Compartir: 
El sector bancari després de la crisi: més robust i estable?

La resposta de la política econòmica a la crisi financera i real dels últims anys ha inclòs un enduriment de la regulació financera i un conjunt de mesures monetàries molt expansives. Un excés de laxitud monetària, però, podria ser el germen de futures crisis bancàries (tal com va succeir en els anys 2000), ja que uns tipus d'interès massa baixos durant massa temps poden induir a una presa excessiva de riscos i propiciar un nou cicle de sobreendeutament. Malgrat que existeix aquest temor, cal recordar que, en els últims anys, i arran de la crisi financera global del 2008, el marc regulador bancari s'ha reforçat, precisament, amb l'objectiu que el sector sigui més robust i tingui més capacitat d'absorbir els xocs. En particular, la reformulació del marc de capital conegut com Basilea III i la creació de la unió bancària a la zona de l'euro han comportat un avanç cap a aquests objectius. De tota manera, seria ingenu pensar que el sistema bancari és immune al risc de futures crisis.

La introducció de Basilea III ha comportat, a la pràctica, una major exigència de capital, i que aquest sigui de més qualitat, així com la introducció de requisits de liquiditat per poder afrontar escenaris adversos. Al mateix temps, la unió bancària ha tingut diferents efectes sobre el sector. D'una banda, s'ha intensificat de manera significativa la supervisió de les entitats i s'ha ampliat el focus del supervisor (ara inclou, per exemple, la sostenibilitat del model de negoci). De l'altra, s'ha creat un mecanisme comú de resolució per intervenir de forma àgil les entitats financeres amb problemes i minimitzar l'ús de recursos públics (bail-outs). A tot plegat cal sumar les reformes dirigides a enfortir el govern corporatiu de les entitats.

No obstant això, la intensificació de les exigències de capital i de liquiditat exerceix, també, una forta pressió sobre la rendibilitat del sector. A l'augment de requisits cal afegir l'ele­­vada incertesa reguladora que afecta encara algunes qüestions crucials, que, en el futur, podrien acabar comportant requisits addicionals als ja vigents, com la revisió del mètode de càlcul dels actius ponderats per risc (APR). Una altra font de pressió sobre la rendibilitat bancària deriva del marc de resolució implementat. Una de les pedres angulars d'aquest marc, la recapitalització interna o bail-in, exigeix complir, al final del 2016, un requeriment mínim de fons propis i de passius admissibles (la ràtio TLAC, o total loss absorbency capacity, per a entitats sistèmiques globals, i la ràtio MREL, o minimum required eligible liabilities). Aquesta nova exigència implicarà que els bancs ha­­gin d'emetre nous passius relativament costosos (també coneguts com passius bailinables). En general, totes aquestes mesures encareixen el cost de finançament i d'intermediació de la banca.1

Uns tipus d'interès molt baixos i fins i tot negatius han intensificat encara més la pressió sobre la rendibilitat de la banca. Això succeeix perquè els tipus d'interès dels préstecs, generalment, baixen en línia amb els del mercat monetari (amb l'euríbor), mentre que el cost de la principal font de finançament bancari, els dipòsits minoristes, presenta rigideses a la baixa a causa de les dificultats de traslladar els tipus d'interès negatius als dipositants. A més d'aquest entorn de tipus baixos, la rendibilitat bancària també s'ha vist afectada, en els últims anys, pel feble creixement dels volums de negoci. Aquesta inèrcia ha estat conseqüència del despalanquejament dut a terme pel sector privat (famílies i empreses) i de la feblesa de la recuperació econòmica.

Una rendibilitat baixa de la banca no és sostenible. D'una banda, perquè dificulta la generació orgànica de capital dels bancs (a través de beneficis retinguts) o la captació de nou capital, necessari per continuar impulsant l'activitat de finançament. Aquest és un risc que, en economies molt bancaritzades com l'europea, on el sector bancari té un paper essencial per a la transmissió de la política monetària, podria acabar afectant el creixement econòmic i l'estabilitat financera. De l'altra, en un context de baixa rendibilitat estructural, algunes entitats es podrien veure inclinades a desenvolupar estratègies massa agressives per aconseguir majors nivells d'escala o dur a terme apostes arriscades per incrementar la rendibilitat. En la mesura que la ponderació d'actius per risc no reflecteix de forma totalment precisa el risc real dels actius, no és fàcil detectar aquestes estratègies, que, en el fons, també tracten d'evitar la participació en processos de consolidació òptims des d'un punt de vist social (la pròpia regulació, que penalitza les entitats més grans per frenar els problemes associats al too big to fail, entra, també, en contradicció amb aquesta necessitat d'una major consolidació).

La intensificació de la regulació sobre el sector bancari tendeix, també, a afavorir una desviació de l'activitat d'intermediació cap a sectors poc regulats, com l'anomenada banca a l'ombra o shadow banking (entitats que duen a terme activitats financeres amb característiques bancàries). Aquests sectors poden ser una possible font d'inestabilitat financera i de riscos sistèmics (vegeu l'ar­­ticle «Canals alternatius a la banca: el nou repte per a l'estabilitat financera», en aquest mateix Dossier).

Finalment, però no menys important, cal destacar que la regulació de Basilea III no ha eliminat la tendència a la prociclicitat de l'activitat bancària. Això significa que, en les fases a la baixa del cicle, quan es produeix un empitjorament de l'activitat econòmica i de la qualitat creditícia dels prestadors, els APR augmenten (i afecten les ràtios de capital). Això succeeix perquè els models de càlcul dels APR es basen, entre altres paràmetres, en la probabilitat d'impagament dels préstecs, i aquesta probabilitat tendeix a augmentar quan l'activitat econòmica empitjora. Per tant, la prociclicitat en els APR exagera tant les fases alcistes com les fases a la baixa del cicle, la qual cosa distorsiona la capacitat dels bancs d'oferir crèdit a l'economia real. Així i tot, cal destacar que Basilea III, seguint les polítiques anomenades macroprudencials, introdueix coixins de capital addicional, com el coixí anticíclic i el coixí per a riscos sistèmics, que, precisament, intenten suavitzar el cicle creditici. En tot cas, i atesa la poca experiència en l'aplicació d'aquest tipus de mesures macroprudencials, caldrà veure si seran realment efectives.

En definitiva, l'enfortiment del marc regulador dut a terme en els últims anys arran de la crisi financera global ha propiciat que el sector bancari sigui més robust. Però les pressions sobre la rendibilitat, arran d'aquest nou marc, de la feblesa dels volums de negoci i d'uns tipus d'interès en mínims històrics, desaconsellen abaixar la guàrdia davant els riscos d'una eventual crisi. L'ex­­pe­­riència indica que qualsevol reforma ben intencionada acostuma a tenir efectes indesitjats. I que les crisis futures s'assemblen poc a les passades.

Gerard Arqué i Judit Montoriol Garriga

Departament d'Estratègia Bancària i Departament de Macroeconomia,
Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. Un dels factors que ha contribuït a intensificar la volatilitat en el període d'estrès patit per la banca al començament d'enguany ha estat la incertesa sobre la possibilitat que alguns bancs europeus assolissin el llindar per a la suspensió del pagament del cupó dels bons contingents convertibles (cocos), la qual cosa ha desencadenat una reacció en cadena sobre altres instruments del passiu dels bancs i ha contagiat bancs d'altres països.

Compartir: