• Evolución de la desigualdad en tiempo real y efectividad del estado del bienestar para amortiguar el impacto de la crisis

    España
    castellà
    Desigualdad

    Oriol Aspachs (CaixaBank Research), Ruben Durante (ICREA-UPF, IPEG y Barcelona GSE), Alberto Graziano (CaixaBank Research), Josep Mestres (CaixaBank Research), Jose G. Montalvo (UPF, IPEG y Barcelona GSE) y Marta Reynal-Querol (ICREA-UPF, IPEG y Barcelona GSE).

    Oriol Aspachs
    Alberto Graziano
    Josep Mestres Domènech
    España
    Desigualdad
    COVID-19
    Desigualdad
    Políticas económicas contra la COVID-19
    Crisis COVID-19: perspectivas económicas
  • Oriol Aspachs
    Ruben Durante
    Alberto Graziano
    Josep Mestres Domènech
    Jose G. Montalvo
    Marta Reynal-Querol
  • El Pla de Recuperació Europeu: una onada verda per al sector immobiliari

    castellàanglès

    Al juliol, va cristal·litzar la resposta econòmica europea a la crisi de la COVID-19: el Consell Europeu va aprovar el Pla de Recuperació Europeu, l’anomenat NGEU, mitjançant el qual la Unió Europea atorgarà fins a 750.000 milions d’euros als Estats membres per impulsar la recuperació de l’economia després del xoc de la pandèmia. Es tracta d’un acord sense precedents, que podria tenir un impacte considerable sobre el sector immobiliari europeu, ja que un dels objectius principals de la UE, al qual aquest Pla de Recuperació pretén contribuir de manera significativa, consisteix a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle el 55% el 2030 en relació amb els nivells del 1990. És clar que la renovació del parc d’edificis europeu, on es realitza el 40% del consum energètic del continent, serà clau per aconseguir aquest objectiu climàtic.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    El funcionament del Pla de Recuperació i el repte climàtic

    L’element principal de l’NGEU, el Mecanisme de Recuperació, atorgarà entre el 2021 i el 2026 fins a 312.500 milions d’euros en transferències i 360.000 milions en préstecs als Estats membres, en funció de la dimensió i de l’impacte de la crisi de la COVID-19 que hagin patit. Segons les previsions actuals de la Comissió Europea, s’estima que Espanya i Itàlia podrien arribar a rebre uns 60.000 milions d’euros (el 4,8% i el 3,7% del PIB, respectivament)1 del Fons de Recuperació; França, uns 30.000 milions (l’1,3% del PIB); Portugal, 13.000 milions (el 6,2% del PIB), i Alemanya, uns 20.000 milions (el 0,6% del PIB). Per accedir a aquests fons, els països de la UE han d’elaborar Plans de Recuperació Nacionals i detallar tant els projectes d’inversió que finançaran amb els fons com les reformes que els acompanyaran. Aquests projectes i aquestes reformes hauran de contribuir a quatre objectius generals: i) la promoció de la cohesió econòmica, social i territorial de la Unió Europea; ii) l’enfortiment de la resiliència econòmica i social; iii) la mitigació de l’impacte social i econòmic d’aquesta crisi, i iv) el suport a les transicions ecològica i digital. A més a més, cada pla de recuperació i resiliència haurà de destinar un mínim del 37% de la despesa a qüestions relacionades amb el clima.2 

    • 1. Els 72.000 milions que Espanya espera rebre de la UE inclouen 12.500 milions del fons REACT-EU.
    • 2. Per a més detalls, vegeu l’article «Tot el que sempre ha volgut saber sobre el Pla de Recuperació europeu, però mai no ha gosat preguntar», disponible a https://www.caixabankresearch.com/ca/economia-i-mercats/sector-public/tot-sempre-ha-volgut-saber-sobre-pla-recuperacio-europeu-mai-no-ha
    El Fons de Recuperació europeu NGEU té una dotació elevada

    i pot ser un revulsiu important per renovar el parc d’edificis europeu, una condició sine qua non per assolir els objectius d’emissions acordats.

    Renovació del parc d’edificis europeu: un objectiu clau

    La Comissió Europea ha identificat la renovació del parc d’edificis europeu com una de les prioritats per a la transició ecològica. Més de 200 milions d’edificis, que representen el 85% del parc europeu, van ser construïts abans del 2001, i la majoria no són energèticament eficients. Al gràfic següent es pot veure que, a molts països, sobretot a Espanya, encara queda molta feina per millorar l’eficiència energètica mitjana del parc d’habitatges. La velocitat de renovació actual és massa lenta per complir l’objectiu de la reducció de les emissions el 55% el 2030. Segons la Comissió, per assolir el ritme de renovació desitjat, són necessaris uns 90.000 milions d’euros per any en inversions públiques i privades europees.

    Proporció d’habitatges per grau d’eficiència

    Percentatge del parc nacional d’habitatges per grau d’eficiència EPC (%)

    p 18

    Davant aquesta situació, la Comissió Europea recomana que la renovació del parc d’habitatges sigui una de les prioritats dels plans de recuperació nacionals. Aquestes renovacions podrien contribuir de manera simultània als dos objectius europeus de transició ecològica i de digitalització de l’economia, mitjançant, per exemple, edificis «intel·ligents» que poden ser més eficients des d’un punt de vista energètic i que, fins i tot, poden produir la seva pròpia energia.

    p 19

    En conseqüència, Alemanya, França i Espanya ja han anunciat un seguit de mesures de renovació que tenen previst finançar amb els fons europeus. A Alemanya, el Govern ha comunicat que incrementaria la dotació del programa de renovació energètica d’edificis, dels 1.500 milions d’euros inicials a 2.500 milions, i també ha donat a conèixer la creació d’un nou programa, dotat amb 2.000 milions d’euros, per promoure l’adaptació climàtica dels edificis municipals. A França, el Pla de Relance inclou 6.700 milions d’euros entre el 2021 i el 2022 per renovar habitatges privats, locals de pimes, edificis públics i edificis d’habitatge social.

    Al següent article, veurem com Espanya utilitzarà els fons europeus per finançar una onada de renovació del parc d’edificis espanyol.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado
  • NGEU: una oportunitat per reactivar el sector immobiliari espanyol

    castellàanglès

    El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola pot ser un catalitzador important per al sector immobiliari. Amb l’ajuda dels fons europeus, el Govern preveu rehabilitar mig milió d’habitatges entre el 2021 i el 2023, amb la finalitat de millorar-ne l’eficiència energètica i contribuir, així, a assolir els objectius de descarbonització acordats. D’altra banda, els Pressupostos Generals de l’Estat contemplen un increment notable de la dotació destinada a augmentar el parc d’habitatge social de lloguer, una política molt necessària davant l’agreujament dels problemes d’assequibilitat dels lloguers per als grups de població més vulnerables.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    Next Generation EU: una oportunitat històrica per a l’economia espanyola

    El Fons de Recuperació Europeu (Next Generation EU) és una oportunitat única per modernitzar l’economia espanyola i incrementar-ne el creixement potencial. No en va, Espanya rebrà uns 72.000 milions d’euros en transferències no reemborsables entre el 2021 i el 2026, una xifra que equival al 5,8% del PIB del 2019.1 Malgrat que el primer pagament de la Comissió Europea no s’espera fins a mitjan 2021,2 el Govern preveu anticipar fons per accelerar les inversions i espera executar 26.634 milions d’euros el 2021, segons ho recull l’avantprojecte dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). Tal com veurem, una part important es destinarà a donar suport a la transició ecològica i digital del sector immobiliari.

    • 1. Aquesta quantitat pot arribar als 140.000 milions d’euros si incloem els préstecs. Per a més detalls, vegeu «Next Generation EU: una oportunitat d’or per a l’economia espanyola», disponible a https://www.caixabankresearch.com/ca/economia-i-mercats/sector-public/next-generation-eu-oportunitat-dor-leconomia-espanyola
    • 2. S’espera que la UE desemborsi el primer tram dels fons, de 6.400 milions d’euros, en el 3T 2021.
    NGEU i PGE 2021: una dotació important destinada a polítiques d’habitatge

    En matèria d’habitatge, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) presentat pel Govern espanyol per canalitzar els fons europeus de l’NGEU3 se centra, en especial, en el pla de rehabilitació d’habitatges i de regeneració urbana. Aquesta política està ben alineada amb els objectius fixats per la Comissió, ja que la renovació del parc d’edificis europeu és una de les prioritats clau.4 Així, el PRTR subratlla la importància de millorar l’habitabilitat i d’impulsar el sector de la construcció en clau sostenible (millorant l’eficiència energètica, impulsant infraestructures verdes i desplegant sostres solars) i digital (mitjançant aplicacions intel·ligents en edificis). En concret, el PRTR contempla la rehabilitació de 500.000 habitatges entre el 2021 i el 2023. Es tracta d’un objectiu ambiciós, molt positiu per al sector si es materialitza, i, com veurem tot seguit, atesa la situació actual del parc d’habitatges, l’impacte mediambiental pot ser molt significatiu.

    • 3. A l’octubre, el Govern va presentar un esbós del Pla amb les línies mestres. El Pla definitiu s’ha de remetre a la Comissió Europea abans del 30 d’abril del 2021, i s’espera que el Consell Europeu l’aprovi al juny del 2021.
    • 4. Vegeu l’article «El Pla de Recuperació Europeu: una onada verda per al sector immobiliari», en aquest mateix Informe Sectorial.
    Al voltant del 6% dels fons europeus NGEU

    es destinaran a la rehabilitació d’habitatges, de manera que es triplicarà la inversió pública en aquest àmbit.

    Segons el Ministeri de Política Territorial, en els propers anys, es destinaran 4.500 milions d’euros del NGEU (el 6,25% del total de transferències) a la rehabilitació d’habitatges. El 2021, segons es recull als PGE, es canalitzaran 1.651 milions d’euros a càrrec de l’NGEU a finançar polítiques d’habitatge i de foment de l’edificació. Si es materialitza, aquesta quantitat representaria més del triple de les partides d’habitatge incloses als PGE durant la mitjana dels cinc últims anys, quan oscil·laven entre els 460 i els 510 milions d’euros per exercici. A més a més, aquest total representa el 73% del total pressupostat als PGE 2021 en polítiques d’habitatge (2.253 milions d’euros) i el 6,2% dels esmentats 26.634 milions d’euros dels fons europeus NGEU que s’espera executar el 2021.

    Els PGE 2021 inclouen una dotació pressupostària de 2.253 milions d’euros en matèria d’habitatge,

    dels quals 1.651 milions procedeixen dels fons europeus i es destinaran a rehabilitació d’habitatge i 569 milions es destinaran a polítiques socials d’habitatge.

    p 22

    Els 1.651 milions d’euros de fons de l’NGEU el 2021 s’utilitzaran en tres programes: un per a la rehabilitació d’entorns residencials (habitatges i barris), gestionat, principalment, per les comunitats autònomes mitjançant convenis, per valor de 1.550 milions d’euros; un altre centrat en la rehabilitació digital i sostenible d’edificis públics, per valor de 81 milions, i un últim, dotat amb una partida de 20 milions, per a la rehabilitació del patrimoni arquitectònic. D’aquesta manera, malgrat que els fons europeus no finançaran de forma directa programes d’habitatge social, permetran alliberar fons per incrementar la dotació en aquest àmbit als PGE 2021: la dotació total pressupostada de 2.253 milions d’euros per a habitatge inclou 569 milions d’euros per a habitatge social, la qual cosa representa un augment del 20% en relació amb els pressupostos anteriors. Aquesta dotació es destinarà, principalment, a ajudes al lloguer per a famílies vulnerables i al pla de 20.000 habitatges per a lloguer social. 

    D’altra banda, els PGE contemplen 500 milions d’euros en fons NGEU destinats a economia circular, la qual cosa hauria de permetre un millor aprofitament dels recursos i un augment de la competitivitat de diversos sectors estratègics. No obstant això, no han transcendit els detalls sobre si una part del pressupost es dedicarà, específicament, al sector de la construcció. 

    El parc d’habitatges a Espanya: envellit i ineficient energèticament

    El pla de rehabilitació de l’habitatge és una oportunitat única per impulsar la descarbonització del sector immobiliari, però també per pal·liar algunes de les problemàtiques actuals de l’habitatge. En particular, a l’envelliment del parc (a Espanya, el 50% dels habitatges tenen 40 anys o més), s’afegeix, en termes d’eficiència energètica, d’habitabilitat o d’accessibilitat, una variabilitat elevada pel que fa a característiques i a prestacions.

    Espanya té un parc d’habitatges envellit,

     i una gran part va ser construït prestant poca atenció a l’eficiència energètica.

    En alguns casos, aquestes diferències són fruit de la normativa tècnica vigent en el moment de la construcció. Per exemple, com ho mostra el següent gràfic, la meitat del parc residencial a Espanya va ser construït abans que entrés en vigor la primera normativa bàsica d’edificació, el 1980. És a dir, uns 12,8 milions d’habitatges van ser construïts seguint normes que regulaven la seguretat de les estructures, però que no contemplaven qüestions relatives a l’aïllament tèrmic o al consum energètic.5 Així mateix, el 44% addicional d’habitatges (uns 11,4 milions) van ser construïts entre el 1981 i el 2007, abans que entrés en vigor el Primer Codi Tècnic d’Edificació, que establia requisits mínims en matèria de seguretat, d’habitabilitat i d’eficiència energètica.6 El resultat és que el parc residencial a Espanya és, en la seva gran majoria, ineficient des del punt de vista energètic i exigeix una actualització profunda per complir els objectius de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle als quals s’ha compromès Espanya.

    • 5. A partir del 1960, es van introduir diverses ordenances provincials que regulaven, tot i que ho feien de manera tímida, l’aïllament tèrmic dels habitatges protegits.
    • 6. No obstant això, en haver estat construïts amb posterioritat a la normativa bàsica d’edificació CT-79, aquests habitatges disposen d’un cert grau d’aïllament tèrmic (en façanes i en cobertes), la qual cosa garanteix un mínim de confort tèrmic. A més a més, durant aquest període, cada vegada eren més habituals l’ús de fusteries d’alumini i la instal·lació de doble vidre en portes i finestres, que també contribueixen a millorar l’aïllament tèrmic de l’habitatge.

    Segmentació de l’habitatge a Espanya en funció de l’any de construcció i de la normativa tècnica

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:03

    A més a més, una part del parc residencial a Espanya pateix problemàtiques diverses que n’afecten l’habitabilitat i la qualitat. Una d’aquestes problemàtiques és la dimensió reduïda d’alguns habitatges. En concret, el 13% dels habitatges a Espanya tenen una dimensió inferior als 60 m², mentre que el 46% té una superfície entre 61 i 90 m². Les rehabilitacions orientades a millorar l’aprofitament de l’espai (com, per exemple, el tancament de terrasses) poden ser de gran ajuda a l’hora d’augmentar la superfície útil d’aquests habitatges. 

    Un altre problema que afecta una part del parc és el mal estat de conservació. En particular, prop d’1,8 milions d’habitatges a Espanya (el 7% del total) presenten un estat de conservació que pot ser considerat ruïnós, dolent o deficient.7 En termes relatius, Espanya se situa lleugerament per darrere de la mitjana de la UE en aquest àmbit, ja que el 15% de la població viu en un immoble que presenta problemes de conservació, xifra que cal comparar amb el 13% de la UE.8 

    Les barreres arquitectòniques i la falta d’accessibilitat, que afecten el 13,2% del parc residencial, són altres mancances importants de l’habitatge a Espanya. Així, gairebé 3,4 milions d’habitatges es troben en edificis de quatre plantes o més i no disposen d’ascensor. 

    • 7. Dades de l’últim cens de l’habitatge (2011).
    • 8. Dades d’Eurostat.
    El consum d’energia al sector residencial: no estem tan malament

    Gràcies, en part, a la climatologia, la demanda energètica del sector residencial a Espanya és menor que la de la UE, tant en termes absoluts9 com relatius.10 Per tant, aquest menor consum energètic comporta, necessàriament, un potencial d’estalvi menor que a altres països europeus. Aquest és un aspecte important, ja que un dels arguments a favor de la rehabilitació energètica és que els estalvis futurs d’energia que es generen (especialment en climatització) poden ser superiors al cost de la inversió/intervenció.11 

    Si ens fixem en els usos d’aquest consum energètic per part de les llars espanyoles, la major part del consum es destina a calefacció (vegeu el següent gràfic). Així i tot, la proporció de consum energètic que Espanya destina a aquesta partida és molt inferior a la de la UE: el 42% a Espanya, en relació amb el 64% de la UE.12 

    La il·luminació i els electrodomèstics també concentren una bona part del consum energètic de les llars, però, en aquest cas, la proporció d’energia consumida és superior a la de la UE: el 14% a la UE, en relació amb el 32% a Espanya. Aquest àmbit és clau, ja que les llars disposen de més equips i de més electrodomèstics, de manera que és important que siguin cada vegada més eficients energèticament per evitar un augment del consum elèctric en electrodomèstics.

    • 9. El consum mitjà anual per llar a Espanya és de 9.224,1 kWh per habitatge, mentre que el consum mitjà a la UE és de 16.526 kWh per habitatge. S’arriba a una conclusió similar si es compara el consum d’energia en edificis residencials per m².
    • 10. El sector residencial representa, aproximadament, el 17% del consum d’energia a Espanya, percentatge que cal comparar amb el 26% a la UE, segons les dades d’IDAE-MITECO (2018).
    • 11. Un altre aspecte que pot dificultar la capitalització dels estalvis energètics en un temps raonable és l’estructura tarifària de l’energia, que, a Espanya, consta d’una elevada proporció de costos fixos vinculats a la potència contractada i als impostos.
    • 12. El consum unitari per m² en calefacció també és molt inferior al de la UE.

    Consum d’energia final del sector residencial espanyol desglossat per usos (2018)

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:04
    La rehabilitació d’habitatges agafa embranzida gràcies als fons europeus

    Com ja s’ha comentat, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola contempla la rehabilitació de 500.000 habitatges entre el 2021 i el 2023. Això representa un impuls notable per a les metes contemplades al Pla Nacional Integrat de l’Energia i el Clima (PNIEC) 2021-2030,13 que preveu la renovació de l’envoltant tèrmic (façanes i cobertes) d’1.200.000 habitatges fins al 2030, procés que s’iniciaria amb 30.000 habitatges el 2021 i que finalitzaria amb 300.000 habitatges el 2030.14

    • 13. El Pla Nacional Integrat de l’Energia i el Clima (PNIEC) 2021-2030 és un document estratègic elaborat pel Govern (a petició de la UE) que marca l’estratègia per descarbonitzar l’economia espanyola.
    • 14. El PNIEC també contempla la renovació de les instal·lacions tèrmiques de calefacció i d’aigua calenta sanitària de 300.000 habitatges a l’any de mitjana.
    Els fons europeus donaran suport a la renovació del parc d’habitatges espanyol,

    però hi ha certes limitacions que poden llastar la velocitat projectada.

     

    Per tant, els fons europeus han de permetre una acceleració significativa de la velocitat de renovació del parc d’habitatges espanyol. Així i tot, hi ha certs aspectes que poden frenar-ne la plena implementació. En primer lloc, l’ambició del PRTR contrasta amb el ritme actual de rehabilitació d’habitatges (pròxim als 25.000 habitatges a l’any), de manera que, per assolir l’objectiu de rehabilitació de 500.000 habitatges en tres anys, caldria multiplicar per sis el ritme actual de rehabilitació fins al 2023.

    En segon lloc, la inversió per millorar l’eficiència energètica de l’habitatge oscil·la entre els 5.000 i els 10.000 euros per a l’envoltant de l’edifici i entre els 12.000 i els 40.000 euros per a actuacions completes,15 un cost elevat per a moltes llars. En aquest sentit, serà clau que les ajudes a la rehabilitació arribin també a les llars més afectades i vulnerables i a les zones amb més necessitats de rehabilitació. 

    En tercer lloc, la voluntat de la població a l’hora de fer obres és, en general, baixa. Segons el Baròmetre de l’Habitatge (CIS, 2018), el 87% dels enquestats no tenien previst dur a terme millores o reformes al seu habitatge l’any següent (la majoria, de fet, considerava que el seu habitatge no ho necessitava). A més a més, els que tenien previst fer obres prioritzaven de forma clara les reformes decoratives (com, per exemple, les de la cuina i el bany) per damunt de les relacionades amb l’eficiència energètica (com la substitució de portes i de finestres). 

    A aquest punt s’afegeix també el tipus d’habitatge predominant a Espanya, caracteritzat, majoritàriament, per edificis plurifamiliars de tres plantes o més, els quals concentren el 67% d’habitatges. En aquest sentit, la dificultat més gran a l’hora de prendre decisions en comunitats de diversos propietaris pot ser una barrera addicional per dur a terme algunes d’aquestes intervencions. 

    I, en últim lloc, el nivell de preocupació o de sensibilització de la població sobre l’eficiència energètica és relativament menor al relacionat amb altres problemes vinculats a l’habitatge. Segons l’últim baròmetre de l’habitatge (CIS, 2018), la preocupació pel confort tèrmic (el 35%) és similar a altres preocupacions, com poden ser el soroll i la seguretat davant robatoris, i inferior a unes altres, com la falta d’ascensor en alguns habitatges.

     

    • 15. Inclouen el canvi de les instal·lacions de climatització i d’aigua calenta. Estimacions procedents de l’Estratègia a llarg termini per a la rehabilitació energètica al sector de l’edificació a Espanya, Ministeri d’Economia (2020).

    Porcentaje de hogares que están poco o nada satisfechos con los siguientes aspectos del edificio en el que se encuentra su vivienda

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:05

    En definitiva, la rehabilitació dels habitatges és clau per reduir el consum energètic i, de retruc, l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Així i tot, per impulsar les rehabilitacions, també és important transmetre el missatge que la renovació de l’habitatge és una gran oportunitat per millorar el confort i l’habitabilitat interior de les nostres llars -un aspecte que el confinament ha posat especialment de manifest- i per revalorar els immobles. D’acord amb això, és primordial orientar els recursos públics disponibles de manera convenient per abordar les principals problemàtiques del parc d’habitatge de manera conjunta amb la ciutadania.  

    p 27
    Habitatge social de lloguer: la gran tasca pendent

    A més de la rehabilitació, una altra de les prioritats de les polítiques d’habitatge per als propers anys és l’enfortiment del parc residencial públic destinat al lloguer social o assequible. Espanya és un dels països europeus amb un percentatge més elevat d’arrendataris que destinen més del 40% dels ingressos a pagar el lloguer, un percentatge que evidencia el sobreesforç que representa per a moltes famílies sufragar els costos de l’habitatge. Aquest sobreesforç és, a més a més, desproporcionadament alt en el cas de les llars amb ingressos baixos i amb joves. Així mateix, la crisi del coronavirus ha agreujat els problemes d’assequibilitat dels lloguers, en especial entre els grups de població més vulnerables, tal com ho assenyala el Fons Monetari Internacional (FMI) en l’últim informe sobre l’economia espanyola.16 En aquest sentit, l’FMI recomana augmentar el nombre d’habitatges destinats al lloguer social, ja que Espanya té un dels parcs més petits d’Europa: segons dades d’Eurostat, l’habitatge social representa el 2,5% del total d’habitatges principals a Espanya, en relació amb la mitjana europea, del 9,3%. Per assolir la mitjana europea, farien falta 1,2 milions d’habitatges socials addicionals, una xifra que difícilment es pot aconseguir sense la col·laboració público-privada.

    • 16. MF Country Report, núm. 20/299, Spain. Selected Issues. Disponible a https://www.imf.org/-/media/Files/Publications/CR/2020/English/1ESPEA2020002.ashx.
    En les 4 últimes dècades, s’han construït gairebé 2,4 milions d’habitatges protegits a Espanya,

    a major part en règim de propietat. En conseqüència, el parc d’habitatge social de lloguer és molt reduït, al voltant d’uns 290.000 habitatges.

    La manca d’habitatge social de lloguer és deguda a unes polítiques d’habitatge que, històricament, han estat orientades a promoure l’habitatge protegit en propietat. Entre el 1981 i el 2019, es van acabar a Espanya gairebé 11 milions d’habitatges, dels quals el 21,6% van ser protegits. Durant aquest mateix període, les llars van créixer en una mica menys de 8 milions, de manera que podem concloure que l’habitatge protegit ha cobert, aproximadament, les necessitats habitacionals del 30% de les llars espanyoles en les últimes quatre dècades, una xifra molt significativa. No obstant això, la major part dels habitatges protegits construïts a Espanya van ser destinats al règim de propietat (vegeu el gràfic següent), de manera que, al cap d’uns anys, aquests habitatges han passat a adquirir la condició d’habitatges lliures al mercat i han perdut, així, el caràcter social amb què van ser promoguts.

    La promoció d’habitatge social de lloguer ha estat molt limitada a Espanya

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:06

    La promoció d’habitatge protegit se situa en nivells molt baixos des de l’any 2010 i ha afectat més el règim de lloguer. De fet, entre el 2013 i el 2016, aquesta modalitat ha estat pràcticament nul·la (mitjana de 368 habitatges), la qual cosa ha afavorit la prevalença de l’habitatge protegit en propietat. No obstant això, des de l’any 2017, sembla que el lloguer ha recuperat un cert pes relatiu. En concret, l’any 2019, es van construir 12.496 habitatges protegits a Espanya, dels quals 2.585 (el 20,7% dels habitatges protegits) van ser de lloguer. No obstant això, aquestes xifres són clarament insuficients per incrementar de manera significativa el parc d’habitatge social de lloguer. 

    Segons les estimacions recents del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana,17a Espanya hi ha un parc d’habitatge social de titularitat pública de lloguer situat al voltant dels 290.000 habitatges, dels quals 180.000 són de titularitat de les comunitats autònomes i 110.000 són de titularitat dels ajuntaments. Aquest parc de 290.000 habitatges socials de lloguer ofereix cobertura a l’1,6% dels 18,6 milions de llars que viuen a Espanya (dades del Qüestionari sobre habitatge social, 2019). 

    • 17. Butlletí especial habitatge social, 2020, Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana.
    Reflexions finals

    Els fons europeus són una oportunitat històrica per rehabilitar un parc d’habitatges envellit i poc eficient des del punt de vista energètic. Aquestes renovacions contribuiran de manera simultània als dos objectius europeus de transició ecològica i de digitalització de l’economia, per exemple, mitjançant edificis «intel·ligents» més eficients energèticament. Així mateix, el fort impacte econòmic i social de la crisi de la COVID-19 ha posat de manifest la necessitat de crear un ampli parc públic d’habitatges de lloguer per solucionar la carestia actual i per tenir la capacitat de donar una solució habitacional a la població més vulnerable. Unes polítiques que haurien d’impulsar una recuperació verda, social i digital.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

Factors que expliquen la diferent pressió sobre la desigualtat a nivell regional

La crisi econòmica generada per la COVID-19 està sent fortíssima, això és ben conegut, però també està sent molt diferent en funció de les regions. Això fa que la pressió sobre la desigualtat també sigui molt heterogènia. Hi ha diversos factors que poden explicar la gran disparitat regional, com la diferent duresa de les mesures aplicades a cada zona o la diferent estructura productiva.

Contingut disponible en
Ruben Durante
Jose G. Montalvo
Marta Reynal-Querol
14 d'octubre de 2021
Desigualtat

Tot seguit, analitzem amb detall el paper que han jugat aquests factors1en l’evolució de la desigualtat de cada comunitat autònoma (CA), però ja avancem que és diferent. També mostrem la capacitat que ha tingut el sector públic per esmorteir les diferències regionals. Com es veurà, ha jugat un paper fonamental, i, malgrat la diferent intensitat del xoc a cada CA, l’augment de la desigualtat que finalment s’ha produït ha estat molt similar a totes elles.

  • 1. Per fer-ho realitzem una regressió a nivell regional de la variació en la desigualtat mes a mes en funció de les restriccions de mobilitat, del percentatge de població urbana, de la composició sectorial de la regió i del mes: \(Ln\left(\left(Gini_{i,t}-Gini_{i,Febrer2020}\right)-\left(Gini_{i,t-12}-Gini_{i,Febrer2019}\right)\right)=\beta o+\sum_{j=1}^J\beta_jX_{ijt}+\varepsilon_{it}\) Per a més detalls sobre la metodologia utilitzada, vegeu Aspachs, O. et al. (2021), «Real-time inequality and the welfare state in motion: evidence from Covid-19 in Spain», Economic Policy, de pròxima publicació.
La pressió sobre la desigualtat salarial ha estat molt diferent a les comunitats autònomes

A l’abril del 2020, quan la crisi era més aguda, totes les CA van experimentar un augment sobtat i molt intens de la desigualtat, però de diferent intensitat. L’índex de Gini-pre, que mesura la desigualtat salarial sense tenir en compte les transferències públiques, va augmentar entre 7 i 11 punts a la majoria de les CA.2 No obstant això, en algunes, com les Illes Balears i les Canàries, l’augment va ser molt superior, amb variacions de l’índex de Gini-pre de 19 i de 17 punts, respectivament. L’impacte va anar disminuint a mesura que es va reprendre l’activitat, i, al juliol del 2021, l’augment en relació amb els nivells prepandèmia ja «només» era d’1 i de 3 punts a la majoria de CA. A les Illes Balears i a les Canàries, les xifres continuaven sent clarament superiors.

  • 2. Els índexs de Gini s’han calculat amb les dades de més de tres milions de nòmines domiciliades a CaixaBank. Per a una explicació detallada de com s’han construït els indicadors, vegeu el Dossier «L’impacte de la COVID-19 sobre la desigualtat a Espanya», a l’IM11/2020.
La composició sectorial explica una gran part de les diferències regionals

La diferent evolució de la desigualtat salarial a cada regió és deguda, sobretot, a la diversitat en les estructures productives de cada comunitat, ja que l’impacte de les mesures adoptades va ser molt diferent en funció dels sectors. En concret, els sectors més afectats van ser el comerç al detall, l’hoteleria i la construcció. Així, l’índex de Gini-pre va augmentar molt més a les CA en què aquestes activitats tenen més pes. En canvi, l’augment de la desigualtat va ser inferior a les regions amb més pes de sectors econòmics que van poder continuar l’activitat amb una certa normalitat, com el sector públic, el financer o el de subministraments (aigua, electricitat, etc.).

Al gràfic traduïm aquesta reflexió en xifres concretes. Com es pot veure, l’estructura productiva de les Illes Balears o de les Canàries, molt centrada en el turisme, ha fet que l’índex de Gini-pre augmentés en 6,5 i en 4,3 punts més, respectivament, que al conjunt d’Espanya. Al costat oposat, la Comunitat de Navarra es va veure afavorida per la seva composició sectorial. La indústria manufacturera, que té un pes elevat en aquesta comunitat, ha estat menys afectada per les restriccions, i això ha esmorteït l’augment de l’índex de Gini-pre en 1,9 punts en aquesta regió. La Comunitat de Madrid també s’ha vist afavorida per la seva composició sectorial, ja que presenta un pes elevat de serveis que, gràcies al teletreball, han pogut mantenir la seva activitat amb una normalitat relativa, la qual cosa ha esmorteït l’augment de l’índex de Gini-pre en 1,6 punts. Catalunya es troba en un punt intermedi. Tot i que el pes del turisme és relativament elevat, això ha estat compensat, a nivell agregat, pel bon comportament, en termes relatius, de la indústria, que, en aquesta regió, també té un pes alt. En conjunt, la composició sectorial de Catalunya ha compensat l’augment de l’índex de Gini-pre en 0,6 punts.

Variació de la desigualtat en relació amb el conjunt d’Espanya: impacte sobre l’estructura productiva i la mobilitat de cada comunitat autònoma
Variació en l’índex de Gini abans i després de les transferències a cada comunitat autònoma
La caiguda de la mobilitat, clau per entendre l’augment de la desigualtat a totes les regions

Les restriccions a la mobilitat van reduir de forma dràstica els desplaçaments a totes les comunitats. Al maig del 2020, la mobilitat al conjunt d’Espanya va ser el 51% inferior a la del període de referència pre-COVID, i es detecten algunes diferències regionals. Mentre que, a Madrid, la reducció de la mobilitat es va acostar al 68%, a Andalusia o a Galícia, el descens es va quedar en el 52% i en el 44%, respectivament.3 La mobilitat es va anar recuperant a poc a poc en els mesos posteriors a totes les CA i, al setembre del 2021, ja només es trobava al voltant del 5% per sota del període pre-COVID. Però, durant els mesos més durs de la pandèmia, aquesta menor mobilitat es va traduir en una reducció de l’activitat econòmica, en especial per als empleats que no podien teletreballar, la qual cosa va impactar amb força sobre els ingressos salarials.

Posem xifres a l’impacte de la reducció de la mobilitat sobre la desigualtat salarial. Al maig de l’any passat, quan la caiguda de la mobilitat va ser molt severa, això va contribuir a un augment de l’índex de Gini-pre de 2,2 punts al conjunt d’Espanya. L’impacte, per tant, va ser de primer ordre i generalitzat a totes les CA. Dos resultats addicionals que cal tenir en compte. Primer, en els mesos següents, la relació entre la caiguda de la mobilitat i la de l’activitat econòmica es va afeblir. O, dit d’una altra manera, observem que, a poc a poc, vam ser capaços d’adaptar-nos al nou entorn per reprendre l’activitat econòmica, però amb nivells inferiors de mobilitat. Això també es va traduir en menors impactes sobre la desigualtat salarial. Segon, les diferències en la caiguda de la mobilitat que observem entre regions expliquen una part més petita que les diferències en l’estructura productiva, però no és negligible. Per exemple, a la Comunitat de Madrid, la major caiguda de la mobilitat en relació amb la que va experimentar el conjunt d’Espanya al maig va pressionar l’índex de Gini-pre a l’alça en 0,8 punts més que a Espanya. En canvi, a Galícia, la menor caiguda de la mobilitat va esmorteir la caiguda de l’índex de Gini-pre en 0,3 punts.

  • 3. La mobilitat està definida amb dades del Ministeri de Mobilitat, Transport i Agenda Urbana (en concret, amb les dades de mobilitat urbana i interurbana).
Les transferències del sector públic aconsegueixen reduir les diferències regionals

Finalment, paga la pena destacar que, malgrat que la intensitat del xoc ha estat diferent a cada CA, quan analitzem l’evolució de l’índex de Gini tenint en compte l’efecte redistributiu de les prestacions d’atur i de les transferències per ERTO, l’índex de Gini-post, les diferències regionals gairebé desapareixen. En concret, el 90% de les CA presenten un augment mitjà d’aquest índex des de l’esclat de la pandèmia entre 1,1 i 2,1 punts. Dit d’una altra manera, dins un rang d’1 punt de diferència en l’augment de l’índex trobem gairebé totes les CA. En canvi, la dispersió en l’augment mitjà de l’índex de Gini-pre és molt superior: amb una diferència d’1 punt, per exemple un augment entre 3,8 i 4,8 punts, només trobem el 50% de les CA. L’estat del benestar ha aconseguit esmorteir de forma molt destacable la pressió del xoc econòmic sobre la desigualtat i, a més a més, gairebé ha eliminat les diferències entre regions. Al següent article analitzem més a fons el paper important que ha jugat l’estat del benestar i l’impacte que podria tenir una millora de l’eficiència amb què es gestiona.

Ruben Durante
Jose G. Montalvo
Marta Reynal-Querol
Etiquetes
    Tendències de fons

    Desigualtat i creixement inclusiu

    Analitzem les causes i les conseqüències de la desigualtat i quines polítiques poden fomentar un creixement econòmic inclusiu que es distribueixi de manera equitativa en la societat.