Compartir: 
Les «dècades perdudes» del Japó: entre el mite i la realitatLes «dècades perdudes» del Japó: entre el mite i la realitat

D'uns anys ençà, se senten avisos sobre el risc de «japonització» de la zona de l'euro, un terme amb connotacions clarament negatives. En efecte, nombrosos observadors perceben l'evolució econòmica japonesa de les últimes dècades com una successió de desgràcies, l'origen de les quals es remunta a la segona meitat dels anys vuitanta, amb la formació d'una gegantina bombolla de crèdit, immobiliària i borsària. El seu inevitable esclat va precipitar els problemes, que es van allargar durant una tortuosa ressaca posterior, infestada de bancs zombis, deute públic disparat, deflació persistent i baix creixement del PIB. No obstant això, altres observadors posen el focus en variables en què el Japó ha mostrat registres, com a mínim, satisfactoris: una renda per capita que no ha deixat de créixer i que es manté entre les més elevades del món, una taxa d'atur que s'ha mantingut en cotes molt reduïdes, un índex de desigualtat en la distribució de la renda relativament baix i posicions envejables en els rànquings de competitivitat internacional. Dues preguntes sorgeixen immediatament: a què obeeix aquesta disparitat de valoracions?, i fins a quin punt el Japó és un compendi del que la zona de l'euro ha d'evitar?

Les alertes de japonització van dirigides als responsables de la política econòmica, adduint que, al país asiàtic, es van cometre diversos errors de pes. Les queixes més sonores s'han referit a les polítiques anticícliques, encarregades que l'economia aconsegueixi la seva plena capacitat de producció de forma sostenible en el temps: les polítiques monetària, fiscal i del sector financer. Però tampoc han faltat les crítiques a les polítiques de reformes estructurals, el propòsit de les quals és augmentar la capacitat potencial de produir. Els dos articles següents d'aquest Dossier examinen amb detall les dues àrees, amb el propòsit d'aclarir el cas de la zona de l'euro. Són pertinents, però, dos advertiments sobre aquesta segmentació de l'anàlisi. Un fa referència a la forma: hi ha una certa arbitrarietat quan s'adscriu una política a un àmbit o a un altre. En particular, la política vinculada al sector financer té una clara dimensió de demanda, ja que és crucial perquè els impulsos monetaris es transmetin a l'economia real. Però també exerceix una influència notable sobre l'oferta i sobre el potencial de creixement, en la mesura que un sistema financer sa és clau per mobilitzar els recursos, justament, cap a les destinacions més productives. El segon advertiment té més calat: aquestes polítiques interaccionen de manera complexa, unes vegades reforçant-se i unes altres contrarestant-se, abans d'aconseguir els efectes sobre les diferents variables objectiu. Jutjar-les per separat pot dur a conclusions enganyoses o incompletes, sobretot si es fa sobre un període curt. Per aquest motiu, és convenient emmarcar l'examen de les polítiques individuals dins una valoració de l'entramat conjunt (policy mix), d'acord amb els resultats obtinguts en termes del propòsit últim de millorar, de forma sostinguda en el temps, el benestar econòmic dels ciutadans. En aquest sentit, el primer gràfic il·lustra les possibles trajectòries alternatives del PIB quan l'economia rep un xoc i es desencadena una crisi. El fantasma de la japonització al·ludeix a la trajectòria identificada amb la llegenda «recuperació lenta». Sovint, les crítiques a les polítiques japoneses es formulen per comparació amb les d'altres països, en particular les dels EUA, que haurien estat més apropiades per situar-se en la trajectòria de «recuperació ràpida».

L'economia nipona va patir forts xocs durant els anys noranta. El primer, just al començament de la dècada, quan va esclatar la bombolla esmentada més amunt. El segon, el 1997, amb la fallida d'alguns dels bancs que trontollaven des d'aquella sotragada i amb la irrupció de la crisi financera de diversos països del sud-est asiàtic. Els xocs de referència als EUA van tenir lloc uns quants anys més tard: els esclats de la bombolla borsària del sector tecnològic els 2000 i, en especial, de la bombolla immobiliària el 2007, llavor de la formidable crisi financera postLehman. Les respostes de les polítiques anticícliques als dos països són antagòniques. En matèria de política monetària, la Reserva Federal va reaccionar amb una gran agressivitat, va retallar ràpidament els tipus d'interès oficials i va desplegar programes d'expansió quantitativa a gran escala. En canvi, el Banc del Japó va ser molt més tímid en els anys noranta i els 2000. Va trigar temps a retallar els tipus i amb prou feines va fer ús de l'expansió quantitativa. En l'àmbit de la política fiscal, els EUA van adoptar una estratègia d'estímuls concentrats en el temps i selectius en el contingut, amb la intenció de reanimar els motors econòmics crítics. Al Japó, la crisi dels noranta va disparar el dèficit públic, que després s'ha mantingut elevat. L'acumulació de deute ha estat gran, però hi ha dubtes sobre la capacitat per estimular la demanda i sobre l'eficiència de la despesa, destinada sovint a obres públiques poc productives. Malgrat tot, on potser s'han establert més diferències ha estat al front de la política de sanejament bancari. Els EUA van optar, també aquí, per la contundència: van forçar una recapitalització immediata de les entitats en difi­cultats i van reservar sense embuts diners públics per a aquest objectiu. El Japó va seguir un camí diferent i va demorar el reconeixement de la morositat i la recapitalització bancària. Això va generar el problema dels bancs zombis, que, amb freqüència, intentaven donar un suport precari a empreses també moribundes. Segons el guió narratiu generalment acceptat, aquestes polítiques anticícliques tímides i inconsistents del Japó durant més de 20 anys van perllongar, fins a convertir-la en crònica, una xacra d'insuficiència de demanda agregada i, al mateix temps, van agreujar l'acumulació de deute públic. Aquest fracàs a l'hora de revifar la demanda, continua la història, hauria tingut greus repercussions en forma de pressions deflacionistes i de reducció del PIB potencial, per l'entrada en funcionament dels anomenats efectes d'histèresi (inversions productives que es cancel·len, persones que abandonen el mercat de treball per descoratjament o que perden qualificació en estar aturades massa temps, etc.). A tot plegat cal afegir, segons alguns analistes, l'absència de reformes estructurals prou profundes per transformar un sistema de relacions laborals massa paternalista i una regulació que genera rigideses als mercats de béns i de serveis. També aquí, els EUA, amb el seu model de mercats lliures i flexibles, són el referent que, de manera explícita o implícita, ve a la ment.

Les crítiques a les polítiques japoneses es basen en els resultats macroeconòmics obtinguts. Una primera mirada justifica aquestes crítiques: durant les tres últimes dècades, el creixement acumulat del PIB japonès ha estat sensiblement inferior al nord-americà, i, al mateix temps, s'ha registrat una deflació persistent. El diagnòstic, però, és molt diferent quan es considera el creixement del PIB per capita, una variable més apropiada, en principi, per mesurar el progrés econòmic dels ciutadans. Sobre aquest eix, el registre japonès s'apropa molt al dels EUA. Com és ben sabut, el Japó va ser el país que primer i amb més rapidesa es va endinsar en el que s'anomena la «transició demogràfica» (envelliment i desacceleració de la població). El que es coneix menys és que l'impacte negatiu d'aquest desenvolupament sobre el PIB total (directe en la mesura que la força laboral ha disminuït des de l'inici dels noranta) no ha impedit una evolució, si més no fins ara, raonablement satisfactòria del PIB per capita. També és possible, malgrat que sobre aquest tema hi ha molts més dubtes conceptuals i empírics, que la demografia hagi influït en la dinàmica de deflació persistent però suau (l'IPC japonès va recular el 4% acumulat entre el 1998 i el 2012, una xifra modesta si la comparem amb l'enfonsament del 25% als EUA entre el 1929 i el 1933).

Sembla que el factor demogràfic treu ferro a les crítiques, però seria un error caure en la complaença. D'una banda, la seva dinàmica no és completament exògena a l'evolució econòmica, sobretot en períodes llargs. Per exemple, els efectes d'histèresi i de polítiques d'oferta com les de natalitat o les d'immigració hi tenen influència. De l'altra, per bé que les pautes demogràfiques japoneses han de ser considerades una conseqüència de les preferències individuals i col·lectives exercides lliurement, no deixen de ser transcendents els efectes que se'n poden derivar a la llarga. D'ara endavant, dos efectes són especialment preocupants: l'augment de la càrrega del deute públic sobre unes generacions futures amb menys membres i la possible pèrdua d'impuls innovador i de predisposició a prendre riscos empresarials.

De tot el que s'ha dit fins ara, se'n desprèn que diversos motius contribueixen a la disparitat de valoracions sobre l'experiència ja­­po­­nesa esmentada a l'inici. El primer és propi del fenomen «elefant a l'habitació», és a dir, la presència d'un element tan obvi (la demografia) que és omès de la discussió per part d'alguns, potser perquè pertorba determinades anàlisis i conclusions. El segon és menys evident i més polèmic: les diferents sensibilitats sobre el model econòmic i social al qual s'ha d'aspirar i, per extensió, les opcions adequades de política econòmica. En aquest sentit, un tercer aspecte remet a la forma de valorar les circumstàncies que han envoltat la presa de decisions a cada moment històric: en particular, el marc institucional i l'entorn internacional. Aquests dos últims han hagut de ser factors importants en el gir de política econòmica introduït el 2013 pel primer ministre Shinzo Abe, per apropar-se, ara sí, al receptari nord-americà. D'alguna manera, aquest gir és, si fa no fa, un reconeixement que la política econòmica era lluny de ser l'adequada. Tal com ho exposen els dos articles següents d'aquest Dossier, el Japó ha comès, al llarg dels últims anys, alguns errors que la zona de l'euro hauria d'evitar, però els resultats globals repassats aquí indiquen que no s'ha tractat, de cap manera, d'un desastre total.

Avelino Hernández

Departament de Mercats Financers, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

Compartir: