Compartir: 
També disponible:
Informe mensual - Focus
Populisme i preferències polítiques extremes en temps convulsos: una anàlisi empíricaPopulisme i preferències polítiques extremes en temps convulsos: una anàlisi empírica

El populisme és un fenomen polític que està actualment en voga i que, fins i tot, tindrà més visibilitat en els propers mesos. Això és així a causa dels riscos polítics que comportarien, si es materialitzessin, les propostes esgrimides per les formacions populistes a l’avantsala de les imminents cites electorals dels Països Baixos i de França. No obstant això, el populisme és un concepte difícil de definir i el debat per establir-ne el perímetre continua obert. A Europa, sovint s’ha associat amb les opcions polítiques que se situen en els extrems de la distribució ideològica, fins al punt que el prestigiós think tank britànic Chatham House ha encunyat el terme «populisme-extremisme». Això suggereix que, si s’entén millor el comportament i els factors relacionats amb les opcions polítiques extremes, es podrà aclarir una mica més l’auge dels populismes.

Amb aquest objectiu, utilitzem l’European Social Survey (ESS), una de les enquestes mes completes per analitzar les inclinacions polítiques dels ciutadans europeus. En concret, aquesta enquesta és útil per avaluar l’embranzida de les propostes polítiques extremes, ja que pregunta a cada enquestat on se situaria en una línia esquerra-dreta que va del 0 al 10. L’ESS es realitza a Europa cada dos anys des del 2004 i la més recent, del 2014, va entrevistar 40.185 ciutadans de 21 països europeus.

Abans de res, cal assenyalar que, el 2014, segons les dades de l’ESS, el 23,8% de la població europea s’identificava amb posicions polítiques extremes, corresponents a posicions entre 0 i 2 per a l’extrema esquerra i entre 8 i 10 per a l’extrema dreta. D’aquest percentatge, el 13,0% se situava a l’extrema dreta i el 10,8%, a l’ex­­­­trema esquerra. Sorprenentment, aquest percentatge ha estat relativament estable al llarg del temps i, el 2004, assolia ja un va­­lor del 21,9%. Així i tot, es va produir un avanç lleuger, però que crida l’atenció, després de la crisi financera del 2008, perquè la identificació amb aquests postulats polítics va passar del 21,1% del 2006 al 23,5% del 2008, quan es va dur a terme la primera en­­questa realitzada després de la crisi.

Llavors, si les preferències per les opcions polítiques extremes s’han mantingut relativament estables, per què han eclosionat les formacions populistes recentment? Hi ha dos elements que po­­den ajudar a entendre millor aquesta aparent paradoxa. D’una banda, molts partits populistes van néixer arran de la crisi financera, ja que van captar la pèrdua de credibilitat dels partits polítics tradicionals i van decidir entrar en l’arena política per aprofitar l’augment del descontentament social. De l’altra, els efectes adversos de la crisi econòmica i la pèrdua de confiança en les principals institucions haurien pogut animar els segments de votants proclius a donar suport a formacions populistes a acudir a les urnes i haurien descoratjat els votants més orientats a donar suport de nou als partits tradicionals.1

Una qüestió molt candent del debat actual sobre el populisme pivota al voltant de la importància dels factors econòmics (entre els quals destaca la desigualtat) per explicar l’avanç de les opcions populistes. Per analitzar aquesta qüestió, utilitzem de nou l’ESS per veure les característiques dels enquestats que donen suport a les opcions polítiques extremes. En particular, agrupem les respostes que donen els enquestats a les diferents preguntes de l’ESS en quatre grups. El primer grup està format pels factors econòmics (entre els quals destaquen la renda familiar, la preocupació per la desigualtat i l’atur). El segon grup agrupa els factors socioculturals i demogràfics (com, per exemple, la importància que donen els enquestats als valors tradicionals, l’actitud davant els immigrants, l’edat o l’educació). Els dos grups restants són indicadors de confiança en les institucions i del nivell de felicitat dels enquestats. Quan es calcula la contribució de cada grup per explicar les preferències per les opcions polítiques extremes,2 s’obté que els factors econòmics tenen un pes del 20%, un percentatge gens menyspreable però no preponderant i clarament inferior al pes del grup dels factors socioculturals i demogràfics, amb el 51%, i dels indicadors de confiança en les institucions, amb el 24%. En altres paraules, la cèlebre frase «és l’economia, estúpid» manté una certa vigència, però ja no és el que era.

 

1. Vegeu Guiso, L., Herrera, H., Morelli, M. i Sonno, T. (2017), «Demand and supply of populism», CEPR.

 

2. Formalment, es planteja el model de probabilitat lineal:
\(Extr_{i,2014}=\beta·FE_{i,2014}+\gamma·FSC_{i,2014}+\alpha·IC_{i,2014}+\mu·NF_{i,2014}+\theta_{país}+\varepsilon_i\). On \(Extr_{i,2014}\) és una variable dummy igual a 1 si l’individu \(i\) tenia posicions polítiques extremes el 2014, \(FE_{i,2014}\) és el vector de factors econòmics; \(FSC_{i,2014}\) és el vector de factors socioculturals, \(IC_{i,2014}\) és el vector d’indicadors de confiança, i \(NF_{i,2014}\) és el vector de nivells de felicitat. Per últim, \(\theta_{país}\) són efectes fixos per a cada país i \(\varepsilon_i\) és un terme d’error aleatori.

Compartir: