Compartir: 
També disponible:
Informe mensual - DossierMaria Gutiérrez-Domènech
Els reptes de la demografia a EspanyaEls reptes de la demografia a Espanya

En les últimes dècades, la població espanyola ha envellit de manera progressiva. Mentre que, l'any 1971, el 8,9% del cens tenia més de 65 anys, el percentatge ha augmentat fins al 17,5% el 2015 i s'espera que s'apropi al 20,0% el 2020. Aquest procés d'en­­velliment, que es podria intensificar en els pròxims anys,1 tindrà aviat un fort impacte sobre el creixement econòmic i sobre les principals partides de l'Estat del benestar.

Segons la Comissió Europea, les projeccions dels principals mo­­tors de la demografia revelen que el procés d'envelliment poblacional prosseguirà. La taxa de natalitat, de l'1,3% el 2013, es recuperarà lleugerament a llarg termini (fins a l'1,5% el 2050), però es mantindrà per sota de la taxa del 2,1%, que garanteix el reemplaçament poblacional. Entre el 2013 i el 2050, l'esperança de vida en néixer augmentarà en 4,9 anys per als homes i en 4,4 anys per a les dones (fins als 84,4 i els 89,1 anys, respecti­­­va­­ment). En aquest mateix període, s'estima que el saldo net mi­­­­gra­­tori serà positiu i que podria arribar al mig milió de per­­­­so­­nes. No obstant això, serà insuficient per frenar aquesta di­­­­­­­nà­­mi­­ca. Com a resultat, la taxa de dependència dels més grans de 65 anys (la proporció de població més gran de 65 anys en relació amb la que es troba en edat de treballar, entre els 16 i els 64) passarà del 27% el 2013 al 62% el 2050.

Com es descriu detalladament a l'article «És inevitable l'im­­pacte de la transició demogràfica?» del present Dossier, l'e­fec­te d'un menor creixement demogràfic i de l'envelliment de la població sobre el creixement econòmic pot ser de primer ordre. En el cas de l'economia espanyola, el canvi en el paper que exercirà la demografia en el creixement és evident quan es compara amb el que ha tingut en les últimes dècades i amb el que s'espera que tingui en el futur. En concret, entre el 1980 i el 2007, la població en edat de treballar va augmentar, de mitjana, l'1,1% anual, en gran part perquè els baby boomers van entrar en aquest grup. La immigració també va tenir una funció destacada en aquest procés, en especial entre els anys 2000 i 2008, quan el percentatge d'actius estrangers sobre el total es va incrementar del 3,0% al 15,5%. A tot això, a més a més, es va afegir una major incorporació de la dona al mercat laboral (la taxa d'activitat femenina va augmentar del 27,8% el 1980 al 49,5% el 2007).

Les perspectives per als pròxims anys són ben diferents. Segons les previsions de la Comissió Europea, la població en edat de treballar caurà, de mitjana, el 0,6% anual entre el 2013 i el 2050. Un dels principals factors del canvi de tendència és que la generació del baby boom té, actualment, entre 50 i 55 anys i, per tant, es troba a les portes de la jubilació. Entre els diferents factors que poden esmorteir aquesta situació, a priori, no s'espera que la immigració tingui el mateix protagonisme dels últims anys, en part perquè, després dels importants fluxos d'entrada que s'han produït, Espanya és un dels països desenvolupats amb una major proporció de població estrangera. En canvi, la taxa de participació de la dona i de la població més gran sí podria ajudar a esmorteir el canvi de tendència en la població en edat de treballar. De fet, a curt termini, és previsible que la millora de l'economia i les reformes aprovades recentment, que busquen estimular el treball de les persones més grans, generin un augment de la participació que compensi amb escreix la caiguda de la població en edat de treballar derivada de l'ingrés dels baby boomers en l'etapa de jubilació. En aquest sentit, les projeccions de la Comissió Europea contemplen un avanç de la taxa d'activitat femenina (entre 20 i 64 anys) del 72,4% el 2013 al 78,6% el 2020 i de la taxa d'activitat de la franja superior d'edat (entre 55 i 64 anys) del 54,2% al 67,8%.

No obstant això, a més llarg termini, aquests mecanismes compensatoris del procés d'envelliment s'aproparan cada vegada més al seu límit, la qual cosa podria comportar un estancament de la població en edat de treballar. En aquest entorn, l'avanç de la productivitat passaria a ser encara més crucial per a l'economia espanyola, i l'evolució recent no convida a l'optimisme: de mitjana, entre els anys 2000 i 2014, el creixement de la productivitat total dels factors va ser del –0,7% anual.2

La segona gran preocupació del canvi demogràfic és com afectarà la sostenibilitat de l'Estat de benestar (vegeu «Com afecten els cabells blancs la despesa pública», en el present Dossier). Un dels àmbits que més preocupació genera, i en què més s'ha avançat en els últims anys, és la sostenibilitat del sistema de pensions. El motiu és que l'envelliment de la població és un gran repte en un sistema de pensions de repartiment com l'espanyol, en què les pensions percebudes pels jubilats en un període són finançades amb les cotitzacions pagades pels treballadors en aquest mateix període. En aquest cas, l'in­­cre­­ment previst de la taxa de dependència podria fer perillar el sistema si no s'adapta als canvis demogràfics. Un increment de la taxa de natalitat ajudaria a compensar l'augment de l'es­­pe­­rança de vida, però seria necessari triplicar-la per man­­tenir la taxa de dependència constant, ja que les dinàmiques de­­mo­­gràfiques són molt persistents.

La solució passa, en part, per dissenyar un sistema de pensions que adapti la vida laboral als canvis en l'esperança de vida. Aquesta és, precisament, una de les principals fites de la reforma duta a terme el 2011. Noti's que, malgrat l'increment molt significatiu de l'esperança de vida a partir dels 65 anys (de menys de 10 anys al començament del segle XX a gairebé 20 anys en l'actualitat), fins llavors l'edat legal de jubilació s'havia mantingut, des que es va establir per primera vegada el 1919 (mitjançant el Reglament general per al règim obligatori del retir obrer),3 en els 65 anys. El 2011, es van modificar algunes condicions del sistema de pensions per reduir el ritme de creixement del nombre de pensionistes mitjançant l'extensió de la vida laboral dels empleats: l'augment dels anys cotitzats necessaris per obtenir la pensió màxima de jubilació i l'increment progressiu de l'edat de jubilació, dels 65 anys el 2012 fins als 67 anys el 2027. La participació i l'ocupació creixents de la gent més grans (un dels para-xocs dels efectes de l'envelliment sobre la població en edat de treballar esmentats anteriorment) permetrà compensar, en part, l'impacte negatiu de l'envelliment sobre la població en edat de treballar i contribuirà a mantenir sota control l'augment de la càrrega de la despesa en pensions que comportarà la major longevitat (vegeu el segon gràfic).

En definitiva, les tendències demogràfiques són un repte important per a l'economia, ja que pressionen a la baixa la població en edat de treballar. No obstant això, hi haurà canvis en el comportament de la població activa arran de les polítiques implementades, de manera que no tot l'envelliment es traduirà en una menor força laboral i, en conseqüència, en una pèrdua de creixement i en un augment de la despesa pública. Així i tot, les projeccions a mitjà i a llarg termini són molt sensibles a petites variacions de les hipòtesis utilitzades, de manera que tota prevenció és poca.

Maria Gutiérrez-Domènech

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. Vegeu «The 2015 Ageing Report», European Economy 3/2015, European Commission.

2. Vegeu «The Conference Board Total Economy Database, Growth Accounting and Total Factor Productivity, 1990-2015».

3. Vegeu Conde-Ruiz i González (2010), «Envelliment: pessimistes, optimistes, realistes», Col·lecció Estudis Econòmics 10-2010, FEDEA.

Compartir: