Compartir: 
La correcció dels desequilibris externs globals: una història duradora?

Durant els anys anteriors a l'esclat de la gran crisi econòmica, l'increment dels desequilibris per compte corrent globals va ser motiu de preocupació pels riscos, a nivell mundial, d'una possible correcció brusca i desordenada. Gairebé deu anys després, la disminució substancial d'aquests desequilibris ens podria fer pensar que el problema s'ha resolt. No obstant això, lluny de solucionar-se, el que ha succeït és que el debat ha canviat de forma i, ara com ara, gira al voltant de la temporalitat de la forta correcció exterior. En altres paraules, quan la recuperació vagi guanyant força i s'estengui, els desequilibris externs tornaran al punt de partida? O, en canvi, la seva correcció serà duradora? Da­­vant aquesta nova discussió, l'FMI, en l'informe més recent sobre perspectives globals (WEO, per les seves sigles en anglès), aporta algunes reflexions interessants.

A grans trets, la suma dels desequilibris externs (que apleguen els superàvits i els dèficits en valor absolut) ha passat de representar el 5,3% del PIB mundial el 2006 al 3,4% el 2013. Més enllà de l'evident reducció de magnitud, destaca la menor concentració dels dèficits en unes poques eco­­no­­mies. Així, mentre que, el 2006, els cinc països més deficitaris posseïen el 80% del dèficit total, el 2013, el top 5 de països deficitaris representava menys del 65%. En aquest sentit, els EUA són el gran protagonista de la forta correcció exterior. Van ser i continuen sent el país amb el dèficit per compte corrent més elevat en termes absoluts. En concret, entre el 2006 i el 2013, l'economia nord-americana va reduir a la meitat el dèficit (de 807.000 a 400.000 milions de dòlars, de l'1,6% al 0,54% del PIB mundial). A l'altre costat de l'espectre, la Xina, la major economia superavitària el 2006, també va retallar a gairebé la meitat el balanç positiu en termes de PIB mundial (del 0,46% del PIB mundial al 0,25%), la qual cosa la va dur a ocupar la segona po­­sició en el front dels superàvits, per darrere d'Alemanya, que amb prou feines s'ha mogut en termes exteriors. Fi­­nal­­­ment, el Japó, també al costat dels grans superàvits el 2006, va passar, al novembre del 2013, a mostrar un dèficit per compte corrent per primera vegada des del 1980.

L'FMI ha tractat d'esbrinar la naturalesa de la correcció per poder discernir el seu possible grau de reversió futura. Per aquest motiu, ha indagat sobre dues vies (no excloents) que podrien explicar la correcció externa: la caiguda de la demanda interna, especialment intensa en alguns països, i els canvis en la composició de la demanda.1 Així, mentre que una major rellevància de la primera via implicaria, a priori, un retorn al passat en la magnitud dels desequilibris exteriors (ja que es tractaria d'un fenomen essencialment temporal o conjuntural), succeiria el contrari si la segona via fos la més prominent. Sens dubte, la disminució de la demanda interna dels països deficitaris ha tingut un paper important en la correcció del seu dèficit exterior, però també existeixen diversos factors estructurals que fan pensar que una part substancial de la correcció es mantindrà a llarg termini. Els principals són: (i) la disminució del PIB potencial en algunes grans economies deficitàries; (ii) la reducció (a nivell mundial) de les polítiques que propiciaven les distorsions exteriors significatives, i (iii) els xocs energètics als EUA i al Japó. Sens dubte, la duresa de la crisi ha causat danys permanents en el potencial d'avanç de nombrosos països, de manera que, quan aquestes economies es recuperin i passin a funcionar a plena capacitat, les seves taxes de creixement se situaran per sota de les taxes del passat i, en conseqüència, els seus desequilibris externs també seran menors.

Així mateix, cal destacar que, durant el període analitzat, ja sigui com a resultat del caràcter de la crisi o bé en pa­­ral·lel a ella, algunes de les pràctiques que generaven distorsions sobre els balanços externs s'han esvaït. Entre aquestes pràctiques, destaca la cotització del iuan, una moneda acusada, en el passat, d'estar infravalorada amb la finalitat de promoure les exportacions de la Xina (i, per tant, un major desequilibri extern). En aquest sentit, el com­­promís del Govern xinès amb el canvi de model del país cap a un major protagonisme del consum intern és una basa extra a favor de la constància de la correcció de la balança per compte corrent de la Xina.

Finalment, l'augment important de la producció de gas i de petroli d'esquist als EUA ha tingut, i continuarà tenint, implicacions positives en la reducció del dèficit exterior de la primera potència econòmica mundial. A l'altra punta del món, la moratòria nuclear que es va establir al Japó després del terrible accident de Fukushima farà que es mantingui una bona part del gir en el saldo comercial del país.

En definitiva, per bé que, en el futur, és probable que es produeixi un repunt dels desequilibris externs globals, les previsions de l'FMI fan pensar que la meitat de la correcció persistirà en el temps. Aquesta continuïtat respon a la reducció dels avanços potencials d'algunes grans economies, un efecte clarament indesitjable de la crisi, i, també, al fet que s'ha aconseguit disminuir les polítiques que distorsionen els balanços externs dels països.

1. Els canvis en l'estructura productiva d'un país també poden modificar els desequilibris externs.

Compartir: