Compartir: 

En els últims mesos, la cotització de l'euro s'ha situat en el primer pla de l'actualitat econòmica. Molts analistes han argumentat que la forta apreciació que s'ha produït és contraproduent per a l'economia de la zona de l'euro, ja que en dificulta el creixement i agreuja el risc de deflació. Què hi ha de cert en això?

La fortalesa recent de l'euro en relació amb el dòlar obeeix, fonamentalment, a la combinació de les polítiques econòmiques escollides per la zona de l'euro, que han estat molt diferents de les nord-americanes. També cal tenir en compte el fet, ignorat freqüentment, que la cotització de l'euro amb prou feines va patir el 2012, en plena crisi del deute sobirà a Europa.

Tant la política fiscal com la monetària han estat diferents als EUA i a la zona de l'euro. En matèria de política fiscal, a Europa, es va optar per una consolidació ràpida dels dèficits públics provocats per la lluita contra la recessió del 2008 i 2009, mentre que, als EUA, es va mantenir una política una mica més laxa. Les diferències en la política monetària duta a terme a les dues bandes de l'Atlàntic són encara més grans, ja que la dels EUA ha estat molt més expansiva que la de la zona de l'euro.

Per bé que és cert que el to de creixement més positiu als EUA hauria d'afavorir la cotització del dòlar, ha tingut un efecte de segon ordre, en especial en relació amb l'espectacular evolució de les magnituds monetàries. Fins i tot, a data d'avui, i al marge de les decisions que pugui adoptar el BCE el 5 de juny (posteriors al tancament d'aquesta edició), el balanç de la Reserva Federal s'ha continuat expandint, mentre que el del Banc Central Europeu s'ha contret a mesura que els bancs europeus han anat retornant el finançament extraordinari a tres anys que van rebre de l'entitat.

La política monetària del BCE no pot ser qualificada, ni molt menys, de restrictiva, ja que els tipus són molt baixos i el finançament als intermediaris financers és abundant i a llarg termini, però sí ho és en comparació amb la política nord-americana. A més a més, tal com va succeir als EUA, aquesta política de laxitud monetària no ha aconseguit revitalitzar l'economia de manera immediata, perquè el canal de transmissió, les entitats financeres, estava obturat i en procés de reestructuració i de sanejament.

Malgrat que les reticències de la màxima autoritat monetària europea siguin comprensibles, la situació actual exigeix una nova expansió monetària que redueixi els desavantatges de l'euro enfront del dòlar. Aquesta expansió renovada podria operar, de manera beneficiosa a la zona de l'euro, per diverses vies.

En primer lloc, facilitaria la lluita contra les tendències deflacionistes en què la zona de l'euro corre el risc de recaure. Una taxa d'inflació per a la zona de l'euro més propera al 2% és imprescindible per facilitar els ajustaments de competitivitat entre els Estats membres i per propiciar que el procés de despalanquejament transcorri de manera menys dolorosa. La injecció monetària també donaria suport a l'expansió de la demanda interna, en especial als països més necessitats d'aquest impuls, on hi ha una àmplia capacitat productiva excedentària.

Finalment, és possible que unes polítiques monetàries més laxes repercuteixin, també, en una menor cotització de l'euro en relació amb el dòlar. No obstant això, aquest impacte és incert. D'una banda, el propi repunt de l'economia de la zona de l'euro actuaria en sentit contrari. I, de l'altra, cal recordar que, malgrat les queixes sobre la cotització de la moneda, el conjunt de la zona de l'euro continua tenint, globalment, una posició de compte corrent amb superàvit, factor subjacent que continuarà incidint en la valoració internacional de l'euro.

Jordi Gual

Economista en cap

31 de maig de 2014

Compartir: