Compartir: 
Infraestructures i emergents: un còctel diferent per a cada etapa de desenvolupamentInfraestructures i emergents: un còctel diferent per a cada etapa de desenvolupament

El 2012, la inversió anual en infraestructures a nivell mundial va ser, aproximadament, de 4 trilions de dòlars nord-americans. El 2025, es podria arribar als 9 trilions de dòlars. El 60% d’aquest total es gastarà en infraestructures de la regió de l’Àsia-Pacífic.1 La demanda d’inversió als emergents serà, per tant, un mo­­tor essencial del desenvolupament infraestructural mundial en les properes dècades. Un dels exemples més tangibles d’aquesta dinàmica és la iniciativa que es coneix, popularment, com Nova Ruta de la Seda. Malgrat que encara no és un projecte plenament definit, hauria d’unir en un futur 65 països d’Àsia, Àfrica i Europa mitjançant una sèrie de megaprojectes terrestres o un conjunt d’instal·lacions portuàries. Inclourà, com a mí­­nim, sis grans corredors econòmics, implicarà una inversió total que es podria situar al voltant dels 6 bilions de dòlars nord-americans (aproximadament, la meitat del PIB xinès ac­­tual) i hauria d’estar finalitzat cap al 2050. La seva importància econòmica promet estar a l’altura de la descomunal envergadura de la iniciativa, ja que propiciarà els fluxos comercials d’un mercat potencial que engloba el 40% del PIB mundial i uns 4.400 milions de persones. En definitiva, en un futur proper, parlar de grans infraestructures serà, en gran part, equivalent a tractar sobre els projectes que els emergents necessiten. I aquesta és precisament la qüestió que aquest article tractarà de dilucidar: es poden identificar algunes característiques que haurien de compartir les infraestructures emergents perquè contribueixin, decisivament, a avançar en la via del desenvolupament socioeconòmic?

El punt de partida d’aquest exercici implica disposar d’una certa taxonomia dels emergents en funció del seu grau de desenvolupament socioeconòmic. Els enfocaments habituals van des d’establir conjunts d’emergents en funció de la renda per capita a fixar categories en funció de les seves característiques qualitatives. En el present article, s’opta per partir de la classificació del World Competitiveness Report (WCR), que combina els dos elements i identifica tres grans grups de països en funció del seu desenvolupament.2 Les economies emergents que convencionalment el lector té al cap se situen en les dues primeres categories (que nosaltres anomenarem «emergents incipients» i «emergents consolidats»), mentre que, a la tercera, se situen les economies avançades.

A més d’aquestes categories principals, el WCR identifica algunes economies que han aconseguit «escapar» del seu grup i que transiten cap al següent nivell de desenvolupament. Així, per exemple, mentre que l’Índia està enquadrada en l’etapa d’emergents incipients, les Filipines o el Vietnam estan en transició cap a l’etapa d’emergents consolidats. Partint d’aquesta classificació, la pregunta que cal respondre és: fins a quin punt són diferents les infraestructures dels grups de transició de les del seu grup precedent? Per realitzar aquesta comparació, es caracteritzarà les infraestructures mitjançant la identificació d’11 dimensions crítiques, que van de la qualitat de les carreteres fins a la qualitat de la infraestructura digital (per al detall de les categories, vegeu els gràfics adjunts). Aquesta identificació permetrà comparar la dotació infraestructural mitjana d’un emergent incipient amb la que té, de mitjana, un país que ja transita cap a l’etapa d’emergent consolidat, o contrastar la dotació mitjana de l’etapa d’emergent consolidat amb la dels països que s’encaminen cap a l’etapa d’economia avançada.

D’aquesta anàlisi es desprèn que, com era d’esperar, per superar l’estadi actual de desenvolupament, les economies emergents han de millorar en totes les dimensions infraestructurals: les infraestructures dels països de referència superen els seus antecessors en gairebé totes aquestes dimensions. Però, un cop feta aquesta asseveració general, abunden els matisos prescriptius. En primer lloc, passar d’emergent incipient a situar-se en transició cap a emergent consolidat s’associa a un salt infraestructural major que el que s’observa en abandonar la categoria d’emergent consolidat. Un segon aspecte que cal destacar és que la necessitat de millorar en totes les tipologies d’infraestructures no implica, necessàriament, que totes elles siguin igualment crítiques. Les dades constaten que la distància de cada grup emergent del conjunt que transita cap a l’etapa següent de desenvolupament és menor en matèria de les infraestructures que podríem anomenar tradicionals (carreteres, ports, energia, etc.) que en les vinculades a les noves tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC). En definitiva, en la via del desenvolupament, primer s’actua sobre els àmbits tradicionals per després atacar el front de les infraestructures TIC.

Considerant que aquesta és l’evolució per als grans grups, és útil particularitzar alguns països. L’Índia està enclavada en el grup d’economies incipients. Com és conegut, els diferents Governs han emfatitzat que cal millorar les infraestructures per abandonar l’actual estadi de desenvolupament. Quin ha estat el resultat d’aquest esforç inversor? Paradoxalment, a dia d’avui, el país disposa de millors infraestructures tradicionals no solament que els seus socis de categoria sinó també que els seus referents situats en el següent estadi de desenvolupament. En canvi, i malgrat que sovint es destaca la seva importància com a gran font de subcontractació de TIC, la veritat és que, en aquest àmbit, la qualitat de les infraestructures al conjunt del país és baixa.

Un altre cas informatiu és el de Rússia, un país que queda classificat com en transició d’emergent incipient a consolidat. El discurs habitual és que, en aquesta transició, el país ha embarrancat i no ha estat capaç de dotar-se dels elements per saltar a la següent etapa. No obstant això, quan s’analitza la dotació infraestructural, sembla que, en realitat, el país ha fet un important esforç de priorització. Destaca positivament, fins i tot quan es compara amb els millors emergents, en aspectes com el transport aeri, el ferroviari i algunes de les infraestructures TIC. El preu? Assumir, per exemple, la mala qualitat en infraestructures com les carreteres.

I la Xina? El gegant asiàtic és, en la nostra terminologia, un emergent consolidat. El país, com és sabut, ha fet pivotar una gran part del model tradicional de creixement sobre l’esforç inversor domèstic. Com a resultat, previsible, la seva dotació d’infraestructures tradicional és bona. Però, en canvi, malgrat que potser amb la mateixa gravetat que a l’Índia, el país se situa un pas enrere en infraestructures TIC. Si l’aposta de futur és bascular cap a un major pes dels serveis, en especial d’alt valor afegit, l’esforç inversor s’hauria de canalitzar cap a aquest últim tipus d’infraestructures.

Un quart emergent que tendeix a atreure l’atenció en matèria infraestructural és el Brasil. Repetidament, s’ha atribuït als colls d’ampolla productius, ergo infraestructurals, els problemes recurrents de sobreescalfament que patia el país quan accelerava el creixement. Les dades corroboren aquesta visió. El Brasil, una economia emergent consolidada, queda lluny dels seus referents, tant en infraestructures tradicionals com en moltes de les infraestructures TIC, la qual cosa fa poc probable un salt immediat, tret que s’actuï amb decisió.

Finalment, parem esment a un país singular, Malàisia. La major part dels emergents manté una dotació infraestructural que es correspon, de forma força ajustada, a la seva renda per capita. Però aquest no és el cas de Malàisia, on les infraestructures són clarament millors que les que es podria esperar pel seu estadi de desenvolupament. És un cas que fa preveure una probable millora del potencial de creixement i que s’entén millor quan es recorda que una gran part de l’estratègia del país passa per estrènyer els llaços amb una de les economies més avançades del globus, la de Singapur.

Un cop revisat el mix d’infraestructures dels emergents, i detectada la composició a la qual s’hauria d’aspirar, ara la qüestió és saber com s’hi arriba i, en particular, com s’hi arriba en un món de recursos escassos. Malgrat que una anàlisi profunda de la qüestió supera els objectius d’aquest article, convé retenir que la literatura sobre el finançament de les infraestructures ha emfatitzat la importància creixent que tindrà en el futur per als emergents una modalitat de finançament específic, les anomenades associacions público-privades (més conegudes com PPP, per les sigles en anglès). Enfront del finançament i del desenvolupament totalment públic històricament habitual (en especial, als països desenvolupats), el PPP és una modalitat en auge als països emergents. Segons les dades del Banc Mundial, l’stock de capital públic finançat per aquesta modalitat ha passat de ser gairebé nul a equivaler al 3% del PIB als països emergents el 2013, mentre que, als avançats, s’estimava una importància unes 10 vegades menor.

En resum, per a la major part dels emergents estudiats, sembla que la «recepta», si fóssim tan atrevits com per oferir-ne una, passa per, un cop dotats de les infraestructures bàsiques tradicionals, intensificar les apostes per les infraestructures TIC, que prometen, si més no, la possibilitat de facilitar salts majors en el desenvolupament. Així mateix, i atesos els retorns més incerts d’aquestes infraestructures en relació amb les convencionals i les restriccions de recursos públics que pateixen molts d’aquests països, sembla recomanable disposar d’alguna modalitat de participació privada que s’afegeixi a la pública. En definitiva, en el combinat òptim d’infraestructures, com més avançat sigui l’emergent, més dosi de TIC i de PPP en el còctel.

Àlex Ruiz

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. PricewaterhouseCoopers (2015), «Capital project and infrastructure spending», Outlook 2025.

2. Les economies de l’etapa 1, que, en la nomenclatura del WCR, s’anomenen «impulsades per l’acumulació de factors productius» (factor-driven), són països on la renda per capita s’acostuma a situar per sota dels 2.000 dòlars; les de l’etapa 2 («impulsades per l’eficiència», o efficiency-driven) estan entre els 3.000 i els 9.000 dòlars, i, finalment, les de l’etapa 3 («impulsades per la innovació», o innovation-driven) superen els 17.000 dòlars.

Compartir: