Compartir: 
També disponible:
Informe mensual - Focus

Amb prou feines un any enrere, l'Argentina va decidir anunciar un «impagament selectiu» del deute, després de la decisió del jutge nord-americà Thomas Griesa. Malgrat que aquest impagament s'allunya del que entenem com un default estàndard, és paradigmàtic de les dificultats que comporta el procés de reestructuració del deute sobirà i aler­­ta sobre la necessitat d'instaurar i de legitimar un règim general de prevenció i de resolució de les crisis en aquest àmbit. Encara més si tenim en compte la tònica creixent d'endeutament de molts països.

A grans trets, podem pensar que un país que ha emès deu­­te per finançar les seves despeses i inversions comparteix certs paral·lelismes amb una empresa que s'ha endeutat per dur a terme els seus projectes. Si les coses van bé, es repaga el deute gràcies a la rendibilitat de les inversions i, si les co­­ses van mal dades (per mala sort o per irresponsabilitat), es produeix una situació d'impagament. Malgrat les semblances, la legislació que regeix el procés de reestructuració del deute sobirà no és senzilla, ja que pot en­­trar fàcilment en conflicte amb un dels principis fonamentals del Dret Internacional, el que estableix que els països són im­­munes a les decisions judicials d'altres països.1 Per aquest motiu, els països emergents emeten de forma ha­­bi­­tual deute re­­gulat amb lleis diferents a les pròpies: en ge­­neral, la nord-americana en el cas del deute emès en dò­­lars i l'anglesa en el cas del deute emès en euros.

Com ja s'ha esmentat, el cas argentí és paradigmàtic d'a­­quest conflicte. Quan es va declarar en suspensió de pagaments el 2001, l'Argentina tenia deute denominat en la seva moneda, en dòlars i en euros, per valor de 100.000 mi­­lions de dòlars (l'impagament més gran de la història fins al de Grècia del 2012). Després de reestructurar el deute el 2005 i el 2010, va aconseguir que el 93% dels creditors l'acceptessin, però la part restant (majoritàriament fons oportunistes) va decidir no acceptar el canvi i va denunciar el cas davant l'estat de Nova York.2 Al juny del 2012, el jutge Griesa va dictaminar a favor dels fons demandants i, dos anys després, emparant-se en el principi de pari passu (igualtat de tractament a tots els creditors), va obligar les institucions financeres nord-americanes a aturar tots els pagaments de l'Argentina als creditors que havien acceptat la reestructuració del deute fins que no es pagués als creditors que l'havien rebutjat, la qual cosa va provocar que el país anunciés un «impagament selectiu». La sentèn­­cia va provocar el descontentament dels tribunals anglesos, que, al febrer d'enguany, van declarar que la sentència de Griesa de frenar els pagaments del Govern argentí afec­­­tava inversors emparats per la llei anglesa, en haver adquirit deute argentí denominat en euros i no en dòlars.

Aquesta situació va empènyer un gran nombre de països a plantejar a l'Assemblea General de les Nacions Unides la necessitat d'elaborar un marc legal internacional per a la re­­estructuració del deute sobirà en cas d'impagament. Mal­­grat que no era la primera vegada que es debatia aques­­ta necessitat, en el passat la majoria de països avançats no li havien donat suport, mentre que, en aquesta ocasió, molts països van decidir canviar l'habitual vot negatiu per una abstenció, la qual cosa va obrir la porta a una possible entesa. L'argument que solia esgrimir una bona part de les economies desenvolupades era que les clàusules d'acció col·lectiva (CAC) i la submissió del deute a les lleis nord-americanes o angleses constituïen un marc legal suficient. Sota les CAC, si el 75% dels creditors d'una emissió es po­­sen d'acord, es poden canviar les condicions d'aquesta emis­­­­sió per al conjunt dels seus creditors.

Les Nacions Unides no han estat l'únic fòrum des del qual s'ha promogut el desenvolupament d'un marc legal per a aquest tipus de reestructuracions. Entre els esforços duts a terme, destaquen els de l'FMI, amb el disseny del Mecanisme de Reestructuració del Deute Sobirà (SDRM, per les sigles en anglès). Aquest mecanisme intenta agilitar el pro­­cés de reestructuració del deute sobirà en concedir a la majoria dels creditors de l'agregat de les emissions la po­­testat de pactar en nom del total dels creditors (el que es coneix com el poder de la supermajoria). D'aquesta manera, s'intenta superar un dels problemes més comuns de les CAC, segons les quals la majoria s'ha d'aconseguir a nivell individual per a cada emissió de deute, en lloc de fer-ho per a l'agregat.

De tota manera, no és clar que tot siguin avantatges. La con­­cessió del poder a una supermajoria podria augmentar els riscos de manipulació dels vots, la qual cosa limitaria els drets dels petits inversors. De fet, si el nou marc permetés que aquesta supermajoria caigués fàcilment en mans d'interessos afins al Govern del país, incrementaria el risc d'abús de les reestructuracions de deute, la qual cosa podria comportar un increment generalitzat dels costos de finançament dels països emergents.

En definitiva, encara falta molt per assolir un marc acordat de reestructuració, de manera que cal continuar treballant per contrarestar el poder del que gaudeix una minoria de creditors en el cas d'alguns impagaments sobirans. L'e­­xem­­ple argentí ha reforçat aquesta necessitat. Així i tot, no és evident on es troba l'equilibri entre una reestructuració eficient i àgil del deute i la protecció dels drets dels inversors.

1. Nacions Unides, Convenció sobre les Immunitats Jurisdiccionals dels Es­­tats, article 24.

2. La majoria de demandants eren fons oportunistes que havien comprat el deute al mercat secundari després de la declaració d'impagament per part del país.

Compartir: