• Evolución de la desigualdad en tiempo real y efectividad del estado del bienestar para amortiguar el impacto de la crisis

    España
    castellà
    Desigualdad

    Oriol Aspachs (CaixaBank Research), Ruben Durante (ICREA-UPF, IPEG y Barcelona GSE), Alberto Graziano (CaixaBank Research), Josep Mestres (CaixaBank Research), Jose G. Montalvo (UPF, IPEG y Barcelona GSE) y Marta Reynal-Querol (ICREA-UPF, IPEG y Barcelona GSE).

    Oriol Aspachs
    Alberto Graziano
    Josep Mestres Domènech
    España
    Desigualdad
    COVID-19
    Desigualdad
    Políticas económicas contra la COVID-19
    Crisis COVID-19: perspectivas económicas
  • Oriol Aspachs
    Ruben Durante
    Alberto Graziano
    Josep Mestres Domènech
    Jose G. Montalvo
    Marta Reynal-Querol
  • El Pla de Recuperació Europeu: una onada verda per al sector immobiliari

    castellàanglès

    Al juliol, va cristal·litzar la resposta econòmica europea a la crisi de la COVID-19: el Consell Europeu va aprovar el Pla de Recuperació Europeu, l’anomenat NGEU, mitjançant el qual la Unió Europea atorgarà fins a 750.000 milions d’euros als Estats membres per impulsar la recuperació de l’economia després del xoc de la pandèmia. Es tracta d’un acord sense precedents, que podria tenir un impacte considerable sobre el sector immobiliari europeu, ja que un dels objectius principals de la UE, al qual aquest Pla de Recuperació pretén contribuir de manera significativa, consisteix a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle el 55% el 2030 en relació amb els nivells del 1990. És clar que la renovació del parc d’edificis europeu, on es realitza el 40% del consum energètic del continent, serà clau per aconseguir aquest objectiu climàtic.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    El funcionament del Pla de Recuperació i el repte climàtic

    L’element principal de l’NGEU, el Mecanisme de Recuperació, atorgarà entre el 2021 i el 2026 fins a 312.500 milions d’euros en transferències i 360.000 milions en préstecs als Estats membres, en funció de la dimensió i de l’impacte de la crisi de la COVID-19 que hagin patit. Segons les previsions actuals de la Comissió Europea, s’estima que Espanya i Itàlia podrien arribar a rebre uns 60.000 milions d’euros (el 4,8% i el 3,7% del PIB, respectivament)1 del Fons de Recuperació; França, uns 30.000 milions (l’1,3% del PIB); Portugal, 13.000 milions (el 6,2% del PIB), i Alemanya, uns 20.000 milions (el 0,6% del PIB). Per accedir a aquests fons, els països de la UE han d’elaborar Plans de Recuperació Nacionals i detallar tant els projectes d’inversió que finançaran amb els fons com les reformes que els acompanyaran. Aquests projectes i aquestes reformes hauran de contribuir a quatre objectius generals: i) la promoció de la cohesió econòmica, social i territorial de la Unió Europea; ii) l’enfortiment de la resiliència econòmica i social; iii) la mitigació de l’impacte social i econòmic d’aquesta crisi, i iv) el suport a les transicions ecològica i digital. A més a més, cada pla de recuperació i resiliència haurà de destinar un mínim del 37% de la despesa a qüestions relacionades amb el clima.2 

    • 1. Els 72.000 milions que Espanya espera rebre de la UE inclouen 12.500 milions del fons REACT-EU.
    • 2. Per a més detalls, vegeu l’article «Tot el que sempre ha volgut saber sobre el Pla de Recuperació europeu, però mai no ha gosat preguntar», disponible a https://www.caixabankresearch.com/ca/economia-i-mercats/sector-public/tot-sempre-ha-volgut-saber-sobre-pla-recuperacio-europeu-mai-no-ha
    El Fons de Recuperació europeu NGEU té una dotació elevada

    i pot ser un revulsiu important per renovar el parc d’edificis europeu, una condició sine qua non per assolir els objectius d’emissions acordats.

    Renovació del parc d’edificis europeu: un objectiu clau

    La Comissió Europea ha identificat la renovació del parc d’edificis europeu com una de les prioritats per a la transició ecològica. Més de 200 milions d’edificis, que representen el 85% del parc europeu, van ser construïts abans del 2001, i la majoria no són energèticament eficients. Al gràfic següent es pot veure que, a molts països, sobretot a Espanya, encara queda molta feina per millorar l’eficiència energètica mitjana del parc d’habitatges. La velocitat de renovació actual és massa lenta per complir l’objectiu de la reducció de les emissions el 55% el 2030. Segons la Comissió, per assolir el ritme de renovació desitjat, són necessaris uns 90.000 milions d’euros per any en inversions públiques i privades europees.

    Proporció d’habitatges per grau d’eficiència

    Percentatge del parc nacional d’habitatges per grau d’eficiència EPC (%)

    p 18

    Davant aquesta situació, la Comissió Europea recomana que la renovació del parc d’habitatges sigui una de les prioritats dels plans de recuperació nacionals. Aquestes renovacions podrien contribuir de manera simultània als dos objectius europeus de transició ecològica i de digitalització de l’economia, mitjançant, per exemple, edificis «intel·ligents» que poden ser més eficients des d’un punt de vista energètic i que, fins i tot, poden produir la seva pròpia energia.

    p 19

    En conseqüència, Alemanya, França i Espanya ja han anunciat un seguit de mesures de renovació que tenen previst finançar amb els fons europeus. A Alemanya, el Govern ha comunicat que incrementaria la dotació del programa de renovació energètica d’edificis, dels 1.500 milions d’euros inicials a 2.500 milions, i també ha donat a conèixer la creació d’un nou programa, dotat amb 2.000 milions d’euros, per promoure l’adaptació climàtica dels edificis municipals. A França, el Pla de Relance inclou 6.700 milions d’euros entre el 2021 i el 2022 per renovar habitatges privats, locals de pimes, edificis públics i edificis d’habitatge social.

    Al següent article, veurem com Espanya utilitzarà els fons europeus per finançar una onada de renovació del parc d’edificis espanyol.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado
  • NGEU: una oportunitat per reactivar el sector immobiliari espanyol

    castellàanglès

    El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola pot ser un catalitzador important per al sector immobiliari. Amb l’ajuda dels fons europeus, el Govern preveu rehabilitar mig milió d’habitatges entre el 2021 i el 2023, amb la finalitat de millorar-ne l’eficiència energètica i contribuir, així, a assolir els objectius de descarbonització acordats. D’altra banda, els Pressupostos Generals de l’Estat contemplen un increment notable de la dotació destinada a augmentar el parc d’habitatge social de lloguer, una política molt necessària davant l’agreujament dels problemes d’assequibilitat dels lloguers per als grups de població més vulnerables.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    Next Generation EU: una oportunitat històrica per a l’economia espanyola

    El Fons de Recuperació Europeu (Next Generation EU) és una oportunitat única per modernitzar l’economia espanyola i incrementar-ne el creixement potencial. No en va, Espanya rebrà uns 72.000 milions d’euros en transferències no reemborsables entre el 2021 i el 2026, una xifra que equival al 5,8% del PIB del 2019.1 Malgrat que el primer pagament de la Comissió Europea no s’espera fins a mitjan 2021,2 el Govern preveu anticipar fons per accelerar les inversions i espera executar 26.634 milions d’euros el 2021, segons ho recull l’avantprojecte dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). Tal com veurem, una part important es destinarà a donar suport a la transició ecològica i digital del sector immobiliari.

    • 1. Aquesta quantitat pot arribar als 140.000 milions d’euros si incloem els préstecs. Per a més detalls, vegeu «Next Generation EU: una oportunitat d’or per a l’economia espanyola», disponible a https://www.caixabankresearch.com/ca/economia-i-mercats/sector-public/next-generation-eu-oportunitat-dor-leconomia-espanyola
    • 2. S’espera que la UE desemborsi el primer tram dels fons, de 6.400 milions d’euros, en el 3T 2021.
    NGEU i PGE 2021: una dotació important destinada a polítiques d’habitatge

    En matèria d’habitatge, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) presentat pel Govern espanyol per canalitzar els fons europeus de l’NGEU3 se centra, en especial, en el pla de rehabilitació d’habitatges i de regeneració urbana. Aquesta política està ben alineada amb els objectius fixats per la Comissió, ja que la renovació del parc d’edificis europeu és una de les prioritats clau.4 Així, el PRTR subratlla la importància de millorar l’habitabilitat i d’impulsar el sector de la construcció en clau sostenible (millorant l’eficiència energètica, impulsant infraestructures verdes i desplegant sostres solars) i digital (mitjançant aplicacions intel·ligents en edificis). En concret, el PRTR contempla la rehabilitació de 500.000 habitatges entre el 2021 i el 2023. Es tracta d’un objectiu ambiciós, molt positiu per al sector si es materialitza, i, com veurem tot seguit, atesa la situació actual del parc d’habitatges, l’impacte mediambiental pot ser molt significatiu.

    • 3. A l’octubre, el Govern va presentar un esbós del Pla amb les línies mestres. El Pla definitiu s’ha de remetre a la Comissió Europea abans del 30 d’abril del 2021, i s’espera que el Consell Europeu l’aprovi al juny del 2021.
    • 4. Vegeu l’article «El Pla de Recuperació Europeu: una onada verda per al sector immobiliari», en aquest mateix Informe Sectorial.
    Al voltant del 6% dels fons europeus NGEU

    es destinaran a la rehabilitació d’habitatges, de manera que es triplicarà la inversió pública en aquest àmbit.

    Segons el Ministeri de Política Territorial, en els propers anys, es destinaran 4.500 milions d’euros del NGEU (el 6,25% del total de transferències) a la rehabilitació d’habitatges. El 2021, segons es recull als PGE, es canalitzaran 1.651 milions d’euros a càrrec de l’NGEU a finançar polítiques d’habitatge i de foment de l’edificació. Si es materialitza, aquesta quantitat representaria més del triple de les partides d’habitatge incloses als PGE durant la mitjana dels cinc últims anys, quan oscil·laven entre els 460 i els 510 milions d’euros per exercici. A més a més, aquest total representa el 73% del total pressupostat als PGE 2021 en polítiques d’habitatge (2.253 milions d’euros) i el 6,2% dels esmentats 26.634 milions d’euros dels fons europeus NGEU que s’espera executar el 2021.

    Els PGE 2021 inclouen una dotació pressupostària de 2.253 milions d’euros en matèria d’habitatge,

    dels quals 1.651 milions procedeixen dels fons europeus i es destinaran a rehabilitació d’habitatge i 569 milions es destinaran a polítiques socials d’habitatge.

    p 22

    Els 1.651 milions d’euros de fons de l’NGEU el 2021 s’utilitzaran en tres programes: un per a la rehabilitació d’entorns residencials (habitatges i barris), gestionat, principalment, per les comunitats autònomes mitjançant convenis, per valor de 1.550 milions d’euros; un altre centrat en la rehabilitació digital i sostenible d’edificis públics, per valor de 81 milions, i un últim, dotat amb una partida de 20 milions, per a la rehabilitació del patrimoni arquitectònic. D’aquesta manera, malgrat que els fons europeus no finançaran de forma directa programes d’habitatge social, permetran alliberar fons per incrementar la dotació en aquest àmbit als PGE 2021: la dotació total pressupostada de 2.253 milions d’euros per a habitatge inclou 569 milions d’euros per a habitatge social, la qual cosa representa un augment del 20% en relació amb els pressupostos anteriors. Aquesta dotació es destinarà, principalment, a ajudes al lloguer per a famílies vulnerables i al pla de 20.000 habitatges per a lloguer social. 

    D’altra banda, els PGE contemplen 500 milions d’euros en fons NGEU destinats a economia circular, la qual cosa hauria de permetre un millor aprofitament dels recursos i un augment de la competitivitat de diversos sectors estratègics. No obstant això, no han transcendit els detalls sobre si una part del pressupost es dedicarà, específicament, al sector de la construcció. 

    El parc d’habitatges a Espanya: envellit i ineficient energèticament

    El pla de rehabilitació de l’habitatge és una oportunitat única per impulsar la descarbonització del sector immobiliari, però també per pal·liar algunes de les problemàtiques actuals de l’habitatge. En particular, a l’envelliment del parc (a Espanya, el 50% dels habitatges tenen 40 anys o més), s’afegeix, en termes d’eficiència energètica, d’habitabilitat o d’accessibilitat, una variabilitat elevada pel que fa a característiques i a prestacions.

    Espanya té un parc d’habitatges envellit,

     i una gran part va ser construït prestant poca atenció a l’eficiència energètica.

    En alguns casos, aquestes diferències són fruit de la normativa tècnica vigent en el moment de la construcció. Per exemple, com ho mostra el següent gràfic, la meitat del parc residencial a Espanya va ser construït abans que entrés en vigor la primera normativa bàsica d’edificació, el 1980. És a dir, uns 12,8 milions d’habitatges van ser construïts seguint normes que regulaven la seguretat de les estructures, però que no contemplaven qüestions relatives a l’aïllament tèrmic o al consum energètic.5 Així mateix, el 44% addicional d’habitatges (uns 11,4 milions) van ser construïts entre el 1981 i el 2007, abans que entrés en vigor el Primer Codi Tècnic d’Edificació, que establia requisits mínims en matèria de seguretat, d’habitabilitat i d’eficiència energètica.6 El resultat és que el parc residencial a Espanya és, en la seva gran majoria, ineficient des del punt de vista energètic i exigeix una actualització profunda per complir els objectius de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle als quals s’ha compromès Espanya.

    • 5. A partir del 1960, es van introduir diverses ordenances provincials que regulaven, tot i que ho feien de manera tímida, l’aïllament tèrmic dels habitatges protegits.
    • 6. No obstant això, en haver estat construïts amb posterioritat a la normativa bàsica d’edificació CT-79, aquests habitatges disposen d’un cert grau d’aïllament tèrmic (en façanes i en cobertes), la qual cosa garanteix un mínim de confort tèrmic. A més a més, durant aquest període, cada vegada eren més habituals l’ús de fusteries d’alumini i la instal·lació de doble vidre en portes i finestres, que també contribueixen a millorar l’aïllament tèrmic de l’habitatge.

    Segmentació de l’habitatge a Espanya en funció de l’any de construcció i de la normativa tècnica

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:03

    A més a més, una part del parc residencial a Espanya pateix problemàtiques diverses que n’afecten l’habitabilitat i la qualitat. Una d’aquestes problemàtiques és la dimensió reduïda d’alguns habitatges. En concret, el 13% dels habitatges a Espanya tenen una dimensió inferior als 60 m², mentre que el 46% té una superfície entre 61 i 90 m². Les rehabilitacions orientades a millorar l’aprofitament de l’espai (com, per exemple, el tancament de terrasses) poden ser de gran ajuda a l’hora d’augmentar la superfície útil d’aquests habitatges. 

    Un altre problema que afecta una part del parc és el mal estat de conservació. En particular, prop d’1,8 milions d’habitatges a Espanya (el 7% del total) presenten un estat de conservació que pot ser considerat ruïnós, dolent o deficient.7 En termes relatius, Espanya se situa lleugerament per darrere de la mitjana de la UE en aquest àmbit, ja que el 15% de la població viu en un immoble que presenta problemes de conservació, xifra que cal comparar amb el 13% de la UE.8 

    Les barreres arquitectòniques i la falta d’accessibilitat, que afecten el 13,2% del parc residencial, són altres mancances importants de l’habitatge a Espanya. Així, gairebé 3,4 milions d’habitatges es troben en edificis de quatre plantes o més i no disposen d’ascensor. 

    • 7. Dades de l’últim cens de l’habitatge (2011).
    • 8. Dades d’Eurostat.
    El consum d’energia al sector residencial: no estem tan malament

    Gràcies, en part, a la climatologia, la demanda energètica del sector residencial a Espanya és menor que la de la UE, tant en termes absoluts9 com relatius.10 Per tant, aquest menor consum energètic comporta, necessàriament, un potencial d’estalvi menor que a altres països europeus. Aquest és un aspecte important, ja que un dels arguments a favor de la rehabilitació energètica és que els estalvis futurs d’energia que es generen (especialment en climatització) poden ser superiors al cost de la inversió/intervenció.11 

    Si ens fixem en els usos d’aquest consum energètic per part de les llars espanyoles, la major part del consum es destina a calefacció (vegeu el següent gràfic). Així i tot, la proporció de consum energètic que Espanya destina a aquesta partida és molt inferior a la de la UE: el 42% a Espanya, en relació amb el 64% de la UE.12 

    La il·luminació i els electrodomèstics també concentren una bona part del consum energètic de les llars, però, en aquest cas, la proporció d’energia consumida és superior a la de la UE: el 14% a la UE, en relació amb el 32% a Espanya. Aquest àmbit és clau, ja que les llars disposen de més equips i de més electrodomèstics, de manera que és important que siguin cada vegada més eficients energèticament per evitar un augment del consum elèctric en electrodomèstics.

    • 9. El consum mitjà anual per llar a Espanya és de 9.224,1 kWh per habitatge, mentre que el consum mitjà a la UE és de 16.526 kWh per habitatge. S’arriba a una conclusió similar si es compara el consum d’energia en edificis residencials per m².
    • 10. El sector residencial representa, aproximadament, el 17% del consum d’energia a Espanya, percentatge que cal comparar amb el 26% a la UE, segons les dades d’IDAE-MITECO (2018).
    • 11. Un altre aspecte que pot dificultar la capitalització dels estalvis energètics en un temps raonable és l’estructura tarifària de l’energia, que, a Espanya, consta d’una elevada proporció de costos fixos vinculats a la potència contractada i als impostos.
    • 12. El consum unitari per m² en calefacció també és molt inferior al de la UE.

    Consum d’energia final del sector residencial espanyol desglossat per usos (2018)

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:04
    La rehabilitació d’habitatges agafa embranzida gràcies als fons europeus

    Com ja s’ha comentat, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola contempla la rehabilitació de 500.000 habitatges entre el 2021 i el 2023. Això representa un impuls notable per a les metes contemplades al Pla Nacional Integrat de l’Energia i el Clima (PNIEC) 2021-2030,13 que preveu la renovació de l’envoltant tèrmic (façanes i cobertes) d’1.200.000 habitatges fins al 2030, procés que s’iniciaria amb 30.000 habitatges el 2021 i que finalitzaria amb 300.000 habitatges el 2030.14

    • 13. El Pla Nacional Integrat de l’Energia i el Clima (PNIEC) 2021-2030 és un document estratègic elaborat pel Govern (a petició de la UE) que marca l’estratègia per descarbonitzar l’economia espanyola.
    • 14. El PNIEC també contempla la renovació de les instal·lacions tèrmiques de calefacció i d’aigua calenta sanitària de 300.000 habitatges a l’any de mitjana.
    Els fons europeus donaran suport a la renovació del parc d’habitatges espanyol,

    però hi ha certes limitacions que poden llastar la velocitat projectada.

     

    Per tant, els fons europeus han de permetre una acceleració significativa de la velocitat de renovació del parc d’habitatges espanyol. Així i tot, hi ha certs aspectes que poden frenar-ne la plena implementació. En primer lloc, l’ambició del PRTR contrasta amb el ritme actual de rehabilitació d’habitatges (pròxim als 25.000 habitatges a l’any), de manera que, per assolir l’objectiu de rehabilitació de 500.000 habitatges en tres anys, caldria multiplicar per sis el ritme actual de rehabilitació fins al 2023.

    En segon lloc, la inversió per millorar l’eficiència energètica de l’habitatge oscil·la entre els 5.000 i els 10.000 euros per a l’envoltant de l’edifici i entre els 12.000 i els 40.000 euros per a actuacions completes,15 un cost elevat per a moltes llars. En aquest sentit, serà clau que les ajudes a la rehabilitació arribin també a les llars més afectades i vulnerables i a les zones amb més necessitats de rehabilitació. 

    En tercer lloc, la voluntat de la població a l’hora de fer obres és, en general, baixa. Segons el Baròmetre de l’Habitatge (CIS, 2018), el 87% dels enquestats no tenien previst dur a terme millores o reformes al seu habitatge l’any següent (la majoria, de fet, considerava que el seu habitatge no ho necessitava). A més a més, els que tenien previst fer obres prioritzaven de forma clara les reformes decoratives (com, per exemple, les de la cuina i el bany) per damunt de les relacionades amb l’eficiència energètica (com la substitució de portes i de finestres). 

    A aquest punt s’afegeix també el tipus d’habitatge predominant a Espanya, caracteritzat, majoritàriament, per edificis plurifamiliars de tres plantes o més, els quals concentren el 67% d’habitatges. En aquest sentit, la dificultat més gran a l’hora de prendre decisions en comunitats de diversos propietaris pot ser una barrera addicional per dur a terme algunes d’aquestes intervencions. 

    I, en últim lloc, el nivell de preocupació o de sensibilització de la població sobre l’eficiència energètica és relativament menor al relacionat amb altres problemes vinculats a l’habitatge. Segons l’últim baròmetre de l’habitatge (CIS, 2018), la preocupació pel confort tèrmic (el 35%) és similar a altres preocupacions, com poden ser el soroll i la seguretat davant robatoris, i inferior a unes altres, com la falta d’ascensor en alguns habitatges.

     

    • 15. Inclouen el canvi de les instal·lacions de climatització i d’aigua calenta. Estimacions procedents de l’Estratègia a llarg termini per a la rehabilitació energètica al sector de l’edificació a Espanya, Ministeri d’Economia (2020).

    Porcentaje de hogares que están poco o nada satisfechos con los siguientes aspectos del edificio en el que se encuentra su vivienda

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:05

    En definitiva, la rehabilitació dels habitatges és clau per reduir el consum energètic i, de retruc, l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Així i tot, per impulsar les rehabilitacions, també és important transmetre el missatge que la renovació de l’habitatge és una gran oportunitat per millorar el confort i l’habitabilitat interior de les nostres llars -un aspecte que el confinament ha posat especialment de manifest- i per revalorar els immobles. D’acord amb això, és primordial orientar els recursos públics disponibles de manera convenient per abordar les principals problemàtiques del parc d’habitatge de manera conjunta amb la ciutadania.  

    p 27
    Habitatge social de lloguer: la gran tasca pendent

    A més de la rehabilitació, una altra de les prioritats de les polítiques d’habitatge per als propers anys és l’enfortiment del parc residencial públic destinat al lloguer social o assequible. Espanya és un dels països europeus amb un percentatge més elevat d’arrendataris que destinen més del 40% dels ingressos a pagar el lloguer, un percentatge que evidencia el sobreesforç que representa per a moltes famílies sufragar els costos de l’habitatge. Aquest sobreesforç és, a més a més, desproporcionadament alt en el cas de les llars amb ingressos baixos i amb joves. Així mateix, la crisi del coronavirus ha agreujat els problemes d’assequibilitat dels lloguers, en especial entre els grups de població més vulnerables, tal com ho assenyala el Fons Monetari Internacional (FMI) en l’últim informe sobre l’economia espanyola.16 En aquest sentit, l’FMI recomana augmentar el nombre d’habitatges destinats al lloguer social, ja que Espanya té un dels parcs més petits d’Europa: segons dades d’Eurostat, l’habitatge social representa el 2,5% del total d’habitatges principals a Espanya, en relació amb la mitjana europea, del 9,3%. Per assolir la mitjana europea, farien falta 1,2 milions d’habitatges socials addicionals, una xifra que difícilment es pot aconseguir sense la col·laboració público-privada.

    • 16. MF Country Report, núm. 20/299, Spain. Selected Issues. Disponible a https://www.imf.org/-/media/Files/Publications/CR/2020/English/1ESPEA2020002.ashx.
    En les 4 últimes dècades, s’han construït gairebé 2,4 milions d’habitatges protegits a Espanya,

    a major part en règim de propietat. En conseqüència, el parc d’habitatge social de lloguer és molt reduït, al voltant d’uns 290.000 habitatges.

    La manca d’habitatge social de lloguer és deguda a unes polítiques d’habitatge que, històricament, han estat orientades a promoure l’habitatge protegit en propietat. Entre el 1981 i el 2019, es van acabar a Espanya gairebé 11 milions d’habitatges, dels quals el 21,6% van ser protegits. Durant aquest mateix període, les llars van créixer en una mica menys de 8 milions, de manera que podem concloure que l’habitatge protegit ha cobert, aproximadament, les necessitats habitacionals del 30% de les llars espanyoles en les últimes quatre dècades, una xifra molt significativa. No obstant això, la major part dels habitatges protegits construïts a Espanya van ser destinats al règim de propietat (vegeu el gràfic següent), de manera que, al cap d’uns anys, aquests habitatges han passat a adquirir la condició d’habitatges lliures al mercat i han perdut, així, el caràcter social amb què van ser promoguts.

    La promoció d’habitatge social de lloguer ha estat molt limitada a Espanya

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:06

    La promoció d’habitatge protegit se situa en nivells molt baixos des de l’any 2010 i ha afectat més el règim de lloguer. De fet, entre el 2013 i el 2016, aquesta modalitat ha estat pràcticament nul·la (mitjana de 368 habitatges), la qual cosa ha afavorit la prevalença de l’habitatge protegit en propietat. No obstant això, des de l’any 2017, sembla que el lloguer ha recuperat un cert pes relatiu. En concret, l’any 2019, es van construir 12.496 habitatges protegits a Espanya, dels quals 2.585 (el 20,7% dels habitatges protegits) van ser de lloguer. No obstant això, aquestes xifres són clarament insuficients per incrementar de manera significativa el parc d’habitatge social de lloguer. 

    Segons les estimacions recents del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana,17a Espanya hi ha un parc d’habitatge social de titularitat pública de lloguer situat al voltant dels 290.000 habitatges, dels quals 180.000 són de titularitat de les comunitats autònomes i 110.000 són de titularitat dels ajuntaments. Aquest parc de 290.000 habitatges socials de lloguer ofereix cobertura a l’1,6% dels 18,6 milions de llars que viuen a Espanya (dades del Qüestionari sobre habitatge social, 2019). 

    • 17. Butlletí especial habitatge social, 2020, Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana.
    Reflexions finals

    Els fons europeus són una oportunitat històrica per rehabilitar un parc d’habitatges envellit i poc eficient des del punt de vista energètic. Aquestes renovacions contribuiran de manera simultània als dos objectius europeus de transició ecològica i de digitalització de l’economia, per exemple, mitjançant edificis «intel·ligents» més eficients energèticament. Així mateix, el fort impacte econòmic i social de la crisi de la COVID-19 ha posat de manifest la necessitat de crear un ampli parc públic d’habitatges de lloguer per solucionar la carestia actual i per tenir la capacitat de donar una solució habitacional a la població més vulnerable. Unes polítiques que haurien d’impulsar una recuperació verda, social i digital.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

El coronavirus contagia els mercats i la política monetària actua d’urgència

Contingut disponible en
16 d'abril de 2020
Mapa de contagio del coronavirus en EE. UU.

L’emergència sanitària de la COVID-19, inicialment concentrada a la Xina, s’ha metamorfosat en una crisi global que paralitza l’economia mundial. Els indicadors d’activitat que recullen aquest gir de l’escenari encara són escassos, però els seus efectes han estat molt palpables en el fun­­cionament dels mercats financers. Els inversors han patit un repunt molt abrupte i sever de l’aversió al risc i de la vo­­latilitat (vegeu el primer gràfic), que ha desembocat en enfonsaments històrics de les borses i de les matèries primeres, en repunts de les primes de risc (en especial, les corporatives i les de les economies emergents, on també s’han produït fugides de capital) i en un tensionament generalitzat de les condicions financeres. Davant d’això, els principals bancs centrals han actuat amb rapidesa i amb contundència per garantir l’abundància de liquiditat i l’accés favorable al crèdit i per ancorar un entorn de tipus d’interès baixos.

Els mercats cotitzen una recessió global

L’enfonsament històric de les borses és la manifestació més evident del canvi d’escenari econòmic. Des de mitjan febrer, els principals parquets borsaris del món han patit les majors caigudes en molts anys, i, al final de març, els índexs de referència acumulaven pèrdues properes al 30% tant als EUA com a Europa. Així mateix, la feblesa s’ha transmès de manera semblant a tots els sectors (amb reculades del 20%-30%), llevat de l’energètic (la cotització borsària del qual, penalitzada també per l’enfonsament del petroli, perdia gairebé el 50% als EUA) i del sanitari (amb pèrdues una mica inferiors al 20%). A més a més, la velocitat de la correcció ha estat especialment notable. Tot i que, durant la recessió del 2008-2009, les pèrdues acumulades es van acostar al 60%, es va trigar un any i mig a reduir aquesta cota. Ara, en canvi, fa menys de dos mesos que va començar la correcció i ja han tingut lloc les sessions de major volatilitat de les últimes dècades, tant en negatiu com en positiu: als EUA, no es veien pèrdues diàries tan grans des del 1987, i, en les últimes setmanes de març, els anuncis de mesures econòmiques per acomodar l’impacte de la COVID-19 van provocar rebots diaris propers al 10%.

La borsa de la Xina, però, s’ha mantingut relativament aïllada de les últimes turbulències: les seves pèrdues acumulades des de l’inici d’enguany no arriben al 10% (a la resta de grans parquets, superen el 20%), i, en l’últim mes, la reculada amb prou feines arriba al 3%. Sembla que aquest funcionament més positiu reflecteix una combinació de factors. D’una banda, el país ja es troba en la fase de recuperació de la COVID-19, i s’esperen mesures contundents per donar suport a la reactivació econòmica. De l’altra, les ràtios de valoració borsàries partien de nivells menys elevats (en especial, en relació amb els EUA). A més a més, diferents moviments del mercat (com el millor funcionament de les cotitzacions d’empreses blue chip i un major palanquejament) també apunten al suport de les autoritats i a una major presa de riscos.

La paralització de l’activitat s’evidencia als mercats de primeres matèries, com ho reflecteixen els índexs de preus agregats, com el de Bloomberg o el de Thomson Reuters, que mostren caigudes entre el 20% i el 30% des de l’inici d’enguany. Aquestes caigudes s’observen en els preus dels metalls industrials (amb reculades del 20%), com el coure o l’alumini. Però l’enfonsament ha estat especialment brusc en el preu del petroli: el barril de Brent s’ha desplomat fins als 20-25 dòlars, un nivell inusitadament baix en el segle xxi (vegeu el tercer gràfic) i que reflecteix una caiguda de gairebé el 70% en relació amb els 60 dòlars registrats al començament de l’any. Una de les causes és l’impacte inevitable i especialment sever de les mesures de confinament sobre la demanda de combustibles. Però a la congelació de la demanda s’ha sumat, pel costat de l’oferta, una guerra de preus entre els països de l’OPEP i aliats com Rússia. Aquest grup, conegut com OPEP+, va trencar, al començament de març, les negociacions per prolongar les retallades de producció de cru (vigents des del 2016), i el mercat va patir la caiguda diària més severa des del 1991 (amb la Guerra del Golf). No obstant això, a mitjà termini, els preus necessaris per cobrir les necessitats fiscals de Rússia i de l’Aràbia Saudita (al voltant dels 40 i 50 dòlars) i la reactivació de l’economia mundial haurien de donar suport a una recuperació del petroli, tot i que els baixos nivells poden persistir mentre es mantinguin la paràlisi de l’economia mundial i l’interès d’alguns membres de l’OPEP+ per expulsar del mercat els productors de shale dels EUA.1

La COVID-19 també enfonsa els tipus d’interès, fins al punt que, al començament de març, els tipus del deute sobirà a 10 anys d’Alemanya i dels EUA van marcar mínims històrics (intradia: el –0,89% i el 0,33%, respectivament). Tant l’aversió al risc com l’expectativa d’una reacció acomodatícia i contundent per part dels bancs centrals expliquen la reculada d’aquests actius, que exerceixen un paper de refugi. No obstant això, al llarg del mes de març, i a mesura que es feia patent la necessitat que la política fiscal liderés la lluita contra la COVID-19, l’expectativa d’unes necessitats de finançament més elevades per part del sector públic va contribuir a atenuar les caigudes dels tipus d’interès (vegeu el quart gràfic).

Les condicions financeres es tensionen

La COVID-19 no arrossega per igual tots els tipus d’interès. De fet, el temor que la paralització de l’activitat econòmica desemboqui en rebaixes de les notes creditícies (un possible amplificador)2 o en fallides empresarials ha tensionat, fins a nivells propers als del 2008-2009, les primes de risc del deute corporatiu a tots els segments (en especial, al sector del shale dels EUA, al qual s’ha sumat l’enfonsament del petroli). Les primes de risc sobiranes de la perifèria de la zona de l’euro també es van veure temporalment tensionades, en combinar-se l’expectativa d’unes majors necessitats de finançament al sector públic amb una recepció freda dels inversors a les primeres mesures del BCE (i cal no oblidar les paraules de la seva presidenta, Christine Lagarde, «no som aquí per contenir les primes», que van intensificar l’aversió al risc dels inversors). No obstant això, la contundència de la segona ronda de mesures del BCE (detallades més endavant) va aplacar els dubtes sobre la sostenibilitat del deute públic a la perifèria de la zona de l’euro. Per la seva banda, el repunt del risc també es va observar al mercat interbancari (vegeu el sisè gràfic), tot i que de manera molt més continguda que en episodis anteriors.

Apareixen tensions de liquiditat, però són localitzades. Les més destacades es van manifestar al mercat de paper comercial (pagarés) dels EUA, on, després d’un fort repunt de les primes de risc, que denotava l’absència de compradors al mercat, la Fed va acabar actuant amb la reedició del CPFF (programa de compres de paper comercial). Així mateix, van aparèixer altres indicis de problemes de liquiditat quan, en algunes sessions de forta aversió al risc, els preus d’actius tradicionalment «refugi» (com el deute sobirà dels EUA o d’Alemanya) van disminuir en lloc d’augmentar: un símptoma que les necessitats d’obtenir liquiditat estaven forçant alguns agents a vendre uns actius que, en aquestes circumstàncies d’aversió al risc, desitjarien mantenir al seu balanç. D’altra banda, i com es detalla més endavant, també van aflorar tensions de liquiditat per al finançament en dòlars a l’estranger (ve­­geu l’ampliació del basis a l’últim gràfic), tensions que, de nou, van ser neutralitzades per la Fed en coordinació amb altres bancs centrals.

Les cotitzacions financeres ressalten els riscos per a les economies emergents, perquè la crisi sanitària de la COVID-19 pot ser molt més greu en aquests països (per uns sistemes de salut menys dotats de recursos, per ciutats grans, denses i amb bosses de pobresa, i per unes institucions més fràgils) i perquè també són més sensibles a l’enduriment de les condicions financeres internacionals i a la caiguda dels preus de les primeres matèries. En aquest sentit, des de l’inici de l’any, les divises emergents, liderades pel ruble rus, pel peso mexicà, pel rand sud-africà i pel real brasiler (totes amb depreciacions superiors al 20%), acumulen una depreciació generalitzada en relació amb el dòlar nord-americà. Això endureix la càrrega del deute emergent denominat en dòlars, de manera que les economies emergents també han patit un repunt de les primes de risc (l’índex EMBI de J. P. Morgan ha repuntat fins a nivells del 2009). A més a més, en les últimes setmanes, s’ha observat una sortida sense precedents de capitals de les economies emergents, recollida pels fluxos de cartera de l’Institut Internacional de Finances (vegeu el setè gràfic).

La política monetària al rescat

La política monetària respon amb rapidesa i contundència, però sol·licita el lideratge de la política fiscal. Davant una disrupció de l’activitat que, de manera autoimposada, paralitza tant l’oferta com la demanda de les economies (domèstica i exterior), l’actuació de la política monetària s’enfoca en tres dimensions: i) evitar problemes de liquiditat; ii) propiciar que les empreses i les llars tinguin un accés favorable al crèdit, i iii) ancorar un entorn de tipus d’interès baixos amb què, a més de donar suport a la recuperació econòmica quan s’aixequin les restriccions a l’activitat, poder donar cobertura perquè la política fiscal actuï de forma agressiva i sense suscitar dubtes sobre la sostenibilitat dels comptes públics.

Els bancs centrals han llançat una àmplia bateria de mesures (vegeu la taula annexa).3 Els bancs que disposen de marge han retallat els tipus gairebé fins al 0% (en –150 p. b. la Fed i en –65 p. b. el Banc d’Anglaterra), mentre que la resta (com el BCE i el Banc del Japó) els han mantingut en mínims històrics. A més a més, tots han aprofundit en mesures per assegurar una gran abundància de liquiditat i unes condicions creditícies favorables. Per exemple, la Fed va llançar línies de liquiditat per valor d’1 bilió de dòlars a la setmana, mentre que el BCE va reduir el cost de les TLTRO, va augmentar-ne el volum i va flexibilitzar diferents requisits reguladors sobre el sector financer. Així mateix, les dues institucions van ampliar l’univers d’actius que accepten com a col·lateral en les seves injeccions de liquiditat. D’altra banda, el pas més agressiu el van fer amb els programes de compres d’actius, que injecten liquiditat i permeten ancorar uns tipus d’interès baixos i neutralitzar l’aversió al risc. En concret, la Fed va anunciar compres il·limitades de bons sobirans i de bons de titulització hipotecària (MBS, per les sigles en anglès), així com compres de deute corporatiu (en mercats primaris amb el PMCCF i secundaris amb el SMCCF) i d’actius basats en préstecs rebuts pels consumidors (TALF). Per la seva banda, el BCE va ampliar les compres d’actius previstes per al 2020 en 870.000 milions d’euros, dels quals, amb el nou programa de compres contra l’emergència pandèmica (PEPP, per les sigles en anglès), 750.000 milions s’implementaran gairebé sense restriccions (en concret, sense el límit del 33% d’un mateix emissor o emissió i permetent desviacions temporals de la clau de capital). A més a més, el PEPP també comprarà deu­­te públic de venciments molt curts (característica destacable, ja que es preveu que la majoria de governs finançaran els paquets fiscals contra el coronavirus amb deute a curt termini). Així, la dimensió (més del 7% del PIB de la zona de l’euro) i la flexibilitat d’aquestes compres són de tanta envergadura que molts analistes han conclòs que el BCE ha actuat amb tanta o més contundència que si hagués activat l’OMT (el programa anunciat per Draghi el 2012, enmig de temors de ruptura de la zona de l’euro, i que mai no es va arribar a activar). Finalment, en coordinació amb la Fed, la resta de principals bancs centrals han injectat liquiditat en dòlars a les respectives jurisdiccions. D’aquesta manera, han corregit l’emergència de tensions en el finançament en dòlars, que s’estava tornant relativament més escàs (com ho reflecteix l’ampliació del basis a l’últim gràfic) per la forta aversió al risc i pel valor refugi de la divisa nord-americana.

1. Per a més detalls, vegeu la nota «El Brent es desploma després del desacord entre l’OPEP i els seus aliats», disponible a www.caixabankresearch.com.

2. Vegeu el Focus «El cicle del crèdit als EUA: fins a quin punt ens hem de preocupar? Part II», a l’IM06/2019.

3. Més detalls a l’Observatori BCE del 19 de març, «El BCE actua d’emer­gència contra la COVID-19», i a l’Observatori Fed del 16 de març, «La Fed bomba liquiditat i du els tipus al 0%».

 

    im04-20_mf_f8_01_ca.png
    im04-20_mf_f8_02_ca.png
    im04-20_mf_f8_03_ca.png
    im04-20_mf_f8_04_ca.png
    im04-20_mf_f8_05_ca.png
    im04-20_mf_f8_06_ca.png
    im04-20_mf_f8_07_ca.png
    im04-20_mf_f8_08_ca.png
    im04-20_mf_f8_09_ca.png
    im04-20_07_f8-10_cat.png