o almenys disputar-li, la condició de regulador del preu del cru. La revolució shale implica que l'oferta de petroli és més abundant i més elàstica, és a dir, proporciona més capacitat per augmentar la producció davant d'increments de demanda, la qual cosa comporta una evolució més estable del preu del petroli. Un preu del petroli contingut i que oscil·li menys del que ens tenia acostumats és bo per a les economies avançades: l'IPC general estarà més en línia amb el subjacent i els pressupostos familiars i empresarials suportaran una factura energètica més baixa. No obstant això, per als països de la península aràbiga, això representa un gran inconvenient. Les arques públiques de l'Aràbia Saudita s'han beneficiat durant anys de l'apreciació del cru. Però, si el preu s'estabi­­litza, els ingressos s'estancaran i els comptes se'n ressentiran. Així, segons l'FMI, el saldo públic de l'Aràbia Saudita passarà d'un superàvit del 7,1% del PIB a un dèficit del 2,2% el 2019. Per la seva banda, el superàvit corrent es reduiria del 15,8% al 9,9% del PIB. Amb aquestes previsions, el finançament del nivell d'inversió desitjat obligarà a un no­­table esforç d'estalvi per part del sector privat.

Als problemes econòmics s'afegeixen tres qüestions geo­­po­­lítiques. En primer lloc, la primavera àrab va despertar un focus d'inestabilitat (especialment amb l'emergència de grups com els Germans Musulmans a Egipte) que fa pe­­rillar el paper de referència de l'Aràbia Saudita al món sunnita. Un segon problema és l'Iran xiïta, que podria augmentar la seva producció de 2.800 milions de barrils diaris i millorar les relacions amb els EUA. Això comportaria un cert desplaçament del centre de gravetat de la regió cap a l'Iran. En tercer lloc, cal esmentar la qüestió de la comple­­xa successió política. El rei Abdullah és nonagenari, i el prín­­cep Salman, el seu successor oficial, té problemes de salut, motiu pel qual s'ha situat el septuagenari príncep Muqrin en la primera línia successòria, la qual cosa representarà un lideratge incert. En aquest context de desafiaments, la diplomàcia occidental haurà de filar molt prim a la península aràbiga en els pròxims anys.

Compartir: