Compartir: 
També disponible:
Informe mensual - Dossier
L'economia espanyola i el petroli: una relació estretaL'economia espanyola i el petroli: una relació estreta

El descens del preu del petroli és oli en un llum per consolidar la recuperació de l'economia espanyola. Com que amb prou feines disposa de jaciments propis, Espanya ha d'importar gairebé la totalitat del que consumeix. I es tracta de quantitats molt significatives, ja que el model energètic del país atorga un paper protagonista al cru: representa el 41% de l'energia primària total.1 En conseqüència, un petroli barat és un factor clarament positiu per al conjunt de l'economia espanyola. En aquest article, analitzem l'impacte que l'abaratiment de la factura petroliera té sobre algunes variables macroeconòmiques clau (saldo corrent, PIB i inflació) i com esperem que evolucionin a partir de la nostra previsió d'augment moderat del preu en els pròxims trimestres. Com veurem, l'economia espanyola és més sensible a l'evolució del preu del cru que la majoria de les seves homòlogues desenvolupades, la qual cosa s'explica, en bona part, per unes polítiques energètiques que, al llarg dels anys, no han aconseguit substituir-lo per fonts alternatives. Comencem, doncs, amb un breu viatge al passat.

El 1960, en un context d'industrialització incipient i d'escassa obertura a l'exterior de l'economia espanyola, el petroli representava, només, el 29% de l'energia primària, enfront del 40% a nivell mundial. Entre el 1960 i el 1973, va tenir lloc un increment molt intens del consum de petroli, propiciat per un desenvolupament econòmic sense precedents, per la progressiva obertura internacional, pel baix preu del cru i per les polítiques públiques. La taxa anual acumulativa va arribar fins al 15%, molt per damunt del creixement del 8% registrat per la demanda d'energia primària. Fruit d'això, el 1973, el petroli va acaparar el 71% de l'energia total consumida i va superar amb escreix la mitjana mundial, que s'havia mantingut estable al voltant del 40%. En aquests anys, el Govern considerava el sector energètic com una activitat estratègica, i la política energètica estava enfocada, gairebé exclusivament, a assegurar l'aprovisionament extern de cru.

Aquesta tendència alcista en la quota del consum petrolier es va truncar després del gran xoc al mercat internacional del cru del 1973. El primer Pla Energètic Nacional, del 1975, va promoure el desenvolupament del carbó i de l'energia nuclear com a substituts del petroli, de manera que el seu pes es va reduir de forma progressiva fins al 57% el 1985. En els tres lustres posteriors, entre el 1986 i el 2001, el preu del petroli es va mantenir baix i estable, però això no va impedir que continués perdent importància en el mix energètic espanyol, a causa del desplegament de la xarxa de gas, que va permetre una major diversificació de les fonts energètiques a favor del gas natural. Amb el canvi de segle, va arribar l'auge de les plantes d'energia renovable (en especial, eòlica i solar), gràcies a una creixent preocupació mediambiental i, en especial, a una política de compensació que garantia la rendibilitat de la inversió en termes molt favorables. Així, la producció d'energia renovable va créixer el 94% entre el 2004 i el 2014 i, en l'actualitat, aporta el 15% de l'energia primària total. El petroli, mentrestant, va perdre de nou pes fins al 41% actual, tot i que se situa encara sensiblement per damunt del 33% de la mitjana mundial. Completen el quadre de fonts d'energia primària a Espanya el gas (21%), el carbó (10%) i la nuclear (13%).

Malgrat el camí recorregut per diversificar les fonts energètiques, la dependència del petroli importat continua sent molt elevada.2 En conseqüència, una reducció del preu comporta un important estalvi en la factura energètica que anualment es transfereix a l'exterior. Per quantificar aquest estalvi, convé analitzar l'evolució experimentada pel saldo energètic del país.3

El dèficit energètic va arribar als 27.417 milions d'euros el 2015 (el 2,5% del PIB), xifra que cal comparar amb els 39.840 milions d'euros del 2014 (el 3,8% del PIB). És a dir, la reducció del 35% del preu del barril denominat en euros (de 74,5 euros de mitjana el 2014 a 48,3 el 2015) ha comportat un estalvi de més d'un punt del PIB. Es tracta d'una xifra molt rellevant, que, malgrat tot, només ha permès millorar el superàvit per compte corrent fins a l'1,5% del PIB el 2015, des de l'1,0% del 2014, a causa del notable deteriorament simultani del saldo no energètic, que, d'alguna manera, ha quedat dissimulat. Dit d'una altra manera, si el dèficit energètic s'hagués mantingut en el nivell del 2014, el superàvit per compte corrent s'hauria deteriorat fins al 0,4% del PIB el 2015. De cara al 2016, el petroli barat continuarà donant suport a la millora del compte corrent. Les nostres previsions contemplen un preu de 39,6 euros per barril, el 18% per sota de la mitjana del 2015, la qual cosa comportarà un estalvi addicional equivalent al 0,3% del PIB. La millora del saldo energètic, per tant, serà ja modesta, la qual cosa evidenciarà que, per assolir un equilibri exterior sostenible de l'economia espanyola, és indispensable aprofundir en els guanys de competitivitat que permetin millorar el saldo no energètic.

La caiguda de la cotització del petroli al mercat global des del 2014 és atribuïble, en gran part, a factors d'oferta (shale oil, estratègia de l'Aràbia Saudita, etc.), de manera que cal esperar un efecte positiu i considerable sobre l'activitat econòmica.4 L'estalvi en la factura energètica allibera recursos de les llars i de les empreses, que poden ser destinats a consumir i a invertir en altres béns i serveis, i, per tant, es­­­timula el creixement econòmic. Un càlcul aproximat, a partir dels valors històricament observats en les propensions marginals al consum i a la inversió, així com en el contingut importador, implica que la rebaixa del petroli hauria contribuït entre 0,4 i 0,8 p. p. al creixement del PIB espanyol el 2015, que va ser del 3,2%.5 Tècniques economètriques més sofisticades, com els models VAR estructurals amb restriccions de signe, que permeten aïllar l'efecte de la caiguda del preu del petroli sobre el creixement del PIB, indiquen un efecte encara més contundent a llarg termini. Per exemple, un estudi de Peersman i Van Robays6 estima que, després de 20 trimestres, l'impacte d'una reducció del 10% del preu del petroli en el PIB espanyol és de 0,5 punts,7 un efecte sensiblement superior a la mitjana de la zona de l'euro (de 0,3 punts) i superat, només, per Irlanda, per Finlàndia i per Portugal. Així, doncs, atès el lapse de temps necessari perquè la caiguda del preu del petroli impacti en el creixement, l'efecte sobre el PIB el 2016 pot ser, fins i tot, superior al del 2015.

Finalment, una tercera variable macroeconòmica molt afectada pel petroli, i per la seva volatilitat, ha estat la inflació. En efecte, les revisions a la baixa de la inflació al llarg del 2015 han estat contínues i substancials a mesura que l'enfonsament del preu del cru superava tots els vaticinis. Per exemple, fa un any, prevèiem una inflació general a Espanya del 0,3% per al 2015, que va acabar sent del –0,5%, i de l'1,6% per al 2016. La nostra previsió actual és del 0,1%. Al conjunt de la zona de l'euro, ha succeït gairebé el mateix, amb implicacions importants per a la política monetària. En principi, una desviació a la baixa de la inflació (no ja en relació amb les previsions dels analistes, sinó amb l'objectiu del banc central) no hauria de ser motiu de preocupació si respon als preus del cru, ja que no indicaria que l'economia opera per sota del seu potencial. No obstant això, un període llarg d'inflació anormalment baixa podria acabar influint en les expectatives d'inflació i, per aquesta via, allargar i intensificar la desviació. Per desgràcia, aquestes expectatives han flexionat a la baixa, circumstància que explica, en bona part, el to més acomodatici mostrat pel BCE en els últims mesos.

Més enllà dels impactes macroeconòmics a curt i a mitjà termini (que pesen més en el costat positiu de la balança que en el negatiu), convé no perdre de vista que un petroli barat també comporta certs riscos d'un altre tipus. Destaquen els relacionats amb els menors incentius per millorar l'eficiència energètica i per substituir el cru per altres fonts menys perjudicials per al medi ambient. De forma similar, un altre perill poc constatat al debat públic és la complaença que es percep en l'adopció de mesures que millorin la competitivitat exterior de forma estructural, ja que aquesta mancança de l'economia espanyola és dissimulada per la millora exògena del saldo energètic. És convenient aprofitar el vent de cua que ara ofereix el petroli barat per efectuar les reformes que permetrien suportar-lo de forma adequada quan bufi de cara.

Judit Montoriol Garriga

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. S'entén per font d'energia primària la disponible a la natura abans de ser transformada en energia final (per exemple, l'electricitat és energia final, però no primària).

2. Segons el balanç energètic de l'OCDE, l'índex d'autosuficiència (ràtio entre la producció de fonts energètiques primàries i el consum) a Espanya és del 0,30,

mentre que, per a la mitjana de l'OCDE, és del 0,78. La diferència en l'índex d'autosuficiència del petroli és encara més elevada: 0,01 a Espanya i 0,57 a l'OCDE.

3. Analitzem el saldo energètic total, i no les importacions de petroli, per dos motius. En primer lloc, el petroli i els seus derivats representen el 75% de les

importacions energètiques, i el gas, el 20%. Atès que els preus del petroli i del gas estan molt relacionats entre si (generalment, els contractes de gas estan indexats

al preu del cru), és convenient analitzar totes les fonts energètiques agregades. En segon lloc, Espanya du a terme importants labors de refinatge, de manera que, tot i no disposar de reserves petrolieres importants, exporta productes energètics refinats, el valor dels quals també s'ha reduït (–28% el 2015).

4. En canvi, una caiguda del preu del petroli associada a un xoc de demanda global tindria un efecte negatiu sobre el creixement de l'economia espanyola, ja que l'impacte de la reculada de la demanda agregada als mercats internacionals excediria l'impuls associat als menors preus del cru.

5. Possiblement, l'efecte observat se situï en la banda alta d'aquesta franja, ja que la naturalesa del xoc s'ha percebut com a permanent i no temporal.

6. Vegeu Peersman i Van Robays (2009) «Oil and the Euro Area Economy», Economic Policy.

7. L'anàlisi per components de demanda del PIB mostra que la inversió és el component que creix més (1,60 punts), mentre que l'impacte en consum és

inferior (0,34 punts).

Compartir: