Compartir: 
La reforma del sistema de pensions: un debat ineludible

PENSIONS: UN DEBAT NECESSARI

El 2011, es va aprovar l’última reforma del sistema de pensions a Espanya. Era la cinquena reforma del sistema en l’etapa democràtica i, probablement, va ser una de les més ambicioses. La llei preveia una revisió del sistema al cap de cinc anys, de manera que, al novembre del 2016, es va constituir una ponència parlamentària amb aquesta missió. Com va destacar la seva presidenta, Celia Villalobos, «les pensions d’ara estan garantides; la reforma que volem fer tracta d’assegurar les pensions del futur». En aquest context, cal plantejar-se quins són els factors que, a llarg termini, afectaran el sistema de pensions i, una vegada fixat aquest marc de referència, veure quines grans decisions es poden prendre per reformar-lo.

Un primer aspecte essencial, àmpliament esmentat al debat públic, són les conseqüències demogràfiques sobre el sistema de pensions. La combinació d’un augment de la longevitat amb l’envelliment progressiu de la població, que, al seu torn, deriva, en gran part, del descens de la taxa de natalitat dels últims decennis i que continuarà en el futur, es dóna a tot Europa, però a Espa­­nya adquireix una intensitat especial. Així, segons l’INE, la taxa de natalitat, que, el 2015, va ser de nou naixements per cada 1.000 habitants, caurà al 6,6 per mil el 2030 i al 5,6 per mil el 2060. Certament, el descens de la natalitat dels últims anys s’ha intensificat per la forta reculada cíclica de l’economia espanyola (la doble recessió del 2008-2009 i del 2011-2013), però, fins i tot quan es recuperi arran de l’avanç del creixement, la tendència de fons que pronostica l’INE és la d’una reducció del nombre de naixements. Pel que fa a l’esperança de vida, es preveu que, el 2060, s’allargui en vuit anys en relació amb l’actual. Conseqüentment, si, en l’actualitat, el 16% de la població espanyola és major de 67 anys, a partir de la dècada del 2040, la proporció serà del 30%.

Una segona via de pressió sobre el sistema deriva de l’evolució de les rendes del treball. D’acord amb l’evidència empírica disponible, es constata que el pes de les rendes del treball en la renda total ha disminuït a nivell global durant les últimes dècades, i Espanya, en això, tampoc no és una excepció: el 1999, aquests guanys representaven el 62% de la renda, mentre que, el 2016, el seu pes era del 56%.1 Com en el cas de la taxa de natalitat, les causes d’aquesta dinàmica combinen factors estructurals i cíclics. Entre els primers cal destacar els avanços tecnològics i la globalització, dos fenòmens que tendeixen a augmentar el retorn relatiu del factor capital en relació amb el del factor treball. Però, a més a més, aquestes tendències de fons s’han intensificat durant la inflexió cíclica comentada més amunt, ja que la major part de l’ajust s’ha produït a través del factor treball.

Aquest és un àmbit en què, a vegades, és fàcil caure en el simplisme. A tall d’exemple, una de les propostes que ha rebut més atenció mediàtica recent és la necessitat d’imposar un impost als robots, potser com a font de finançament de les pensions. Més enllà de les dificultats de definir la, anomenem-la així, base imposable (al final, què és un robot?: un algorisme més una màquina o només l’algorisme?), sembla contraproduent interferir en el procés d’acumulació dels béns de capital, ja que és una via directa per alentir la difusió de la innovació i per acabar obturant una font vital de prosperitat futura (i, per tant, de finançament futur de les pensions).

En aquest context de pressions demogràfiques i de canvis al mercat laboral, una pregunta central per al debat és determinar quina seria l’evolució esperada de la despesa pública en pensions en relació amb el PIB.2 Un primer factor que l’explica deriva, en gran part, de la pròpia evolució demogràfica: a mesura que una societat envelleix, augmenta el nombre de pensionistes en relació amb la població en edat de treballar (el que es coneix com taxa de dependència o factor demogràfic), de manera que, si es mantenen els altres paràmetres del sistema sense canvis, la despesa en pensions serà més elevada. Un segon factor és la relació entre la prestació rebuda i la base que la finança, és a dir, entre pensió mitjana i salari mitjà (relació que es coneix com taxa de substitució o de reemplaçament): a major pensió en relació amb el salari, major despesa en pensions. Un tercer element deriva de la situació del mercat laboral. Si la taxa d’ocupació (proporció del nombre d’ocupats en relació amb la població) disminueix, la despesa en pensions (en percentatge del PIB) serà més alta. Malgrat que es tracta d’un resultat en aparença paradoxal, s’entén millor quan es considera que, a mesura que baixa la proporció de població en edat de treballar que té una feina, menor serà el PIB i, en conseqüència, major la despesa en pensions expressada com a percentatge del PIB.

En aquest context, quin és el marge de maniobra directe del qual es disposa? La demografia condiciona molt la taxa de dependència i la dinàmica laboral, la taxa d’ocupació i la participació de la renda salarial en el PIB. En conseqüència, l’elecció, en els extrems, serà entre una major despesa de pensions que permeti una taxa de reemplaçament més elevada o una despesa de pensions menor a canvi d’una taxa de substitució més baixa. Precisament, aquesta és la qüestió que tracta de concretar el Banc d’Espanya en un exercici de simulació recent.3 Malgrat que l’organisme elabora nombrosos escenaris (vegeu la taula adjunta per a una selecció), n’hi ha prou amb retenir els més il·lustratius: si s’incrementa lleugerament la despesa en pensions com a percentatge del PIB (el 12% del PIB el 2050, per damunt del 10,7% actual), la taxa de substitució oscil·laria entre el 23,3% i el 27,2% (actualment, és del 43,9%) en funció de la taxa d’ocupació que s’assoleixi. Si es manté la taxa de substitució actual, la despesa en pensions sobre el PIB se situaria, el 2050, entre el 15,8% i el 22,6%.

Concretada així, l’elecció a la qual s’enfronta la societat s’expressa de forma molt crua. I, certament, aquesta és l’evolució tendencial del sistema de pensions. Però tendencial no vol dir, en absolut, inevitable. Per disposar d’alternatives que allunyin el futur d’escenaris extrems no desitjables, probablement caldrà afrontar el debat sobre la reforma de les pensions des de dos tipus de mesures, les que, en un principi, generen consens i les que, en canvi, estan més obertes a discussió.

Les primeres són actuacions indirectes, és a dir, que poden tenir un efecte positiu sobre diferents paràmetres de la sostenibilitat del sistema. Dues línies d’actuació, en particular, semblen centrals. La primera és reduir l’economia submergida i millorar, així, la recaptació pública. Una segona via que suscita consens és el bloc de mesures estructurals destinades a millorar el creixement potencial, en particular les que permetrien disposar d’un mercat laboral més eficient i d’un capital humà més ajustat a les demandes futures, dos aspectes que, en última instància, haurien de facilitar una taxa d’ocupació més alta (un dels factors que, com hem vist més amunt, està directament vinculat a la despesa en pensions).

Al costat de les anteriors, hi ha un altre bloc de mesures de caràcter més directe, ja que actuen sobre paràmetres del sistema de pensions. Es tracta de qüestions que, d’una forma o d’una altra, han integrat moltes de les reformes dels països avançats des del 2007 i que inclouen decisions per facilitar l’ajornament de l’edat efectiva de jubilació o la introducció de mecanismes d’ajust automàtics per millorar la sostenibilitat financera del sistema. Sense negar que tots ells són temes rellevants, i que probablement estaran sobre la taula, no esgoten, al nostre judici, els aspectes sobre els quals cal reflexionar. En particular, tres àrees haurien de ser també objecte d’atenció, i per aquest motiu rebran l’atenció de la resta d’articles d’aquest Dossier: la necessària flexibilització de la noció de vida laboral després de la jubilació, la discussió sobre les fonts de finançament del sistema i el recurs imprescindible a instruments d’estalvi a llarg termini privats.

Deia Woody Allen que a tots ens interessa el futur, ja que és on viurem la resta de les nostres vides. Com gairebé sempre, embolicat en una forma desenfadada, hi ha un fons profund i rellevant. Com s’ha tractat d’argumentar, debatre sobre les pensions no deixa de ser plantejar-se com desitgem viure, treballar, produir i consumir en un futur que, tot i que sembli llunyà, no deixa d’estar molt a la vora en termes històrics i generacionals. Els articles que segueixen, com aquest mateix, tracten de fer visibles aspectes d’aquest futur que confluiran en l’esdevenidor de les pensions. Confiem que, d’una forma o d’una altra, siguin contribucions que ajudin a encarrilar en les coordenades correctes un debat ineludible.

Àlex Ruiz

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. Per a una visió més detallada de la qüestió, vegeu el Dossier «Les rendes del treball en perspectiva», publicat a l’IM02/2014, i l’article «Sobre la distribució de la renda empresarial», del Dossier publicat a l’IM02/2017.

2. Es realitza la descomposició següent: Despesa pensions/PIB = (nombre de pensions/població en edat de treballar) x (pensió mitjana/salari mitjà) x (població en edat de treballar/nombre d’ocupats) x (massa salarial total/PIB).

3. Hernández de Cos, P. et al. (2017), «El sistema públic de pensions a Espanya: situació actual, reptes i alternatives de reforma», Documents Ocasionals, núm. 1.701, Banc d’Espanya.

Compartir: