Compartir: 
També disponible:
Informe mensual - Dossier
Perspectives del preu del petroliPerspectives del preu del petroliPerspectives del preu del petroli

Ningú reivindica haver predit, ni de bon tros, l'espectacular enfonsament del 75% que va patir el preu del petroli entre el juny del 2014 i el desembre del 2015. El caràcter absolutament excepcional de la confluència de forces que es va produir en un període de temps tan breu és una disculpa comprensible. Però la veritat és que aquesta variable ha tingut gairebé sempre el rebel costum de frustrar els pronòstics dels experts. Amb aquests precedents, convé considerar els exercicis de prospectiva amb cautela, gairebé com a referències orientatives. En aquest sentit, i encara amb la tempesta activa, la nostra valoració apunta, amb elevada convicció, cap a un preu a mitjà termini (uns cinc anys) clarament per damunt de l'actual. El camí fins llavors està ple d'incògnites, tot i que el més probable és que la recuperació ja sigui perceptible abans d'acabar enguany. Pel que fa al llarg termini, no sembla que hi hagi motius perquè el preu mitjà en termes reals s'allunyi gaire del nivell observat en les quatre últimes dècades.

L'escenari d'una pujada significativa del preu del cru a mitjà termini es basa en factors de demanda i d'oferta, que interaccionaran seguint un patró similar al que ha ofert l'experiència històrica descrita en l'article previ d'aquest Dossier. Al costat de la demanda, l'evolució econòmica dels països emergents, amb la Xina al capdavant, serà el determinant clau. Conflueixen aquí les dimensions cíclica i estructural. Pel que fa a la primera, pensem que la majoria d'economies emergents aconseguiran, no sense ensopegades, recuperar el pols després de diversos anys d'adversitats. Els problemes van aparèixer per la suma de certs desequilibris interns (dèficit per compte corrent, inflació, etc.), per les pertorbacions derivades de les anades i vingudes dels fluxos de capital internacionals (provocades, al seu torn, per la política monetària de la Reserva Federal i d'altres bancs centrals dels països desenvolupats) i per la transformació i la desacceleració de l'economia xinesa (que frena el consum de primeres matèries). Possiblement, la primera part del 2016 serà la vall d'aquest cicle, i, contra el pessimisme ara regnant, la recuperació no trigarà a començar. L'estabilització de l'economia xinesa, que ha d'assolir el desitjat i saludable canvi de model sense descarrilar, és un requisit bàsic. Si, com esperem, això és el que succeeix, les condicions seran propícies per al desplegament de forces estructurals, a la Xina i a altres importants països emergents, que conduiran a un notable augment de la demanda de cru.

En efecte, més enllà dels inevitables cicles, és evident que, d'ençà que es va superar la crisi asiàtica de la segona meitat de la dècada de 1990, el desenvolupament industrial i el progrés social (expansió de les classes mitjanes) van guanyar consistència als països emergents, de manera que molts s'han apropat o han superat els llindars que acceleren la demanda de transport. Anys enrere, el petroli mereixia el sobrenom d'«or negre», ja que, realment, era prohibitiu. Però els països no desenvolupats tenen una quota cada vegada més elevada del PIB mundial, tant si es mesura en paritat de poder adquisitiu com en dòlars corrents. Aquest progrés comporta un augment molt significatiu de les flotes de vehicles industrials i, en especial, l'arribada de moltes famílies als nivells de renda que permeten la compra d'un automòbil. Per exemple, el 2015, les vendes de vehicles privats a la Xina van arribar als 15 milions (prop dels 17 milions dels EUA). Atès que només el 25% de les famílies xineses disposen d'automòbil (enfront del 95% als EUA), encara queda molt camí per recórrer en aquest país. I, després de la Xina, vindran, en un futur proper, altres països, com l'Índia, Indonèsia, Pakistan, Bangladesh, el Brasil o Turquia, que sumen més de 2.000 milions d'habitants.

A les economies desenvolupades, el principal motiu per esperar un cert augment de la demanda de cru a mitjà termini és d'un altre caire: les condicions actuals de petroli barat tendeixen a propiciar i a consolidar hàbits de consum esbiaixats cap a les gasolines i desincentiven la inversió (privada i pública) en eficiència energètica i en el desenvolupament de fonts alternatives (per exemple, en l'àmbit del cotxe elèctric). Possiblement, la magnitud d'aquest factor no deu ser gaire important, ja que el preu de les gasolines ha baixat molt menys que el del cru a causa dels impostos fixos que recauen sobre les primeres. On la influència dels actuals preus baixos del petroli es percebrà clarament a mitjà termini serà al costat de l'oferta. Per deprimir-la. Les xifres del 2015 posen de manifest que ja es produeix una reculada brusca de la inversió en exploració i en producció per part de les companyies petrolieres internacionals. I també cal esperar un descens dels recursos financers i tècnics destinats als programes de recerca i desenvolupament, que són la font última de les millores de productivitat en els jaciments. Això afectarà la capacitat d'extracció dels pròxims anys. De fet, hi ha motius per pensar que aquest fenomen serà més intens que en el passat. Un primer motiu és que el declivi (per motius geològics, del nombre diari de barrils que s'extreuen d'un pou, llevat que es duguin a terme inversions addicionals per aprofundir en la perforació o per potenciar el bombeig) es manifesta, en l'actualitat, en una taxa (o velocitat) superior a la del passat. Això és així per als camps convencionals (perquè ja han anat perdent molta pressió), però, sobretot, per als pous de shale oil (molts dels quals solen perdre cada any la meitat de producció diària). Un segon motiu també afecta amb especial gravetat el segment del shale: el descens del preu del cru ha estat tan brusc i inesperat que moltes empreses pateixen serioses dificultats financeres. Si aconsegueixen sobreviure, retallar la inversió és un mal menor, però moltes, ofegades pel deute, sucumbeixen, amb els consegüents efectes negatius sobre el capital físic, humà i tecnològic al conjunt del sector. Aquests problemes es manifesten, també, en determinats països productors que pateixen desequilibris macroeconòmics greus (dèficits públic i de compte corrent), necessitats socials urgents i riscos creixents d'inestabilitat política. Els casos de Rússia, de Veneçuela, de Nigèria o d'Angola són alguns dels més preocupants. Sotmesos a les pressions d'aquest context, els respectius Governs retallen les inversions en capacitat extractora i, fins i tot, en manteniment de les instal·lacions, la qual cosa no trigarà gaire a limitar l'oferta. De fet, amb l'agreujant de la miopia característica d'aquests països, escuren a molt curt termini les possibilitats de producció, la qual cosa contribueix a enfonsar encara més el preu actual. Paral·lelament, intenten aconseguir un cert respir pressionant l'Aràbia Saudita i l'Iran perquè assumeixin el sacrifici de contenir la producció. Això ens situa davant del tercer gran determinant a mitjà termini: el règim competitiu entre els productors.

El factor clau perquè el descens del preu del cru, que havia començat el 2011 i transcorria de forma molt gradual, es precipités a l'estiu del 2014 va ser el canvi d'actitud de l'Aràbia Saudita. Gràcies a les seves enormes reserves i a un cost d'extracció molt baix, el país pot absorbir millor que ningú els xocs transitoris que es produeixen al mercat de cru (swing producer). Això és el que va fer durant el 2012-2013, quan l'arribada del shale oil al mercat va començar a ser rellevant, i amb el primer cop a les economies emergents (després de l'anunci de la Reserva Federal sobre la finalització del QE). A l'estiu del 2014, els saudites van canviar la tàctica de mantenir el preu a la zona dels 100 dòlars per la de defensar la seva quota en la producció global. És molt possible que adoptessin aquesta decisió després d'arribar a la conclusió que la revolució shale no és un fenomen efímer o marginal i que l'alentiment de la Xina i la fase d'ajust en altres emergents no serien cosa de pocs mesos. Amb aquest canvi, l'Aràbia Saudita aconsegueix dos objectius. En primer lloc, frena un competidor, el shale dels EUA, els costos d'extracció del qual són elevats i superen ara el preu del petroli. En segon lloc, complica els plans de l'Iran d'augmentar la producció davant l'expectativa, confirmada recentment, que s'aixecarien les sancions internacionals que li impedien vendre lliurement al mercat. L'Iran té potencial (també pels seus privilegiats volums de reserves i pels costos de producció) per disputar a l'Aràbia Saudita el lideratge de l'OPEP. I, a més de les consideracions econòmiques, cal recordar que l'Aràbia sunnita sosté una creixent rivalitat politicoreligiosa amb l'Iran xiïta. Sembla que els propòsits saudites es compliran, però encara no estan assegurats, de manera que aquesta estratègia agressiva es pot allargar durant un temps (disposa d'un bon coixí de divises estrangeres i un nivell baix de deute públic). No obstant això, la lògica indica que, a mesura que els productors de costos elevats com el shale siguin expulsats i que la recuperació dels països emergents es materialitzi, previsiblement l'Aràbia Saudita maniobrarà per facilitar i per aprofitar un context de preus més alts que els actuals.

En suma, el creixement de la demanda dels emergents, la reculada actual de les inversions en capacitat i la suavització de la rivalitat entre els productors són els tres motius per esperar un augment del preu del cru a mitjà termini. La nostra previsió és de 70-75 dòlars el 2020, un augment considerable que comportaria el retorn a cotes superiors a la mitjana històrica en termes reals. Aquest tipus de sobrereacció ja ha succeït en el passat davant de dinàmiques anàlogues a la que presentem. De fet, per arribar a cotes superiors als 100 dòlars, que, en aquesta ocasió, no sembla raonable esperar (caldrien grans sorpreses en els factors esmentats; en particular, l'expansió del parc automobilístic als països emergents).

La trajectòria que podria seguir el preu fins a la referència indicada és difícil d'anticipar. El més probable és que sigui una alça gradual des de la segona meitat d'enguany, gràcies, en primer lloc, a la reactivació de l'economia global, que es troba en una fase de desacceleració que afecta també els països desenvolupats. Els efectes de la subinversió i de l'expulsió del shale es començaran a percebre el 2017 i seran poderosos des del 2018, la qual cosa propiciarà un impuls addicional al preu. Però la rivalitat Aràbia Saudita-Iran i, al seu voltant, les decisions del conjunt de l'OPEP i d'altres productors destacats, com Rússia, són una gran incògnita, que pot generar, abans de reconduir-se i en qualsevol moment, fortes dosis de volatilitat.

De fet, l'estratègia saudita (i d'altres països de la seva òrbita, com Kuwait o Qatar) també pot estar influïda per un factor a llarg termini que va guanyant rellevància: les implicacions del risc del canvi climàtic per al sector internacional de l'energia. Com s'ha exposat a l'article previ d'aquest Dossier, no es descarta en absolut la possibilitat que una gran part de les reserves provades de combustibles fòssils (petroli, gas natural i carbó) quedin per sempre sota el sòl si, com cal esperar, els Governs i els agents privats acaben fent seu l'objectiu de limitar les emissions de CO2 alliberades a l'atmosfera. L'establiment d'impostos i de restriccions al diòxid de carboni i el foment de programes públics i privats de recerca en fonts alternatives i d'eficiència poden fer-la realitat. Certament, un repte d'aquesta magnitud requeriria molt de temps, però l'Aràbia Saudita és conscient que té reserves de cru una mica superiors a 60 anys del seu volum actual de producció i que, a nivell global, la xifra arriba als 50 anys (vegeu els gràfics dos i tres). En funció del mapa d'escenaris (econòmics, polítics, tecnològics, etc.) que estigui contemplant, hi ha la possibilitat que la maximització del valor present de totes les seves vendes futures li aconselli no sacrificar quota i tolerar o, fins i tot, propiciar un preu que elimini o afebleixi els rivals. De fet, des d'un enfocament a molt llarg termini, la competència inclou també la resta de fonts, com el carbó (que emet molt més CO2, però és molt més barat), el gas natural (que n'emet menys), la nuclear, la hidroelèctrica o les renovables. Les innovacions tecnològiques exerciran un paper crucial en aquesta competència. Ara com ara, segons el nostre parer, suggereixen que la dinàmica a llarg termini del preu del petroli no s'allunyarà de l'observada durant les quatre últimes dècades: oscil·lacions, previsiblement tan fortes o més que en el passat, al voltant d'un nivell estable en termes reals equivalent a uns 55 dòlars actuals. Si es això confirma, seria prolongar el comportament propi d'un recurs exhaurible que no s'esgotarà i validaria la famosa cita del xeic Zaki Yamani, ministre saudita del Petroli durant els convulsos anys setanta i vuitanta: «L'Edat de Pedra no va acabar perquè s'esgotessin les pedres».

Departament de Macroeconomia,

Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

Compartir: