Compartir: 
Informe mensual - DossierMarta Noguer
El motor exportador alemany: d'escarabat a CayenneEl motor exportador alemany: d'escarabat a CayenneEl motor exportador alemany: d'escarabat a Cayenne

En teoria, el pes de l'exportació sobre el PIB tendeix a reduir-se a mesura que creix la dimensió econòmica d'un país. L'explicació és simple: el comerç internacional permet expandir el mercat per treure partit d'avantatges comparatius, d'economies d'escala o de la divisió internacional del treball. No obstant això, com més gran és el país, menys necessitat té d'explotar aquests avantatges més enllà de les seves fronteres. Alemanya seria l'excepció que confirma la regla: el pes de l'exportació és molt superior al d'altres economies de dimensió similar. Lluny de reduir-se, aquest pes excepcional del sector exportador alemany ha crescut en l'última dècada, fins a superar el 52% del PIB, una xifra molt superior al 14% dels EUA, al 15% del Japó, al 28% de França, al 30% d'Itàlia o al 32% d'Espanya. Com ho ha aconseguit?

Els exportadors alemanys han sabut combinar amb èxit tres ingredients clau: (1) la diferenciació de producte, (2) la presència als mercats pròspers i (3) la competitivitat en costos. Sense cap mena de dubte, un dels avantatges competitius d'Alemanya rau en l'especialització de les empreses manufactureres en productes d'elevat valor afegit, majoritàriament béns de capital o duradors. A diferència dels EUA, de França o de Singapur, amb un sector exportador més orientat a high-tech,(1) l'exportació alemanya es concentra en sectors de tecnologia mitjana-alta: vehicles, altre material de transport, maquinària i productes químics representen el 65% de l'exportació de béns.(2) No obstant això, les empreses alemanyes competeixen al segment superior de la gamma sectorial i ofereixen una excel·lent enginyeria tècnica, altament especialitzada i amb garantia de qualitat i de durada.

Aquesta especialització en béns de capital i en segments de gamma alta, habitualment menys sensibles al preu, no solament ha permès a les empreses germàniques aconseguir marges d'explotació més amplis, sinó que, a més a més, els ha atorgat un clar avantatge per copar la quota de mercat a les economies emergents, la majoria de les quals, i la Xina en particular, han basat l'enlairament econòmic en un model clarament esbiaixat cap a la inversió i l'exportació de manufactures de consum, produïdes amb maquinària importada i tecnologia aliena —el paradigma seria l'empresa xinesa, que produeix manufactures amb treballadors xinesos, màquines alemanyes i high-tech nord-americà—. Gràcies a aquesta complementarietat, les exportacions alemanyes són, entre les europees, les que han aconseguit una major exposició als BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina): el 35% de les exportacions de la UE (béns) cap a aquests mercats provenen de factories alemanyes. Així i tot, es tracta d'una història de creixement més que de la importància de la regió com a destinació exportadora. En altres paraules: el pes de les exportacions als BRIC sobre el total exportat per Alemanya és encara reduït —al voltant del 12%, en relació amb el 58% que es dirigeix a la UE—. No obstant això, el seu dinamisme juga a favor d'Alemanya, en especial quan el seu principal mercat travessa una doble recessió.

Una altra fortalesa de l'exportació alemanya és, com no podia ser de cap altra manera, la competitivitat-cost. Una extraordinària contenció dels costos de producció ha permès a les empreses alemanyes ser molt competitives, malgrat localitzar-se en un país i especialitzar-se en uns productes relativament cars. Al començament del 2008, els costos laborals unitaris d'Alemanya havien reculat l'1% en relació amb el nivell del 2000. A Espanya, en canvi, havien augmentat el 32%; al Regne Unit, el 20%; a França, el 19%, i, als EUA, l'11%. Aquesta contenció s'ha nodrit de les millores en productivitat i en eficiència i de la moderació salarial. Entre el 2000 i el 2007, la productivitat alemanya va augmentar a un ritme mitjà anual de l'1,8%, mentre que la remuneració salarial ho va fer fins a un nivell més contingut, l'1,2% anual. Tot i que aquest patró s'ha vist alterat per la crisi —des del 2008, la productivitat ha augmentat, només, el 0,3%, mentre que els salaris ho han fet el 2,6%, amb un mercat laboral molt proper a la plena ocupació—, encara es preserven alguns dels guanys de competitivitat assolits abans de la crisi.

Fins aquí els determinants immediats de l'èxit exportador alemany: diferenciació en qualitat, una demanda dinàmica i competitivitat. Però què li ha permès jugar aquestes cartes? A més d'un enclavament geogràfic idoni per al comerç —amb rius navegables, ports globals i una ubicació privilegiada per explotar la fragmentació de la cadena de valor europea, amb accés directe a la vella i a la nova Europa— i d'un euro relativament barat, la majoria d'analistes coincideixen en tres factors clau: el sistema educatiu dual, el particular teixit empresarial i una bona dosi de reformes estructurals.

Un sistema educatiu eficient i de qualitat en tots els seus vessants, però, en especial, en la formació professional i d'aprenentatge, ha facilitat l'especialització en sectors intensius en capital humà tècnicament preparat. La importància de la formació vocacional està impresa en l'ADN del Mittelstand, el model industrial alemany per excel·lència i que ocupa més del 70% de l'ocupació privada. Aquest entramat d'empreses mitjanes i no tan mitjanes —en mig miler de casos, autèntics campions globals— ha contribuït amb escreix a la història d'èxit alemanya. Es caracteritzen per ser majoritàriament familiars, molt dinàmiques i competitives
—innoven constantment per adaptar-se a un entorn canviant sense perdre aquest avantatge— i per estar altament especialitzades en nínxols amb poc glamour —utensilis, parts i components—, gairebé imperceptibles per al consumidor mitjà però molt rendibles. Mantenen una clara orientació exportadora per aconseguir economies d'escala que els permetin treure partit de la seva extremada especialització i desenvolupen extenses i estretes xarxes de producció, distribució i serveis relacionats per maximitzar-ne l'agilitat. Entre els avantatges que aporta aquest model, destaquen l'estabilitat i l'estratègia a llarg termini que els atorga la seva naturalesa familiar i la flexibilitat, l'agilitat i la intensitat innovadora derivades de la seva focalització en nínxols de mercat. L'objectiu és: fer només una cosa, però brodar-la.

Les reformes estructurals i, en particular, del mercat laboral implementades el 2003, propiciades per la crisi més greu que havia patit el país des de la segona guerra mundial, van aportar aquest plus de competitivitat tan valuós per fer-se un lloc en segments d'alt valor afegit, amb factors productius relativament cars. Fins i tot partint de salaris elevats, s'ha aconseguit que cresquessin poc mitjançant la concertació entre els diferents actors socials —conscients que el vigor econòmic depèn, crucialment, de preservar aquest avantatge competitiu—. Les reformes també van introduir flexibilitat, essencial per triomfar en l'era de la globalització i, segons alguns estudis recents, també clau per guanyar avantatge comparatiu en sectors on la demanda és més volàtil. Curiosament, entre aquests sectors, s'inclouen diversos tipus de maquinària: industrial especialitzada, equipament elèctric o components electrònics.(3)

En definitiva, quan fa uns mesos, un analista de renom instava Espanya a convertir-se en la nova Alemanya, al·ludia a la possibilitat de reproduir el reeixit model exportador alemany. No es tracta d'imitar el model al detall, tot i que, com en el cas d'Alemanya, es podria aprofitar l'oportunitat que brinda una crisi històrica per flexibilitzar les estructures o es podria fer prevaler la visió a llarg termini, la innovació recurrent i la inversió en formació. Però, sobretot, del que es tracta és d'explotar, de forma eficient i al màxim, els avantatges comparatius propis i de perseguir l'excel·lència com a estratègia de diferenciació. Espanya no ha d'aspirar a ser la nova Alemanya, sinó una nova Espanya: més flexible, més eficient, més sòlida, orientada a llarg termini, més competitiva, més global.

 

 

Marta Noguer

Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

(1) Segons les dades del Banc Mundial, el 18%, el 24% i el 45% de les seves exportacions manufactureres, respectivament, percentatges que cal comparar amb el 15% d'Alemanya, corresponen a sectors considerats d'alt contingut tecnològic. Aquests sectors inclouen aeronàutica, ordinadors, productes farmacèutics, instruments científics i maquinària elèctrica.

(2) Les exportacions de mercaderies representen el 84% del total exportat. El 16% restant correspon als serveis.

(3) Vegeu Cuñat, A. i Melitz, M. (2007). «Volatility, labor market flexibility, and the pattern of comparative advantage», NBER WP#13062.

Compartir: