Compartir: 
Àsia emergent: passat, present i, clarament, futurÀsia emergent: passat, present i, clarament, futur

Els principals països que integren el que comunament es coneix per Àsia emergent són la Xina, l'Índia, Filipines, Indonèsia, Malàisia, Tailàndia i Vietnam, tot i que la regió sigui molt més àmplia (l'FMI, per exemple, inclou un total de 29 països). Tant l'epítet «emergent» com la presència en la llista de la Xina i de l'Índia suggereixen de seguida que l'evolució econòmica del conjunt de l'àrea ha estat positiva en els últims anys, però les dades no deixen de sorprendre. Com es reflecteix en el primer gràfic, mentre que, el 1980, la regió representava el 7,5% del PIB mundial, una xifra que quedava lluny del 24,9% dels EUA o del 30,9% de la Unió Europea, el 2010, el seu pes s'havia disparat fins al 23,3% i havia superat amb claredat el 19,9% dels EUA i el 20,3% de la Unió Europea. Ateses les múltiples preguntes que ha originat aquesta excel·lent evolució, intentarem respondre'n dues de forma senzilla: com va aconseguir conquistar l'Àsia emergent aquesta posició? i, sobretot, aquesta tendència té continuïtat?

Abans de començar a analitzar les principals característiques de la regió, és oportú fer un breu parèntesi per destacar que les diferències entre els diferents països que la integren han estat i continuen sent substancials. Destaquen, a la part alta de la llista, Malàisia, la Xina i Tailàndia, amb un PIB per capita en paritat de poder de compra de 16.000, 8.600 i 9.000 euros, respectivament. Al costat oposat, Nepal, Myanmar i Bangladesh presenten un PIB per capita al voltant dels 1.500 euros. Conscients, doncs, que el bloc asiàtic és profundament heterogeni, analitzarem els factors que el caracteritzen i que han convertit el conjunt de la regió en un dels principals blocs econòmics del globus.

Un dels factors que ha acompanyat el creixement de la regió en les últimes dècades és el fort augment del crèdit, circumstància que, sovint, ha suscitat dubtes sobre la sostenibilitat del nivell d'activitat assolit per la regió. Però, tot i que és cert que el percentatge de crèdit privat en relació amb el PIB ha augmentat de forma considerable en les últimes dècades, en general, ha estat un procés de convergència natural, ja que el sistema financer estava molt poc desenvolupat: als principals països de l'Àsia emergent, la ràtio de crèdit privat en relació amb el PIB representava, el 1980, només el 35,6% i va arribar, el 2010, al 98,2% del PIB (als EUA, el crèdit privat ja representava el 94,2% del PIB el 1980). En aquest sentit, però, cal destacar també la falta d'homogeneïtat de la regió. En general, és als països més madurs des del punt de vista econòmic on aquesta ràtio és més elevada, com Malàisia, on se situa en el 117% del PIB. En canvi, a Indonèsia, amb un PIB per capita de 4.700 euros, es queda en el 29,0%.

Així mateix, cal destacar que l'augment del crèdit s'ha produït mantenint el finançament extern en cotes moderades. Al conjunt de la regió, el deute extern va assolir el punt més alt el 1998, quan es va situar en el 35% del PIB. De llavors ençà, va baixar fins al 15%, xifra en què s'ha estabilitzat en els últims anys. Una de les lliçons de la crisi asiàtica de les acaballes dels noranta, i que van aprendre els països que la van patir, és que havien de mantenir un creixement més equilibrat, sense recórrer en excés al finançament extern. El compte corrent, que s'havia mantingut deficitari durant els anys vuitanta i noranta, va augmentar de forma significativa a partir de llavors i es va situar, de mitjana, en el 3,0% entre el 2000 i el 2013. Això ha permès que, en general, els països de la regió hagin acumulat un important matalàs de reserves, que els permet afrontar potencials episodis d'inestabilitat financera amb més confiança.

La combinació d'una posició externa sòlida i una capacitat de creixement lloable s'ha aconseguit gràcies a la forta expansió de la capacitat exportadora. Aquest és, segurament, el principal ingredient de l'èxit de la regió. Serveixi d'exemple que, el 2010, les exportacions de béns i serveis de l'Àsia emergent van assolir el 30% de la quota mundial, segons dades de la UNCTAD, un registre superior al de la Unió Europea i al dels països de l'Àrea de Lliure Comerç d'Amèrica. Fonamentalment, dos factors van propiciar el canvi. Primer, la Xina es va convertir, el 2001, en membre de l'Organització Mundial del Comerç (OMC). Segon, la revolució de les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC). L'entrada de la Xina a l'OMC i l'avantatge competitiu que els seus costos laborals fossin baixos van atreure de forma massiva la producció de les tasques més intensives en treball, la qual cosa, de forma indirecta, va beneficiar també els països veïns de la regió, que, a poc a poc, s'han integrat en la cadena de producció liderada per la Xina i li han subministrat béns intermedis.

La revolució de les TIC és igualment important. La disminució dels costos de comunicació ha permès a les empreses exercir un bon monitoratge del procés productiu, amb independència de la localització de les diferents fases de producció, i els principals països asiàtics l'estan aprofitant. Segons l'índex del Fòrum Econòmic Mundial, que mesura la capacitat tecnològica de cada país, la situació de la regió ha millorat de forma notable en els últims anys, però és especialment destacable l'avanç que s'ha produït als principals emergents asiàtics, que ocupen ja el segon lloc en el ranking de les diferents àrees emergents, només per darrere d'Europa.

La bona evolució d'aquestes economies asiàtiques es basa en dos factors addicionals: la millora del nivell educatiu de la població i la sòlida inversió en infraestructures. De nou, l'índex del Fòrum Econòmic Mundial és útil per resumir les dinàmiques en matèria educativa dels diferents països emergents. També en aquesta dimensió, els europeus es desmarquen positivament dels seus homòlegs asiàtics, però, en aquesta ocasió, a una distància menor. Pel que fa a la inversió en infraestructures, és revelador que, dels deu principals ports del planeta, nou es trobin a Àsia.

Però no tot són bones notícies. Com no podria ser de cap altra manera, també hi ha riscos que amenacen la regió, entre els quals destaquen la desigualtat i la fragilitat institucional. No sorprèn que un país que estigui industrialitzant-se i creixent a taxes molt altes gràcies a la demanda externa vegi com augmenta la desigualtat entre les regions que participen de la globalització (per exemple, les que tenen sortida al mar) i les regions interiors sense accés al comerç internacional. No obstant això, la tendència creixent dels últims anys ha provocat que diferents indicadors hagin assolit valors preocupants. Per exemple, una forma de mesurar la desigualtat és comparar els ingressos de les persones que representen el 10% més ric i les que representen el 10% més pobre. Seguint aquest procediment, mentre que l'individu que formava part del 10% més ric als EUA tenia, el 2004, 5,6 vegades més que el 10% més pobre, la xifra ascendia a 10,8 a l'Índia i a 13,7 a la Xina. És evident que es tracta de xifres molt elevades, les quals podrien provocar serioses tensions socials.

El creixement econòmic també posa a prova la qualitat institucional de la regió. A mesura que s'incrementa el nivell d'activitat, és més important disposar d'institucions sòlides que siguin capaces de proveir un marc legal estable i eficient. En aquest sentit, l'índex «principi de legalitat» que calcula el Banc Mundial és molt il·lustratiu, ja que mesura la confiança que dipositen els ciutadans en el compliment dels drets de propietat i contractes i en la qualitat de la justícia i la policia. Aquest índex varia entre –2 i +2, on el dígit més alt reflecteix unes institucions millors. Com a referència, el 2010, aquest índex era d'1,6 als EUA. Destaquem que la mitjana per a la regió ha disminuït entre el 2000 i el 2010 i ha passat de 0,1 a 0,0. De nou, abunden també les diferències entre països: per exemple, va millorar a la Xina (de –0,5 a –0,3) i a Malàisia (de 0,3 a 0,5) i va disminuir a l'Índia (de 0,3 a 0) i a Tailàndia (de 0,5 a –0,2).

Per concloure, tot i que hem vist que els països de l'Àsia emergent no poden ser tractats com un conjunt homogeni, sembla que el rol protagonista de la regió en l'economia global es mantindrà en el futur. Perquè aquest sigui el cas, serà necessari dur a terme reformes institucionals, continuar invertint en les TIC (per beneficiar-se dels seus avantatges i del seu potencial) i, naturalment, millorar també l'educació.

Departaments d'Economia Europea i d'Economia Internacional,

Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica,
"la Caixa"

Compartir: