La política econòmica es cuina a Brussel·les

El debat de política econòmica, quan es cola a les portades dels diaris o copa els likes de Twitter, sol ser en clau nacional. En comptades ocasions assistim a debats en clau europea. En canvi, moltes de les decisions que marquen el rumb de l’economia es prenen a Brussel·les. Les deliberacions prèvies també es produeixen, naturalment, però se solen quedar en un segon pla i acostumen a ser més tècniques. Les diferents veus van madurant la seva posició lentament, fins que, per algun motiu, normalment una crisi, la pressió augmenta i s’ha d’arribar a un acord a contrarellotge. No observem les negociacions que hi ha hagut a la cuina, només l’esprint final per servir el plat a temps. Enguany, probablement, tornarà a succeir el mateix. El menú ja s’ha decidit, i és dels que se’n parlarà. Les discussions entre els xefs brussel·lesos són intenses. Només falta determinar quan s’haurà de servir el menjar perquè el focus mediàtic es prepari per a la foto finish. Entrem un moment a la cuina, que val la pena.

Més enllà de posar en marxa el programa NGEU, una de les mesures més importants que va prendre la Comissió Europea a l’inici de la pandèmia va ser permetre formalment que els països poguessin adoptar mesures econòmiques contundents per contrarestar l’impacte econòmic de la pandèmia. La clau per poder-ho fer la tenia Brussel·les, i la va utilitzar permetent que el dèficit públic i el deute se situessin de forma temporal per damunt dels nivells fixats al pacte d’estabilitat i creixement. Europa va reaccionar amb agilitat i amb encert. Atès que la naturalesa de la crisi actual era molt diferent de la d’una dècada abans, la resposta de política econòmica també havia de ser-ho. En els dos últims anys, el deute públic del conjunt de la UE ha augmentat en 14 p. p. i va tancar el 2021 al voltant del 93% del PIB, lluny del límit del 60%. Espanya és un dels països en què l’augment ha estat més pronunciat, de 25 p. p. Previsiblement, el 2021 s’haurà tancat amb un registre al voltant del 120%.

Però la suspensió de les regles fiscals havia de ser temporal, mentre durés la pandèmia. Si no es decideix el contrari, es tor­­naran a activar el 2023. En part, això és una bona notícia. Vol dir que som més prop del final d’aquesta terrible crisi. No obstant això, després del que ha succeït, no sembla que tornar a activar les antigues regles fiscals sigui una bona idea. L’ajust de les finances públiques que s’exigiria podria amenaçar la recuperació econòmica. Per exemple, en el cas d’Espanya, aquestes regles requeririen, durant anys, ajustar el deute públic a una velocitat que no es va aconseguir assolir ni en els millors moments de l’últim cicle expansiu. Alternativament, es podria tornar al pacte d’estabilitat, però permetent un cert incompliment de les normes, com ja ha succeït en massa ocasions durant els últims anys. Però això erosionaria encara més la seva credibilitat. En definitiva, sembla que no reformar el marc fiscal europeu no és una opció.

La Comissió Europea ja ha obert una consulta pública per reactivar el debat sobre la reforma del marc de governança econòmica. En els requisits, apunta que cal assegurar la sostenibilitat de les finances públiques sense qüestionar la recuperació econòmica, que les regles han de ser senzilles i que la seva aplicació ha de ser transparent. Amb l’experiència de les últimes dècades, ja sabem que combinar tots aquests ingredients no és fàcil. Però, a més a més, també convida que s’incloguin mecanismes que incentivin les reformes econòmiques i la inversió necessària per transitar cap a una economia més sostenible i respectuosa amb el medi ambient i que augmentin el procés d’integració de la Unió Econòmica i Monetària. Són objectius ambiciosos, que, inevitablement, tornen a posar damunt la taula europea alguns dels temes més sensibles.

Una gran part del debat se centra en com adaptar els objectius de dèficit i de deute al nou entorn. En un extrem, hi ha qui es decanta per eliminar-los i, al seu lloc, crear una institució que faci una anàlisi detallada de la política fiscal que cada país ha de dur a terme perquè les seves finances públiques siguin sostenibles. Uns altres prefereixen mantenir les regles actuals introduint algunes excepcions. Per exemple, que s’exclogui del còmput del dèficit certs tipus d’inversions, com les que promoguin la transició ecològica. Conceptualment, no hi ha una alternativa clarament superior. Totes tenen avantatges, però també inconvenients.

Aquesta vegada, però, la Comissió ens convida a fer un pas més enllà. Potser aquesta és la manera que tots els ingredients puguin encaixar millor del que ho han fet fins ara. La proposta que ha fet el Real Instituto Elcano va en aquesta direcció. És ambiciosa, realista i detallada. Es decanta per una revisió de les regles fiscals intermèdia, mantenint els llindars de dèficit i de deute com a referència, però apuntant que, quan se superin, s’han de tenir en compte els motius i diferenciar les situacions de recessió econòmica temporal de les situacions cròniques. A més a més, proposa la creació d’un Sistema Europeu d’Autoritats Fiscals Independents per prevenir la generació de desequilibris fiscals. També defensa la creació d’una capacitat fiscal central permanent, una institució europea amb recursos per fomentar inversions en àmbits clau com la transició energètica. L’accés a aquests fons, degudament condicionat a l’assoliment de determinades fites i reformes, hauria d’introduir els incentius adequats per millorar tant la política fiscal com la política econòmica dels països europeus. Naturalment, tot això hauria d’anar acompanyat de l’enfortiment de la legitimitat democràtica de les institucions clau en aquest procés, i, en especial, el Parlament Europeu hauria de tenir un paper central.

Són paraules majors. Es torna a obrir una finestra perquè Europa faci un gran pas endavant. Segurament, això tornarà a posar de manifest la tensió entre la urgència de continuar forjant el projecte europeu, perquè els llaços que ens uneixen són cada dia més grans, i els recels alimentats pels errors comesos i per la cacofonia regnant als nous mitjans de comunicació. Haurem d’estar atents i continuar empenyent perquè el somni europeu estigui cada dia més a prop.