Compartir: 

Benvolgut lector, imagini un país petit en termes de població, però avançat en termes econòmics. És a dir, amb una renda per capita elevada. Un país sobirà, altament integrat en l'economia mundial, que, malgrat formar part de la Unió Europea, ha mantingut un grau elevat de discrecionalitat en la política monetària i en la política pressupostària.

Benvolgut lector, consideri les principals dades macroeconòmiques d'aquest país per a l'any en curs, segons la Comissió Europea. Un creixement previst del PIB del 2%, una taxa d'atur del 7,9%, un saldo positiu del compte corrent del 5,7%, un saldo pressupostari del –2,4% i un deute públic del 40,3% del PIB. Un país, a més a més, que, al llarg de la crisi financera mundial, ha sabut trampejar el temporal de forma admirable i ha registrat, en el període 2007-2013, un creixement acumulat del PIB del 6,1%.

Tenint en compte totes aquestes dades, benvolgut lector, convindrà amb mi que la situació econòmica del país en qüestió és, com a mínim, envejable si es compara amb la de molts països desenvolupats. No obstant això, per algun motiu l'economia és coneguda com la «ciència lúgubre». Perquè no tot poden ser bones notícies. Sembla que aquest país, que és Suècia, pateix la mateixa malaltia que afecta moltes economies avançades: el risc de deflació.

Malgrat un creixement més que raonable; malgrat que, amb la crisi, no s'hagi generat un excés de capacitat especialment significatiu, i malgrat que els tipus d'interès estiguin ja en nivells molt baixos, les expectatives d'inflació s'han anat reduint i la dada d'inflació ha estat negativa en alguns moments d'enguany. Què és el que succeeix? D'on prové aquesta inusitada pressió deflacionista?

Un factor clau es troba en un tret destacat de l'economia sueca al llarg dels últims anys: la tendència a l'enfortiment de la seva moneda, la corona, arran d'un creixement econòmic, d'una competitivitat elevada i d'unes polítiques monetàries i fiscals orientades a l'estabilitat.

Aquesta apreciació de la moneda és el que, precisament, ha provocat que Suècia importés la deflació, en un context en què molts dels seus socis comercials (en especial, els EUA, el Regne Unit, el Japó i, en menor mesura, la zona de l'euro) s'embarcaven en polítiques monetàries no ortodoxes. L'apreciació continuada de la moneda comporta de manera directa una reducció dels preus dels béns i serveis importats, que pressiona a la baixa l'índex general de preus de consum.

En conclusió, benvolgut lector, en un món altament interconnectat com l'actual, una petita economia oberta com la de Suècia pateix els embats, ho vulgui o no, de les polítiques econòmiques dels grans blocs, en especial quan es tracta de polítiques molt agressives. De fet, fins a un cert punt, es pot argumentar alguna cosa semblant per a la zona de l'euro. És veritat que, en conjunt, la zona de l'euro és una economia menys oberta que la sueca i que la seva situació cíclica i el seu excés de capacitat són diferents. Però també és veritat que la seva política monetària ha estat molt menys atrevida que la dels EUA, que la del Regne Unit o que la del Japó. Una part del risc de deflació europeu és, per tant, importat. I per aquest motiu el Banc Central Europeu es pot veure abocat, a desgrat seu, a polítiques d'expansió quantitativa com les que han executat els principals bancs centrals de les economies avançades.

Jordi Gual

Economista en cap

31 d'octubre de 2014

Compartir: