Compartir: 
Com afecten els cabells blancs la despesa pública

A mesura que els països pentinen més cabells blancs, augmenten les veus que alerten de la necessitat de dur a terme reformes estructurals per assegurar la sostenibilitat de les finances públiques. L'envelliment de la població i el consegüent augment de les ràtios de dependència poden disminuir els ingressos fiscals i incrementar la despesa pública de manera substancial. Les mesures que ajudin a contenir aquesta despesa i les polítiques que incrementin els ingressos de les arques públiques són vitals en regions que, com la UE, envelleixen. No obstant això, encara no s'ha aconseguit consensuar una estratègia per afrontar un dels grans reptes que tenen plantejats els Estats del benestar.

L'envelliment de la població afecta els ingressos públics, ja que els redueix: aquest fenomen, entre d'altres factors i sempre que no es donin canvis reguladors o de preferències, disminueix la força laboral i, per tant, la capacitat recaptadora de l'Estat.1, 2 Una nova regulació que retardés l'edat legal de jubilació, per exemple, podria suavitzar, i fins i tot arribar a revertir, el descens dels ingressos.3

D'altra banda, una població més envellida, sempre que, de nou, no es facin canvis reguladors o de preferències, comporta una despesa més elevada en tres àmbits: les pensions, la salut i la dependència. En canvi, representa una menor despesa educativa, que es concentra en els primers anys de vida dels individus. A priori, s'intueix que aquest augment de la despesa és significatiu. No obstant això, estimar en quina me­­sura l'envelliment influeix en la despesa no és una tasca fàcil, ja que diferents factors hi conflueixen de manera simultània i poden augmentar-la o disminuir-la, la qual cosa emmascara el veritable efecte de la vellesa. Per exemple, l'envelliment de la població sol anar acompanyat d'un augment de la renda per capita, i la població que percep rendes més elevades sol sol·licitar més serveis sanitaris, ja que són un bé de luxe, la qual cosa dificulta quantificar quina part de l'increment de la despesa en sanitat és conseqüència de l'envelliment i quina part de ser més ric.

Un extens estudi elaborat recentment per la Comissió Europea sobre els efectes de l'envelliment sobre la despesa pública mostra que l'impacte serà limitat a llarg termini.4 En concret, per a la mitjana de la UE, els resultats indiquen un increment de la despesa per envelliment de només 1,6 punts del PIB el 2040 i d'1,8 punts del PIB el 2060 (en relació amb el 24,6% del PIB del 2013), com es recull al gràfic. Així mateix, la major part d'aquest increment és conseqüència de l'increment de despesa en salut i en dependència. En canvi, la despesa en pensions, que representa gairebé el 50% de la despesa pública total, amb prou feines canviarà, en termes de PIB, al llarg dels 45 pròxims anys: de l'11,3% del PIB el 2013 pujarà a l'11,7% el 2040 i baixarà de nou a l'11,1% el 2060. El mateix succeirà amb la despesa educativa. Aquest escenari plantejat per la Comissió Europea descansa, en bona part, en el manteniment, a mitjà termini, de les mesures anunciades recentment sobre les pensions als països de la Unió, la qual cosa afectarà les taxes de participació, ja que les augmentarà, i comportarà una disminució significativa de la despesa per pensionista, ja que, en la seva majoria, aquestes mesures persegueixen assegurar la sostenibilitat de les pensions. Així, el factor de sostenibilitat aprovat a Espanya, que entrarà en vigor el 2019 i que vincula els beneficis per pensionista a l'esperança de vida de la població, de manera que un augment de l'esperança de vida disminueix la pensió percebuda, és un element que hauria de rebaixar l'efecte negatiu demogràfic sobre la despesa de pensions a mitjà termini. El mateix s'observa en la vinculació entre l'edat legal de jubilació i l'esperança de vida aplicada a Portugal des d'enguany, segons la qual una major esperança de vida retarda l'edat legal de jubilació.

Per la seva banda, l'augment de la despesa en sanitat i en dependència a conseqüència de l'envelliment fins al 2060 és semblant: de 0,9 i de 1,1 punts del PIB, respectivament. A diferència de les pensions, en aquests dos epígrafs no se suposen canvis reguladors que puguin disminuir la despesa, però sí s'assumeix un patró de salut per als anys de vida addicionals dels individus. En concret, es preveu una millora de la salut de la població, de manera que una persona de 67 anys del 2040 equivaldria, en termes de despesa sanitària i de dependència, a una persona de 64 el 2015, per exemple, i a una persona de 70 el 2060. Si no fos així, les despeses sanitàries, i sobretot les de dependència, augmentarien de forma significativa. D'acord amb els resultats de la Comissió Europea, un estudi elaborat per l'OCDE sobre l'evolució dels costos públics en salut i en dependència conclou que els factors no demogràfics són els que expliquen la major part de l'augment de les despeses; en concret, factors com les millores tecnològiques i els canvis institucionals o en el nivell de renda, enfront d'elements demogràfics com l'envelliment.5

Segons aquests dos estudis, tot fa pensar que no ens hauria de preocupar en excés la sostenibilitat de la despesa pública en el context actual d'envelliment poblacional. No obstant això, la sensibilitat de les estimacions als supòsits és tan gran que no és estrany que alguns analistes del BCE hagin qüestionat els resultats recents de la Comissió Europea en el Butlletí Econòmic del juny. Amb prou feines tres anys enrere, la mateixa Comissió estimava un augment de la despesa derivada de l'envelliment equivalent a 4,1 punts del PIB entre el 2010 i el 2060, una xifra que duplica amb escreix la presentada en l'últim informe, d'1,8 punts del PIB. La millora notable dels resultats s'explica, sobretot, per uns supòsits demogràfics més benèvols, que impliquen un menor augment de la ràtio de dependència, i per unes taxes de participació i d'ocupació més positives, gràcies, en part, a l'impacte de les recents reformes aprovades per nombrosos països, tot i que també perquè s'assumeixen unes perspectives macroeconòmiques més positives per a la regió. En aquest sentit, els fluxos migratoris, tan d'actualitat davant la crisi actual, són un element que també pot modificar de manera significativa les valoracions sobre la sostenibilitat dels comptes públics a llarg termini. En general, la majoria d'immigrants que arriben als països avançats ho fan en edat de treballar, de manera que, si s'integren al mercat laboral, ajuden a retardar l'impacte de l'envelliment i, de retruc, el problema de la sostenibilitat.

Així, doncs, és precipitat concloure que l'envelliment no és un factor important que pugui fer perillar la sostenibilitat pública a mitjà termini. Pot ser més rellevant del que estimen els estudis, i pot ser que els seus efectes es comencin a observar més aviat del que creiem, en especial als països amb un grau d'envelliment més avançat dins la UE, com, per exemple, Alemanya. En aquest sentit, no cal escatimar esforços a l'hora de plantejar reformes dirigides a augmentar l'eficiència del sector públic. Perquè, sense disposar d'estimacions millors, i com diria la nostra gent gran, val més curar-se amb salut.

Clàudia Canals
Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. S'assumeix que la productivitat laboral és constant. Si no fos així, la capacitat recaptadora podria augmentar.

2. Vegeu l'article «És inevitable l'impacte de la transició demogràfica?», en aquest mateix Dossier, per a una discussió més detallada dels efectes de l'envelliment sobre el PIB i sobre el PIB per capita i, per tant, de manera indirecta, sobre els ingressos públics.

3. Vegeu el Dossier «Els reptes del sistema de pensions», de l'IM11/2013.

4. Vegeu «The 2015 Ageing Report. Economic and Budgetary Projections for the 28 EU Member States (2013-2060)», European Comission, 2015.

5. Vegeu «Public spending on health and long-term Care: a new set of projections», OECD Economic Policy Papers, núm. 6, 2013.

Compartir: