Compartir: 
Intangibles: la nova inversió en l'era del coneixement

El pas d'una economia àmpliament manufacturera cap a allò que s'ha acabat anomenant economia del coneixement ha implicat canvis importants en l'estructura productiva dels països. És tanta la rellevància que han anat guanyant els actius intangibles en l'era de la digitalització i de la comunicació que es podria afirmar que són a l'economia del coneixement el que les màquines eren a l'economia manufacturera. No obstant això, malgrat la seva transcendència creixent (als EUA i al Regne Unit, ja s'inverteix més en capital intangible que en tangible, com es recull al gràfic), la dificultat de mesurar-los ha dut, sovint, a excloure'ls en nombrosos contextos econòmics, la qual cosa ha provocat teories errònies i decisions subòptimes. En aquest article, s'analitzarà què són els intangibles, per què és difícil quantificar-los i què succeeix quan els excloem.

Recordem que la teoria econòmica defineix la inversió com el que es gasta avui en béns i/o serveis (actius) per augmentar l'estoc de capital i, de retruc, la capacitat de producció futura. Aquesta variable estoc reflecteix els canvis promoguts per les decisions d'inversió, però té una inèrcia important, ja que conté el capital acumulat en el passat net de depreciació. Sota aquesta premissa, els actius intangibles són tipus de capital que, per la seva naturalesa, són difícils d'identificar i de comptabilitzar, però la seva acumulació (com succeeix amb els béns de capital més comuns o físics) implica major capacitat productiva el dia de demà.

Així, per exemple, una empresa inverteix quan decideix adquirir una nova màquina i aquesta màquina passa a formar part de l'estoc de capital de l'empresa i, per tant, de la seva capacitat productiva. De la mateixa manera, quan aquesta empresa ofereix formació als seus treballadors o compra un paquet de programari informàtic (dos actius intangibles), també es tracta d'inversió. No obstant això, la despesa en formació específica per als treballadors no és considerada inversió en la comptabilitat nacional, de manera que les empreses han de tractar-la com una despesa en els seus comptes, sense possibilitat d'amortització. Tot i que pugui semblar estrany, paga la pena recordar que, amb prou feines 15 anys enrere, l'adquisició de programari tampoc no era contemplada com una inversió en els comptes nacionals i, conseqüentment, els mesuraments d'estoc de capital dels països tampoc no la consideraven. Fins i tot és més sorprenent el fet que tampoc no es comptabilitzi com a inversió la despesa que els individus destinen per iniciativa pròpia a l'educació i a la formació (inversió en capital humà). Sense cap dubte, això implica una subestimació de l'estoc de capital dels països: ja el 1989, Dale Jorgenson i Barbara Fraumeni van estimar que l'estoc de capital humà de l'economia nord-americana era entre cinc i deu vegades superior al físic.1

Els intangibles es poden dividir en quatre grans grups: (i) informació digitalitzada, (ii) propietat intel·lectual, (iii) capital humà i (iv) competències econòmiques. Dels quatre, com ja hem esmentat, la informació digitalitzada (bàsicament programari) ja fa anys que és comptabilitzada com a inversió als comptes nacionals, mentre que la propietat intel·lectual (patents, copyrights i despesa en R+D) ha entrat a formar part del component inversió, precisament, amb l'actual canvi metodològic del PIB (vegeu l'article «Sobre el mesurament i l'ús del PIB», en aquest mateix Dossier). Són evidents, doncs, els esforços que s'han dut a terme per millorar la comptabilització i la classificació d'aquest tipus de capital, tot i que encara queda camí per recórrer, en especial pel que fa a les competències econòmiques, les quals, sovint anomenades, també, capital organitzatiu, inclouen un ampli ventall d'elements que comprenen els processos productius, els models de negoci, la inversió en capital humà específic a l'empresa o els elements de marca (com les campanyes de publicitat o els estudis de mercat). Així mateix, si tenim en compte els diferents mesuraments que s'han realitzat, sembla que la seva dimensió és enorme. A tall il·lustratiu, segons Corrado et al. (2007), al començament dels 2000, la inversió en actius intangibles als EUA se situava al voltant d'un bilió de dòlars anuals (a la par de la inversió en capital tangible), del qual la meitat (mig bilió!) provenia d'intangibles relacionats amb competències econòmiques.2 Això significa que, en l'actualitat, la meitat de la inversió en intangibles es troba encara en la penombra als comptes nacionals.

Malgrat que es tracti d'inversió per definició, existeixen motius substancials pels quals la despesa en intangibles no s'inclou (o s'ha trigat a incloure) en aquest epígraf. Entre aquests motius, destaca el fet que molts d'aquests intangibles no es compren, sinó que es desenvolupen en la mateixa empresa i és difícil, per tant, quantificar-ne el valor de mercat. En segon lloc, destaca, també, la seva característica «invisibilitat», la qual cosa complica mesurar el grau de depreciació de l'actiu, aspecte bàsic de qualsevol tipus de capital. El fet que una màquina sigui visible permet veure si és nova o vella o si està avariada. No obstant això, quan un procés productiu és nou, vell o no funciona?

Així i tot, i malgrat la complexitat de la tasca, hauria de prevaler, en aquest cas, la màxima de John Maynard Keynes que més val un càlcul aproximadament correcte que un exactament incorrecte. Perquè l'exclusió d'aquests intangibles com una forma d'inversió pot induir a greus errors de política econòmica, tant a nivell agregat com a nivell empresarial. En particular, en els models comptables de creixement econòmic a partir dels quals s'estimen els determinants de la productivitat laboral, la inclusió de mesuraments de capital intangible ocasiona variacions significatives en els resultats, entre les quals destaquen: que el capital intangible ha estat una font clau i creixent en la millora de la productivitat laboral en les últimes dècades i que, conseqüentment, la rellevància del capital tangible i de la productivitat total dels factors estava sobreestimada.3 Sense cap mena de dubte, les polítiques basades en estimacions que obviaven el paper dels intangibles hauran ocasionat situacions de sobreinversió en capital tangible en detriment dels intangibles, entre d'altres efectes indesitjats.

A nivell empresarial, és clar que tractar molts dels actius intangibles com a despesa, en lloc d'inversió, comporta situacions d'infrainversió en intangibles, ja que els gerents han d'equilibrar els beneficis futurs amb el compte de resultats present i tenir en compte els riscos que podria comportar una despesa elevada en intangibles (ja que no és periodificable). Així mateix, i com succeïa amb els estudis a nivell macroeconòmic, l'omissió dels intangibles en els estudis microeconòmics implica, també, importants errors. Per exemple, un estudi de Brynjolfsson, Hitt i Yang (2002) mostra, en una primera estimació, que un dòlar invertit en capital tecnològic es tradueix en deu dòlars de valor comercial, mentre que la relació és d'un a un quan la inversió és destinada a capital no tecnològic.4 No obstant això, la inclusió d'un mesurament de capital organitzatiu en l'estimació canvia els resultats de manera dràstica. En concret, mentre que, en un entorn organitzatiu que prioritza els equips autogestionats i la presa de decisions descentralitzada, l'associació d'un a deu es manté en invertir en capital tecnològic, es transforma en una associació d'un a un quan el context organitzatiu no fomenta l'autogestió ni la descentralització. És a dir, la inversió en tecnologia és altament productiva només si va acompanyada dels canvis organitzatius adequats.

Així, doncs, sembla clar que, malgrat que resulti imperfecte, és desitjable trobar algun tipus de mesurament d'aquests actius. Existeixen diferents aproximacions al problema. Una de les més comunes consisteix a comparar el valor de mercat de les empreses amb el seu valor comptable tangible: la diferència entre els dos valors reflectiria la rellevància dels intangibles en aquestes empreses. No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que el valor real de Google o d'Amazon té poc a veure amb el valor dels seus actius tangibles i molt a veure amb el dels seus intangibles. Tot i que és cert que el valor de mercat pot fluctuar de forma considerable per diferents raons, en especial a curt termini.

Una segona via consisteix a recopilar els diferents tipus de despeses que la lògica diria que estan associats a la creació d'intangibles i a capitalitzar-los de la mateixa manera que faríem amb el capital més tradicional. En general, es compilen les despeses per publicitat, les despeses directes en formació de treballadors, les despeses derivades de la subcontractació d'empreses de consultoria i una porció dels salaris dels alts executius, ja que es considera que dediquen una part del seu temps a la innovació organitzativa. Un cop compilats aquests fluxos d'inversió amb una certa periodicitat, s'assumeix una taxa de depreciació per a cadascun. Un exercici gens evident, tal com ja s'ha suggerit, però que intenta basar-se en informació disponible de la realitat econòmica. Així, si per al capital físic més clàssic s'assumeixen taxes de depreciació entre el 5% i el 15%, aquestes taxes se situen al voltant del 25% per a l'R+D i es disparen fins a valors entre el 30% i el 55% per a alguns productes informàtics i per al capital organitzatiu.

En definitiva, malgrat que la inversió sigui un concepte fàcil de definir, identificar-la i quantificar-la es converteixen en tasques àrdues a mesura que les economies avancen cap a l'era de la digitalització i del coneixement i els intangibles passen a representar una de les principals fonts de riquesa. No obstant això, aquesta dificultat no ens pot acovardir, ja que només la seva identificació i el seu mesurament permetran a les empreses del món actual generar l'avantatge competitiu que les condueixi a l'ús òptim de recursos i, de retruc, a l'èxit.

Clàudia Canals
Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació estratègica i Estudis, CaixaBank

1. Vegeu Jorgenson, D. i Fraumeni, B. M. (1989), «The accumulation of human and nonhuman capital, 1948-84», The measurement of saving, investment, and wealth, University of Chicago Press, p. 227-286.

2. Corrado, C., Hulten, C. i Sichel, D. (2007), «Intangible Capital and Economic Growth», Research Technology Management.

3. La productivitat total dels factors és la diferència entre la taxa de creixement de l'output d'un país i la taxa ponderada d'increment dels factors de producció (en general, capital i treball).

4. Vegeu Brynjolfsson, E., Hitt, L. M. i Yang, S. (2002), «Intangible assets: computers and organizational capital», Brookings Papers on Economic Activity, 2002(1), p. 137-198.

Compartir: