Compartir: 

Dediquem habitualment el Dossier de l'Informe Mensual del desembre a l'anàlisi de perspectives de l'exercici que comença en poques setmanes. Per al cas de l'economia espanyola, l'examen és especialment difícil enguany, ja que, en escriure aquestes línies, encara no coneixem l'orientació política del nou Govern que es formarà després de les eleccions del 20 de desembre. A més de l'exercici de previsions, per tant, és oportú fer algunes consideracions sobre el marc econòmic i financer al qual s'hauran d'enfrontar els qui tinguin la responsabilitat de governar, així com un esbós sintètic de quines podrien ser les prioritats de la política econòmica per al 2016.

L'entorn general es caracteritzarà per unes condicions monetàries molt laxes a la zona de l'euro, amb liquiditat abundant, tipus d'interès baixos i un euro feble. El context econòmic internacional, per la seva banda, hauria de ser raonablement favorable en termes de creixement dels nostres mercats, amb preus baixos del petroli i escàs impacte dels problemes que, ben segur, tindran alguns països emergents. No obstant això, és un marc internacional que, en termes polítics, pot oferir inestabilitat, atès que els fronts geopolítics amb possibles repercussions financeres són múltiples.

L'economia espanyola s'enfronta a aquest context internacional amb algunes fortaleses i amb algunes febleses. Per a l'autoestima, estaria bé destacar les fortaleses, però em centraré en les febleses, ja que aquí és on hi ha els reptes que cal superar.

La principal feblesa és, sense cap mena de dubte, l'elevada taxa d'atur que té el país. És una taxa d'atur, a més a més, que s'explica només parcialment per la duresa de la crisi econòmica, perquè té un component crònic que no desapareixerà amb la recuperació. Davant un problema excepcional, cal adoptar mesures excepcionals. En els anys de crisi, s'ha avançat una mica, però la modernització del nostre mercat laboral és el primer repte social i polític que cal afrontar en la nova legislatura.

Un segon repte són les finances públiques. Superar el 100% de deute en percentatge del PIB, com ja succeeix, intensifica la situació de vulnerabilitat davant canvis en la conjuntura financera internacional. Hi ha dos motius addicionals pels quals la reforma de les finances públiques espanyoles no pot esperar més. D'una banda, cal corregir l'excessiva inestabilitat cíclica dels ingressos tributaris, enfront d'unes despeses rígides a l'alça, i, de l'altra, la reforma s'ha d'abordar des de la perspectiva territorial, ja que l'actual sistema de finançament autonòmic no promou l'eficiència i és una font d'incertesa i d'inestabilitat política.

El tercer gran desafiament és, finalment, el sector exterior. Com a membres de la zona de l'euro, és una obligació continuar millorant el superàvit exterior per reduir el deute extern. Per aquest motiu, cal controlar els costos laborals unitaris enfront dels dels nostres competidors. Aquesta exigència no és incompatible amb un mercat interior robust, ja que l'expansió d'aquest últim no ha de venir del creixement del salari unitari, sinó del conjunt de la massa salarial a mesura que els treballadors abandonin les llistes de l'atur i s'incorporin al mercat laboral.

Per al 2016, és molt probable que el senyor Draghi proporcioni un entorn financer favorable, que mogui a la baixa la prima de risc i proporcioni vent de cua a l'economia espanyola. El repte per als nous responsables de la política econòmica serà no acomodar-se a aquest entorn confortable. Una economia com l'espanyola, que opera en l'exigent entorn de la zona de l'euro, ha de continuar les reformes, de manera que s'assoleixin reduccions de la prima de risc per mèrits propis. Aquestes millores són l'única garantia per protegir-se dels mercats si, el 2016, es produïssin episodis seriosos d'inestabilitat.

Jordi Gual

Economista en cap

30 de novembre de 2015

Compartir: