Compartir: 
Política monetària a Suècia: una bona referència?Política monetària a Suècia: una bona referència?

La política monetària que els principals països desenvolupats han de dur a terme continua generant un intens i interessant debat. Als EUA i al Regne Unit, el creixement del PIB se situa per damunt del 2%, i ja es discuteix obertament quin és el moment idoni per començar a apujar el tipus d'interès. A la zona de l'euro, fa mesos que la liquiditat injectada en els últims anys s'ha anat drenant, però la feblesa del creixement i els baixos nivells d'inflació pressionen el BCE perquè continuï adoptant mesures que assegurin el procés de recuperació. Tot i que les eines de política monetària utilitzades en els últims anys són, en molts casos, noves, el debat de fons no ha canviat. D'una banda, es tem que un enduriment massa precipitat de la política monetària faci descarrilar el procés de recuperació i, de l'altra, que una prolongació excessiva de les condicions monetàries laxes generi noves bombolles en determinats actius reals o financers.

L'extraordinària situació dels últims anys ha obligat els bancs centrals a prendre mesures noves sense poder comptar amb el suport de teories acceptades àmpliament. En aquest context, fins a un cert punt desconcertant, disposar de referents per defensar una mesura pot ser de gran ajuda. I això és el que s'ha pretès amb el cas del Riksbank, el banc central de Suècia, l'actuació del qual ha generat un viu debat. El punt de desacord: les conseqüències que ha tingut sobre l'economia sueca la pujada de tipus d'interès que el Riksbank va efectuar entre el juny del 2010 i el juliol del 2011. Per al premi Nobel d'Economia Paul Krugman, aquesta actuació ha empès el país a la deflació i, per tant, és una mostra del que podria succeir si el BCE o la Fed es precipiten a l'hora d'endurir la política monetària. Analitzem-ho amb una mica de detall.

L'economia sueca, com la dels principals països desenvolupats, també va patir la crisi global el 2009. El Riksbank, que té com a mandat mantenir la taxa d'inflació al voltant del 2%, va respondre abaixant el tipus d'interès de referència fins al 0,50% i mantenint-lo en aquest nivell fins al juny del 2010. En aquell moment, feia dos trimestres que l'eco­­no­­mia sueca havia sortit de la recessió i el consens d'ana­­listes situava la taxa de creixement del 2011 en el 2,6% i la inflació en el 2,1%. Atesa aquesta tessitura, el Riksbank va decidir començar a apujar el tipus d'interès, una tendència que va sostenir fins al juliol del 2011, quan va dur a terme l'últim augment i el va deixar en el 2,00%.

Entre el juny del 2010 i el juny del 2011, les perspectives de creixement i d'inflació per al 2011 van incrementar de forma notable i es van situar en el 4,4% i en el 3,1%, respectivament. Si tenim en compte que l'efecte d'un augment del tipus d'interès sobre el creixement del PIB o sobre la inflació triga, aproximadament, tres trimestres a materialitzar-se, sembla estrany que, després de les pujades de tipus d'interès efectuades pel Riksbank, les expectatives de creixement, en lloc de baixar, augmentessin. De fet, no van començar a disminuir fins a l'estiu del 2011. Aquest va ser el moment, precisament, en què la zona de l'euro va entrar de nou en recessió, arran de la intensificació de la crisi del deute sobirà. Una crisi de la qual Suècia no es va mantenir al marge (les exportacions de béns i de serveis representen el 50% del PIB i les exportacions de béns a la zona de l'euro constitueixen el 40% del total).

És cert, per tant, que la decisió del Riksbank d'apujar els tipus d'interès al juny del 2010 és discutible. Per al debat, a més dels arguments esmentats més amunt, caldria considerar també altres aspectes, com l'estabilitat financera o la capacitat ociosa de l'economia. Però no és obvi que l'actuació del Riksbank fos la causant de la recaiguda de l'economia sueca i de la deflació actual.

Compartir: