Compartir: 
Hong Kong: bones perspectives, malgrat tot

Les recents manifestacions als carrers de Hong Kong per demanar un major compromís democràtic per part del Govern de Pequín, malgrat haver estat reconduïdes de forma pacífica, han tornat a evidenciar la fragilitat del bi­­nomi format per Hong Kong i la Xina. Hong Kong manté una relació especial amb la Xina, encapsulada en el lema «un país, dos sistemes», que té l'origen en l'acord sino-britànic del 1984, arran del qual es va convenir la devolució de la colònia el 1997 i es va establir un marc institucional favorable als negocis que coexisteix amb la subjecció a l'autoritat xinesa.

Aquesta relació especial ha estat decisiva en l'èxit de la seva economia i un factor determinant perquè un nodrit grup d'inversors internacionals l'hagin triat com a porta d'entrada a la Xina continental. També hi han influït de ma­­nera indiscutible el seu sistema capitalista, l'elevat grau de formació de la seva població, un PIB per capita que iguala el del Japó (al voltant dels 40.000 dòlars anuals), ser un dels principals ports comercials d'Àsia (tercer en càrrega a escala global) i posseir la quarta borsa més im­­portant del món, tenint en compte el valor de mercat de les empreses.

Així i tot, aquest petit país de 7,2 milions d'habitants s'en­­fronta a reptes importants. A curt termini, s'estima que les conseqüències econòmiques de les protestes recents seran limitades. A part de concentrar-se al sector turístic (que representa un reduït 3% del PIB), els estrets llaços culturals i els interessos comuns que uneixen Hong Kong i la Xina haurien d'afavorir una entesa ràpida entre les dues parts. No obstant això, hi ha un altre repte d'especial rellevància que haurà d'afrontar l'economia de Hong Kong en els pròxims mesos: el procés de normalització de la política monetària de la Fed.

Des de fa tres dècades, el dòlar de Hong Kong segueix un règim de peg amb el dòlar nord-americà, la qual cosa supedita la política monetària del país a les decisions de la Fed i, per extensió, al cicle econòmic nord-americà. En els quatre últims anys, Hong Kong ha importat «virtualment» una política monetària més expansiva que la que l'estat de la seva economia requeria, i això l'ha empès a excessos notoris, fonamentalment al sector immobiliari (el preu de l'habitatge va augmentar el 75% entre el 2008 i el 2013). En aquest context, la pujada de tipus de la Fed permetrà un refredament del mercat immobiliari, que hauria de ser suau i no hauria de tenir conseqüències per al sector fi­­nancer del país (la taxa de morositat es troba per sota de l'1%). Potser siguin més preocupants els episodis de volatilitat en els fluxos internacionals que podrien acompa­nyar el procés de normalització monetària dels EUA. Així i tot, si tenen lloc, haurien de ser temporals i d'abast limitat, ja que el nivell folgat de reserves del banc central, la seva estricta supervisió bancària i l'elevat superàvit fiscal de Hong Kong el situen en una posició de relativa fortalesa en relació amb altres economies asiàtiques.

A llarg termini, el desenvolupament econòmic del país estarà marcat, com no podia ser de cap altra manera, per la seva relació amb el seu germà gran. En aquest sentit, l'alentiment de la Xina (que ha passat de creixements al voltant del 10% anual a cotes properes al 7%) s'ha reflectit en les taxes d'avanç de l'economia de Hong Kong. No obstant això, la gradual liberalització i modernització financera de la Xina contribuirà a reforçar les sinergies ja establertes (com la capitalitat de Hong Kong com a centre offshore del renminbi xinès) i a generar-ne altres de noves (com l'acord recent de cotització simultània d'em­­preses a les borses de Hong Kong i de Xangai). En definitiva, el gir cap a una economia de «més mercat» per part del gegant asiàtic ha d'enfortir l'actual vincle entre els dos països.

Compartir: