Compartir: 
Alemanya marca el tempo de la refundació europeaAlemanya marca el tempo de la refundació europea

«Allà on calgui un suport amb garanties, ha de ser possible també el control». Aquesta màxima, pronunciada per la cancellera alemanya Angela Merkel al juliol del 2012, resumeix la posició del país germànic en les negociacions amb els països que han hagut de demanar ajuda, en particular, i en el procés de construcció europea, en general. Una visió que, a poc a poc, Alemanya ha anat aconseguint que s'imposés. El futur d'Europa està en bones mans?

Del que no hi ha cap mena de dubte és de la implicació alemanya en el procés de construcció europea. Ja durant la segona meitat del segle passat, el país germànic va jugar un paper destacat com a membre fundador de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, origen de l'actual UE. De llavors ençà, l'anhel europeista s'ha mantingut intacte. La motivació és genuïna. A més de les consideracions d'ordre geopolític, l'economia alemanya es basa, en bona part, en la demanda de la resta de països europeus. Concretament, el 57,1% del total de les exportacions alemanyes tenen com a destinació altres Estats membres de la UE. Alema­nya és, per tant, una de les principals interessades en el dinamisme dels seus veïns.

Els ciutadans alemanys són, amb diferència, els que donen més suport al procés d'integració europeu (vegeu el gràfic següent). Aquesta convicció també es reflecteix a l'arena política. De cara a les properes eleccions del mes de setembre, només el partit «Alternativa per a Alemanya» presenta un programa clarament euroescèptic, mentre que els principals partits polítics del país (que representen més del 90% de la intenció de vot) tenen una vocació clarament europeista. Això no vol dir que la seva visió sobre el procés de construcció europea sigui exactament el mateix, però, en els grans temes, les diferències han estat petites. Per exemple, en les votacions que el Parlament alemany ha hagut de dur a terme per aprovar els diferents programes de rescat a Grècia i a la banca espanyola, els dos grans partits, la CDU i l'SPD, hi han votat conjuntament a favor.

Tot i que l'aposta alemanya per Europa sembla ferma, a molts països europeus no es creu que sigui en benefici de tots, en especial en alguns països perifèrics. La raó: els enormes esforços que han de dur a terme per continuar tenint un lloc al club de l'euro. La percepció és que Alemanya vol imposar el seu model, que tant èxit ha demostrat, i que la resta de països l'ha d'implementar malgrat la dure­­sa de les mesures. Alguns països argumenten que la zona de l'euro, en conjunt, no presenta desequilibris, ni fiscals ni macroeconòmics, i gaudeix, en general, d'una banca sanejada. En aquest context, és molt temptador pensar que, si la zona de l'euro tingués uns mecanismes de transferència de recursos entre països més potents, els desequilibris es podrien arreglar ràpidament i sense tants sacrificis.

No obstant això, res més lluny de la realitat. Si no es corregeixen les causes de fons que han generat els forts desequilibris fiscals, macroeconòmics i bancaris a molts països de la perifèria europea, aquests desequilibris es tornaran a repetir tard o d'hora. Alemanya, per qüestió de principis, és un dels principals defensors d'aquesta visió. A més a més, atès que gaudeix d'una situació econòmica més favorable, seria un dels països que hauria d'aportar més recursos als mecanismes de transferència, la qual cosa fa que encara sigui més cauta. La forma com s'està construint els pilars que han de sustentar la nova Unió Econòmica i Monetària (la unió bancària, la unió fiscal i la unió econòmica) serveix per il·lustrar-ho.

Potser on més es nota l'empremta de la visió alemanya és en el procés d'unió bancària, el qual consta de tres eixos: la creació d'un supervisor únic, un mecanisme de resolució d'entitats en dificultats també únic i un fons de garantia de dipòsits (FGD) integrat. El primer d'aquests tres eixos és el que ha rebut la màxima prioritat. La supervisió única per part del Banc Central Europeu hauria d'estar en funcionament al començament de l'estiu del 2014. En els altres dos flancs, el debat continua obert. D'una banda, per tallar de soca-rel la relació entre el risc sobirà i el risc bancari, que tant mal ha fet en alguns països de la perifèria, és imprescindible avançar cap a un mecanisme de resolució únic i cap a un FGD homogeni. Les presses, per tant, semblen justificades. No obstant això, la posada en marxa d'aquests mecanismes podria comportar importants transferències de recursos entre països si cal activar-los. Si arriba el cas, no s'hauria de dubtar de la fortalesa de la base legal en què es basen ni, sobretot, del suport social i polític amb què compta. En altres paraules, no es compartiran riscos si no disposa, abans, dels mecanismes que permetin una major correspondència entre la responsabilitat assumida i el control exercit.

Això explica que Alemanya, amb el ministre de finances Wolfgang Schaeuble al capdavant, insisteixi a dur a terme un avanç més gradual, començant per un sistema col·legiat d'autoritats nacionals i minimitzant la solidaritat entre països.(1) Això hauria de servir de pont mentre, d'una banda, la supervisió duta a terme pel BCE assegura que tota la banca europea compleixi els requisits exigits i, de l'altra, s'avança en la redefinició dels tractats perquè donin cabuda, sense cap fissura, als nous instruments. En aquest sentit, l'aposta alemanya busca la construcció d'una unió bancària robusta a llarg termini. Però és una aposta arriscada a curt termini. Tot i que queden molts detalls pendents per definir (vegeu Focus «Entitats insolvents: el Consell opta pel bail-in 2.0» per a un explicació detallada dels últims acords assolits), amb els avanços fets fins avui difícilment es podria evitar un nou episodi de tensions financeres si els dubtes sobre la solvència del sector bancari o del sector públic d'un país europeu tornen a reaparèixer.

Els avanços en matèria d'unió fiscal i econòmica han estat una mica menors, però el camí seguit és similar. L'objectiu últim és clar: engegar un marc de governança econòmica i fiscal profundament integrat que permeti el disseny d'una política econòmica coordinada i l'emissió comuna de deute públic.(2) L'objectiu, per tant, és ambiciós. Exigeix dur a terme una modificació dels tractats europeus i, sobretot, generar més confiança mútua entre els països de la UE. No obstant això, com en el cas de la Unió Bancària, només s'han posat en marxa, ara com ara, els mecanismes perquè, des de Brussel·les, es pugui supervisar i, fins a un cert punt, dirigir la política econòmica i fiscal dels diferents Estats membres.(3) En aquest àmbit, per tant, sembla que la visió alemanya també s'ha anat imposant. Ara com ara, sembla que la creació dels eurobons o, en general, d'un mecanisme de finançament comú, defensada pel president francès, François Hollande, ha quedat en un segon pla. De nou, primer el control, després les garanties.

En definitiva, fins a la data, la cancellera alemanya Angela Merkel ha marcat el ritme de la construcció europea. Sense pretendre un gran lideratge, l'està exercint. Sense fer grans promeses, ha anat dibuixant el camí que cal seguir per assolir una major integració europea. Certament, les mesures adoptades fins avui no són suficients per trampejar nous episodis de tensions financeres. Però tampoc ho serien altres mesures que només solucionessin temporalment els desequilibris dels països en dificultats. En última instància, l'única garantia per assolir un major nivell d'integració és la implementació d'una política econòmica que persegueixi, de forma inequívoca, un creixement equilibrat a llarg termini. Alemanya hi està compromesa. Els altres països també?

Oriol Aspachs i Joan Daniel Pina

Departament d'Economia Europea, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

 

(1) Vegeu «Banking Union must be built on firm foundations», Financial Times, 12 de maig de 2013.

(2) Vegeu el «Pla director per a una Unió Econòmica i Monetària profunda i autèntica». http://europa.eu/rapid/press-release_ip-12-1272_es.htm.

(3) Les principals mesures adoptades en aquest sentit són conegudes com el Six Pack, el Fiscal Compact i el Two Pack.

Compartir: