Els beneficis de la recuperació

Cada mes o trimestre que passa, les dades confirmen que la recuperació de l'economia espanyola és un fet inqüestionable. Fins i tot permeten afirmar que es tracta d'una recuperació sorprenentment vigorosa. Creix a bon ritme el PIB i també l'ocupació. Creixen les vendes al detall, el turisme, el consum d'electricitat, el comerç exterior i, fins i tot, el consum de ciment. Després de set anys de grans dificultats, durant els quals hi ha hagut una forta reducció de l'ocupació, caigudes de la facturació de les empreses i contraccions dels salaris, l'inici d'una bonança és rebuda amb alleujament però també ve acompanyat d'algunes advertències que convé examinar.

En altres ocasions ens hem ocupat de la necessitat d'assegurar que la recuperació no malmeti els equilibris macroeconòmics del país, que amb prou feines s'han restablert, especialment pel que fa a l'equilibri extern i de les finances públiques. Una advertència molt diferent que també es fa sovint sobre la recuperació és la necessitat que els beneficis que implica es reparteixin equitativament entre la població, ja que, d'aquesta manera, s'assoliran dos objectius: corregir els desequilibris de renda generats al llarg dels anys de crisi i apaivagar les tensions socials que es poden desfermar si la reactivació econòmica deixa enrere grups socials ja fortament colpits per la recessió.

Aquesta recomanació de política econòmica és, sense dubte, ben intencionada i és, per tant, normal compartir-la. De tota manera, cal tenir present que, en un país amb una taxa d'atur al voltant del 23%, la principal font de desigualtat en la recuperació, com ho fou en la recessió, no rau ni en les diferències entre sectors ni en les diferències entre les retribucions del factor treball i les altres rendes. L'element clau que explica l'augment dels índexs de pobresa relativa en els darrers anys és l'evolució del mercat de treball. Sense cap mena de dubte, les capes socials més perjudicades per la crisi han estat les d'aquells que han perdut la feina o que han arribat al mercat de treball i no han trobat col·locació. De la mateixa manera, en el moment de l'expansió, tot i que s'estan creant llocs de treball a un ritme interanual del 3,5%, els beneficis de la reactivació no arriben a molta gent que encara és a l'atur i no té perspectives immediates de trobar feina. Encara que els fluxos del mercat de treball són molt positius, l'estoc de l'atur sols es buida gradualment i, per tant, es tracta d'un problema social de primera magnitud.

D'altra banda, les economies de mercat, com ho és la d'Espanya tot i que hi hagi una presència substancial del sector públic, no són economies en què l'Administració hagi de determinar de manera significativa com es distribueixen les rendes generades per un procés de reactivació econòmica com el que vivim. Amb l'expansió, i més després dels forts ajustos de preus i salaris que hem experimentat, es rellancen uns sectors més que altres, que continuen estancats. I les rendes (beneficis i salaris) que obtenen els sectors més dinàmics estan condicionades, fonamentalment, pel manteniment o la millora de la competitivitat. La política econòmica pot i ha d'actuar quan alguns dels sectors que més beneficis obtenen en la recuperació ho fan en un marc de competència insuficient. És a dir, cal assegurar que no hi hagi sectors monopolitzats a l'economia i, especialment, que no es facin servir com instruments anticompetitius les regulacions restrictives que molts cops la mateixa Administració ha introduït.

La clau per assegurar que els beneficis de la recuperació arribin a tota la societat és, doncs, aconseguir un creixement econòmic que es fonamenti al màxim en la creació de llocs de treball i que sigui ràpid, però sostenible. La sostenibilitat passa per respectar els equilibris macroeconòmics. La intensitat en ocupació requereix polítiques que no penalitzin l'ús del factor treball, que promoguin l'aparició de nous projectes empresarials i l'impuls ferm dels existents, i que facilitin la reassignació eficient de recursos entre les diferents activitats productives.

Jordi Gual

Economista en cap

31 de maig de 2015