• Evolución de la desigualdad en tiempo real y efectividad del estado del bienestar para amortiguar el impacto de la crisis

    España
    castellà
    Desigualdad

    Oriol Aspachs (CaixaBank Research), Ruben Durante (ICREA-UPF, IPEG y Barcelona GSE), Alberto Graziano (CaixaBank Research), Josep Mestres (CaixaBank Research), Jose G. Montalvo (UPF, IPEG y Barcelona GSE) y Marta Reynal-Querol (ICREA-UPF, IPEG y Barcelona GSE).

    Oriol Aspachs
    Alberto Graziano
    Josep Mestres Domènech
    España
    Desigualdad
    COVID-19
    Desigualdad
    Políticas económicas contra la COVID-19
    Crisis COVID-19: perspectivas económicas
  • Oriol Aspachs
    Ruben Durante
    Alberto Graziano
    Josep Mestres Domènech
    Jose G. Montalvo
    Marta Reynal-Querol
  • El Pla de Recuperació Europeu: una onada verda per al sector immobiliari

    castellàanglès

    Al juliol, va cristal·litzar la resposta econòmica europea a la crisi de la COVID-19: el Consell Europeu va aprovar el Pla de Recuperació Europeu, l’anomenat NGEU, mitjançant el qual la Unió Europea atorgarà fins a 750.000 milions d’euros als Estats membres per impulsar la recuperació de l’economia després del xoc de la pandèmia. Es tracta d’un acord sense precedents, que podria tenir un impacte considerable sobre el sector immobiliari europeu, ja que un dels objectius principals de la UE, al qual aquest Pla de Recuperació pretén contribuir de manera significativa, consisteix a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle el 55% el 2030 en relació amb els nivells del 1990. És clar que la renovació del parc d’edificis europeu, on es realitza el 40% del consum energètic del continent, serà clau per aconseguir aquest objectiu climàtic.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    El funcionament del Pla de Recuperació i el repte climàtic

    L’element principal de l’NGEU, el Mecanisme de Recuperació, atorgarà entre el 2021 i el 2026 fins a 312.500 milions d’euros en transferències i 360.000 milions en préstecs als Estats membres, en funció de la dimensió i de l’impacte de la crisi de la COVID-19 que hagin patit. Segons les previsions actuals de la Comissió Europea, s’estima que Espanya i Itàlia podrien arribar a rebre uns 60.000 milions d’euros (el 4,8% i el 3,7% del PIB, respectivament)1 del Fons de Recuperació; França, uns 30.000 milions (l’1,3% del PIB); Portugal, 13.000 milions (el 6,2% del PIB), i Alemanya, uns 20.000 milions (el 0,6% del PIB). Per accedir a aquests fons, els països de la UE han d’elaborar Plans de Recuperació Nacionals i detallar tant els projectes d’inversió que finançaran amb els fons com les reformes que els acompanyaran. Aquests projectes i aquestes reformes hauran de contribuir a quatre objectius generals: i) la promoció de la cohesió econòmica, social i territorial de la Unió Europea; ii) l’enfortiment de la resiliència econòmica i social; iii) la mitigació de l’impacte social i econòmic d’aquesta crisi, i iv) el suport a les transicions ecològica i digital. A més a més, cada pla de recuperació i resiliència haurà de destinar un mínim del 37% de la despesa a qüestions relacionades amb el clima.2 

    • 1. Els 72.000 milions que Espanya espera rebre de la UE inclouen 12.500 milions del fons REACT-EU.
    • 2. Per a més detalls, vegeu l’article «Tot el que sempre ha volgut saber sobre el Pla de Recuperació europeu, però mai no ha gosat preguntar», disponible a https://www.caixabankresearch.com/ca/economia-i-mercats/sector-public/tot-sempre-ha-volgut-saber-sobre-pla-recuperacio-europeu-mai-no-ha
    El Fons de Recuperació europeu NGEU té una dotació elevada

    i pot ser un revulsiu important per renovar el parc d’edificis europeu, una condició sine qua non per assolir els objectius d’emissions acordats.

    Renovació del parc d’edificis europeu: un objectiu clau

    La Comissió Europea ha identificat la renovació del parc d’edificis europeu com una de les prioritats per a la transició ecològica. Més de 200 milions d’edificis, que representen el 85% del parc europeu, van ser construïts abans del 2001, i la majoria no són energèticament eficients. Al gràfic següent es pot veure que, a molts països, sobretot a Espanya, encara queda molta feina per millorar l’eficiència energètica mitjana del parc d’habitatges. La velocitat de renovació actual és massa lenta per complir l’objectiu de la reducció de les emissions el 55% el 2030. Segons la Comissió, per assolir el ritme de renovació desitjat, són necessaris uns 90.000 milions d’euros per any en inversions públiques i privades europees.

    Proporció d’habitatges per grau d’eficiència

    Percentatge del parc nacional d’habitatges per grau d’eficiència EPC (%)

    p 18

    Davant aquesta situació, la Comissió Europea recomana que la renovació del parc d’habitatges sigui una de les prioritats dels plans de recuperació nacionals. Aquestes renovacions podrien contribuir de manera simultània als dos objectius europeus de transició ecològica i de digitalització de l’economia, mitjançant, per exemple, edificis «intel·ligents» que poden ser més eficients des d’un punt de vista energètic i que, fins i tot, poden produir la seva pròpia energia.

    p 19

    En conseqüència, Alemanya, França i Espanya ja han anunciat un seguit de mesures de renovació que tenen previst finançar amb els fons europeus. A Alemanya, el Govern ha comunicat que incrementaria la dotació del programa de renovació energètica d’edificis, dels 1.500 milions d’euros inicials a 2.500 milions, i també ha donat a conèixer la creació d’un nou programa, dotat amb 2.000 milions d’euros, per promoure l’adaptació climàtica dels edificis municipals. A França, el Pla de Relance inclou 6.700 milions d’euros entre el 2021 i el 2022 per renovar habitatges privats, locals de pimes, edificis públics i edificis d’habitatge social.

    Al següent article, veurem com Espanya utilitzarà els fons europeus per finançar una onada de renovació del parc d’edificis espanyol.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado
  • NGEU: una oportunitat per reactivar el sector immobiliari espanyol

    castellàanglès

    El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola pot ser un catalitzador important per al sector immobiliari. Amb l’ajuda dels fons europeus, el Govern preveu rehabilitar mig milió d’habitatges entre el 2021 i el 2023, amb la finalitat de millorar-ne l’eficiència energètica i contribuir, així, a assolir els objectius de descarbonització acordats. D’altra banda, els Pressupostos Generals de l’Estat contemplen un increment notable de la dotació destinada a augmentar el parc d’habitatge social de lloguer, una política molt necessària davant l’agreujament dels problemes d’assequibilitat dels lloguers per als grups de població més vulnerables.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    Next Generation EU: una oportunitat històrica per a l’economia espanyola

    El Fons de Recuperació Europeu (Next Generation EU) és una oportunitat única per modernitzar l’economia espanyola i incrementar-ne el creixement potencial. No en va, Espanya rebrà uns 72.000 milions d’euros en transferències no reemborsables entre el 2021 i el 2026, una xifra que equival al 5,8% del PIB del 2019.1 Malgrat que el primer pagament de la Comissió Europea no s’espera fins a mitjan 2021,2 el Govern preveu anticipar fons per accelerar les inversions i espera executar 26.634 milions d’euros el 2021, segons ho recull l’avantprojecte dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). Tal com veurem, una part important es destinarà a donar suport a la transició ecològica i digital del sector immobiliari.

    • 1. Aquesta quantitat pot arribar als 140.000 milions d’euros si incloem els préstecs. Per a més detalls, vegeu «Next Generation EU: una oportunitat d’or per a l’economia espanyola», disponible a https://www.caixabankresearch.com/ca/economia-i-mercats/sector-public/next-generation-eu-oportunitat-dor-leconomia-espanyola
    • 2. S’espera que la UE desemborsi el primer tram dels fons, de 6.400 milions d’euros, en el 3T 2021.
    NGEU i PGE 2021: una dotació important destinada a polítiques d’habitatge

    En matèria d’habitatge, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) presentat pel Govern espanyol per canalitzar els fons europeus de l’NGEU3 se centra, en especial, en el pla de rehabilitació d’habitatges i de regeneració urbana. Aquesta política està ben alineada amb els objectius fixats per la Comissió, ja que la renovació del parc d’edificis europeu és una de les prioritats clau.4 Així, el PRTR subratlla la importància de millorar l’habitabilitat i d’impulsar el sector de la construcció en clau sostenible (millorant l’eficiència energètica, impulsant infraestructures verdes i desplegant sostres solars) i digital (mitjançant aplicacions intel·ligents en edificis). En concret, el PRTR contempla la rehabilitació de 500.000 habitatges entre el 2021 i el 2023. Es tracta d’un objectiu ambiciós, molt positiu per al sector si es materialitza, i, com veurem tot seguit, atesa la situació actual del parc d’habitatges, l’impacte mediambiental pot ser molt significatiu.

    • 3. A l’octubre, el Govern va presentar un esbós del Pla amb les línies mestres. El Pla definitiu s’ha de remetre a la Comissió Europea abans del 30 d’abril del 2021, i s’espera que el Consell Europeu l’aprovi al juny del 2021.
    • 4. Vegeu l’article «El Pla de Recuperació Europeu: una onada verda per al sector immobiliari», en aquest mateix Informe Sectorial.
    Al voltant del 6% dels fons europeus NGEU

    es destinaran a la rehabilitació d’habitatges, de manera que es triplicarà la inversió pública en aquest àmbit.

    Segons el Ministeri de Política Territorial, en els propers anys, es destinaran 4.500 milions d’euros del NGEU (el 6,25% del total de transferències) a la rehabilitació d’habitatges. El 2021, segons es recull als PGE, es canalitzaran 1.651 milions d’euros a càrrec de l’NGEU a finançar polítiques d’habitatge i de foment de l’edificació. Si es materialitza, aquesta quantitat representaria més del triple de les partides d’habitatge incloses als PGE durant la mitjana dels cinc últims anys, quan oscil·laven entre els 460 i els 510 milions d’euros per exercici. A més a més, aquest total representa el 73% del total pressupostat als PGE 2021 en polítiques d’habitatge (2.253 milions d’euros) i el 6,2% dels esmentats 26.634 milions d’euros dels fons europeus NGEU que s’espera executar el 2021.

    Els PGE 2021 inclouen una dotació pressupostària de 2.253 milions d’euros en matèria d’habitatge,

    dels quals 1.651 milions procedeixen dels fons europeus i es destinaran a rehabilitació d’habitatge i 569 milions es destinaran a polítiques socials d’habitatge.

    p 22

    Els 1.651 milions d’euros de fons de l’NGEU el 2021 s’utilitzaran en tres programes: un per a la rehabilitació d’entorns residencials (habitatges i barris), gestionat, principalment, per les comunitats autònomes mitjançant convenis, per valor de 1.550 milions d’euros; un altre centrat en la rehabilitació digital i sostenible d’edificis públics, per valor de 81 milions, i un últim, dotat amb una partida de 20 milions, per a la rehabilitació del patrimoni arquitectònic. D’aquesta manera, malgrat que els fons europeus no finançaran de forma directa programes d’habitatge social, permetran alliberar fons per incrementar la dotació en aquest àmbit als PGE 2021: la dotació total pressupostada de 2.253 milions d’euros per a habitatge inclou 569 milions d’euros per a habitatge social, la qual cosa representa un augment del 20% en relació amb els pressupostos anteriors. Aquesta dotació es destinarà, principalment, a ajudes al lloguer per a famílies vulnerables i al pla de 20.000 habitatges per a lloguer social. 

    D’altra banda, els PGE contemplen 500 milions d’euros en fons NGEU destinats a economia circular, la qual cosa hauria de permetre un millor aprofitament dels recursos i un augment de la competitivitat de diversos sectors estratègics. No obstant això, no han transcendit els detalls sobre si una part del pressupost es dedicarà, específicament, al sector de la construcció. 

    El parc d’habitatges a Espanya: envellit i ineficient energèticament

    El pla de rehabilitació de l’habitatge és una oportunitat única per impulsar la descarbonització del sector immobiliari, però també per pal·liar algunes de les problemàtiques actuals de l’habitatge. En particular, a l’envelliment del parc (a Espanya, el 50% dels habitatges tenen 40 anys o més), s’afegeix, en termes d’eficiència energètica, d’habitabilitat o d’accessibilitat, una variabilitat elevada pel que fa a característiques i a prestacions.

    Espanya té un parc d’habitatges envellit,

     i una gran part va ser construït prestant poca atenció a l’eficiència energètica.

    En alguns casos, aquestes diferències són fruit de la normativa tècnica vigent en el moment de la construcció. Per exemple, com ho mostra el següent gràfic, la meitat del parc residencial a Espanya va ser construït abans que entrés en vigor la primera normativa bàsica d’edificació, el 1980. És a dir, uns 12,8 milions d’habitatges van ser construïts seguint normes que regulaven la seguretat de les estructures, però que no contemplaven qüestions relatives a l’aïllament tèrmic o al consum energètic.5 Així mateix, el 44% addicional d’habitatges (uns 11,4 milions) van ser construïts entre el 1981 i el 2007, abans que entrés en vigor el Primer Codi Tècnic d’Edificació, que establia requisits mínims en matèria de seguretat, d’habitabilitat i d’eficiència energètica.6 El resultat és que el parc residencial a Espanya és, en la seva gran majoria, ineficient des del punt de vista energètic i exigeix una actualització profunda per complir els objectius de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle als quals s’ha compromès Espanya.

    • 5. A partir del 1960, es van introduir diverses ordenances provincials que regulaven, tot i que ho feien de manera tímida, l’aïllament tèrmic dels habitatges protegits.
    • 6. No obstant això, en haver estat construïts amb posterioritat a la normativa bàsica d’edificació CT-79, aquests habitatges disposen d’un cert grau d’aïllament tèrmic (en façanes i en cobertes), la qual cosa garanteix un mínim de confort tèrmic. A més a més, durant aquest període, cada vegada eren més habituals l’ús de fusteries d’alumini i la instal·lació de doble vidre en portes i finestres, que també contribueixen a millorar l’aïllament tèrmic de l’habitatge.

    Segmentació de l’habitatge a Espanya en funció de l’any de construcció i de la normativa tècnica

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:03

    A més a més, una part del parc residencial a Espanya pateix problemàtiques diverses que n’afecten l’habitabilitat i la qualitat. Una d’aquestes problemàtiques és la dimensió reduïda d’alguns habitatges. En concret, el 13% dels habitatges a Espanya tenen una dimensió inferior als 60 m², mentre que el 46% té una superfície entre 61 i 90 m². Les rehabilitacions orientades a millorar l’aprofitament de l’espai (com, per exemple, el tancament de terrasses) poden ser de gran ajuda a l’hora d’augmentar la superfície útil d’aquests habitatges. 

    Un altre problema que afecta una part del parc és el mal estat de conservació. En particular, prop d’1,8 milions d’habitatges a Espanya (el 7% del total) presenten un estat de conservació que pot ser considerat ruïnós, dolent o deficient.7 En termes relatius, Espanya se situa lleugerament per darrere de la mitjana de la UE en aquest àmbit, ja que el 15% de la població viu en un immoble que presenta problemes de conservació, xifra que cal comparar amb el 13% de la UE.8 

    Les barreres arquitectòniques i la falta d’accessibilitat, que afecten el 13,2% del parc residencial, són altres mancances importants de l’habitatge a Espanya. Així, gairebé 3,4 milions d’habitatges es troben en edificis de quatre plantes o més i no disposen d’ascensor. 

    • 7. Dades de l’últim cens de l’habitatge (2011).
    • 8. Dades d’Eurostat.
    El consum d’energia al sector residencial: no estem tan malament

    Gràcies, en part, a la climatologia, la demanda energètica del sector residencial a Espanya és menor que la de la UE, tant en termes absoluts9 com relatius.10 Per tant, aquest menor consum energètic comporta, necessàriament, un potencial d’estalvi menor que a altres països europeus. Aquest és un aspecte important, ja que un dels arguments a favor de la rehabilitació energètica és que els estalvis futurs d’energia que es generen (especialment en climatització) poden ser superiors al cost de la inversió/intervenció.11 

    Si ens fixem en els usos d’aquest consum energètic per part de les llars espanyoles, la major part del consum es destina a calefacció (vegeu el següent gràfic). Així i tot, la proporció de consum energètic que Espanya destina a aquesta partida és molt inferior a la de la UE: el 42% a Espanya, en relació amb el 64% de la UE.12 

    La il·luminació i els electrodomèstics també concentren una bona part del consum energètic de les llars, però, en aquest cas, la proporció d’energia consumida és superior a la de la UE: el 14% a la UE, en relació amb el 32% a Espanya. Aquest àmbit és clau, ja que les llars disposen de més equips i de més electrodomèstics, de manera que és important que siguin cada vegada més eficients energèticament per evitar un augment del consum elèctric en electrodomèstics.

    • 9. El consum mitjà anual per llar a Espanya és de 9.224,1 kWh per habitatge, mentre que el consum mitjà a la UE és de 16.526 kWh per habitatge. S’arriba a una conclusió similar si es compara el consum d’energia en edificis residencials per m².
    • 10. El sector residencial representa, aproximadament, el 17% del consum d’energia a Espanya, percentatge que cal comparar amb el 26% a la UE, segons les dades d’IDAE-MITECO (2018).
    • 11. Un altre aspecte que pot dificultar la capitalització dels estalvis energètics en un temps raonable és l’estructura tarifària de l’energia, que, a Espanya, consta d’una elevada proporció de costos fixos vinculats a la potència contractada i als impostos.
    • 12. El consum unitari per m² en calefacció també és molt inferior al de la UE.

    Consum d’energia final del sector residencial espanyol desglossat per usos (2018)

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:04
    La rehabilitació d’habitatges agafa embranzida gràcies als fons europeus

    Com ja s’ha comentat, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola contempla la rehabilitació de 500.000 habitatges entre el 2021 i el 2023. Això representa un impuls notable per a les metes contemplades al Pla Nacional Integrat de l’Energia i el Clima (PNIEC) 2021-2030,13 que preveu la renovació de l’envoltant tèrmic (façanes i cobertes) d’1.200.000 habitatges fins al 2030, procés que s’iniciaria amb 30.000 habitatges el 2021 i que finalitzaria amb 300.000 habitatges el 2030.14

    • 13. El Pla Nacional Integrat de l’Energia i el Clima (PNIEC) 2021-2030 és un document estratègic elaborat pel Govern (a petició de la UE) que marca l’estratègia per descarbonitzar l’economia espanyola.
    • 14. El PNIEC també contempla la renovació de les instal·lacions tèrmiques de calefacció i d’aigua calenta sanitària de 300.000 habitatges a l’any de mitjana.
    Els fons europeus donaran suport a la renovació del parc d’habitatges espanyol,

    però hi ha certes limitacions que poden llastar la velocitat projectada.

     

    Per tant, els fons europeus han de permetre una acceleració significativa de la velocitat de renovació del parc d’habitatges espanyol. Així i tot, hi ha certs aspectes que poden frenar-ne la plena implementació. En primer lloc, l’ambició del PRTR contrasta amb el ritme actual de rehabilitació d’habitatges (pròxim als 25.000 habitatges a l’any), de manera que, per assolir l’objectiu de rehabilitació de 500.000 habitatges en tres anys, caldria multiplicar per sis el ritme actual de rehabilitació fins al 2023.

    En segon lloc, la inversió per millorar l’eficiència energètica de l’habitatge oscil·la entre els 5.000 i els 10.000 euros per a l’envoltant de l’edifici i entre els 12.000 i els 40.000 euros per a actuacions completes,15 un cost elevat per a moltes llars. En aquest sentit, serà clau que les ajudes a la rehabilitació arribin també a les llars més afectades i vulnerables i a les zones amb més necessitats de rehabilitació. 

    En tercer lloc, la voluntat de la població a l’hora de fer obres és, en general, baixa. Segons el Baròmetre de l’Habitatge (CIS, 2018), el 87% dels enquestats no tenien previst dur a terme millores o reformes al seu habitatge l’any següent (la majoria, de fet, considerava que el seu habitatge no ho necessitava). A més a més, els que tenien previst fer obres prioritzaven de forma clara les reformes decoratives (com, per exemple, les de la cuina i el bany) per damunt de les relacionades amb l’eficiència energètica (com la substitució de portes i de finestres). 

    A aquest punt s’afegeix també el tipus d’habitatge predominant a Espanya, caracteritzat, majoritàriament, per edificis plurifamiliars de tres plantes o més, els quals concentren el 67% d’habitatges. En aquest sentit, la dificultat més gran a l’hora de prendre decisions en comunitats de diversos propietaris pot ser una barrera addicional per dur a terme algunes d’aquestes intervencions. 

    I, en últim lloc, el nivell de preocupació o de sensibilització de la població sobre l’eficiència energètica és relativament menor al relacionat amb altres problemes vinculats a l’habitatge. Segons l’últim baròmetre de l’habitatge (CIS, 2018), la preocupació pel confort tèrmic (el 35%) és similar a altres preocupacions, com poden ser el soroll i la seguretat davant robatoris, i inferior a unes altres, com la falta d’ascensor en alguns habitatges.

     

    • 15. Inclouen el canvi de les instal·lacions de climatització i d’aigua calenta. Estimacions procedents de l’Estratègia a llarg termini per a la rehabilitació energètica al sector de l’edificació a Espanya, Ministeri d’Economia (2020).

    Porcentaje de hogares que están poco o nada satisfechos con los siguientes aspectos del edificio en el que se encuentra su vivienda

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:05

    En definitiva, la rehabilitació dels habitatges és clau per reduir el consum energètic i, de retruc, l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Així i tot, per impulsar les rehabilitacions, també és important transmetre el missatge que la renovació de l’habitatge és una gran oportunitat per millorar el confort i l’habitabilitat interior de les nostres llars -un aspecte que el confinament ha posat especialment de manifest- i per revalorar els immobles. D’acord amb això, és primordial orientar els recursos públics disponibles de manera convenient per abordar les principals problemàtiques del parc d’habitatge de manera conjunta amb la ciutadania.  

    p 27
    Habitatge social de lloguer: la gran tasca pendent

    A més de la rehabilitació, una altra de les prioritats de les polítiques d’habitatge per als propers anys és l’enfortiment del parc residencial públic destinat al lloguer social o assequible. Espanya és un dels països europeus amb un percentatge més elevat d’arrendataris que destinen més del 40% dels ingressos a pagar el lloguer, un percentatge que evidencia el sobreesforç que representa per a moltes famílies sufragar els costos de l’habitatge. Aquest sobreesforç és, a més a més, desproporcionadament alt en el cas de les llars amb ingressos baixos i amb joves. Així mateix, la crisi del coronavirus ha agreujat els problemes d’assequibilitat dels lloguers, en especial entre els grups de població més vulnerables, tal com ho assenyala el Fons Monetari Internacional (FMI) en l’últim informe sobre l’economia espanyola.16 En aquest sentit, l’FMI recomana augmentar el nombre d’habitatges destinats al lloguer social, ja que Espanya té un dels parcs més petits d’Europa: segons dades d’Eurostat, l’habitatge social representa el 2,5% del total d’habitatges principals a Espanya, en relació amb la mitjana europea, del 9,3%. Per assolir la mitjana europea, farien falta 1,2 milions d’habitatges socials addicionals, una xifra que difícilment es pot aconseguir sense la col·laboració público-privada.

    • 16. MF Country Report, núm. 20/299, Spain. Selected Issues. Disponible a https://www.imf.org/-/media/Files/Publications/CR/2020/English/1ESPEA2020002.ashx.
    En les 4 últimes dècades, s’han construït gairebé 2,4 milions d’habitatges protegits a Espanya,

    a major part en règim de propietat. En conseqüència, el parc d’habitatge social de lloguer és molt reduït, al voltant d’uns 290.000 habitatges.

    La manca d’habitatge social de lloguer és deguda a unes polítiques d’habitatge que, històricament, han estat orientades a promoure l’habitatge protegit en propietat. Entre el 1981 i el 2019, es van acabar a Espanya gairebé 11 milions d’habitatges, dels quals el 21,6% van ser protegits. Durant aquest mateix període, les llars van créixer en una mica menys de 8 milions, de manera que podem concloure que l’habitatge protegit ha cobert, aproximadament, les necessitats habitacionals del 30% de les llars espanyoles en les últimes quatre dècades, una xifra molt significativa. No obstant això, la major part dels habitatges protegits construïts a Espanya van ser destinats al règim de propietat (vegeu el gràfic següent), de manera que, al cap d’uns anys, aquests habitatges han passat a adquirir la condició d’habitatges lliures al mercat i han perdut, així, el caràcter social amb què van ser promoguts.

    La promoció d’habitatge social de lloguer ha estat molt limitada a Espanya

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:06

    La promoció d’habitatge protegit se situa en nivells molt baixos des de l’any 2010 i ha afectat més el règim de lloguer. De fet, entre el 2013 i el 2016, aquesta modalitat ha estat pràcticament nul·la (mitjana de 368 habitatges), la qual cosa ha afavorit la prevalença de l’habitatge protegit en propietat. No obstant això, des de l’any 2017, sembla que el lloguer ha recuperat un cert pes relatiu. En concret, l’any 2019, es van construir 12.496 habitatges protegits a Espanya, dels quals 2.585 (el 20,7% dels habitatges protegits) van ser de lloguer. No obstant això, aquestes xifres són clarament insuficients per incrementar de manera significativa el parc d’habitatge social de lloguer. 

    Segons les estimacions recents del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana,17a Espanya hi ha un parc d’habitatge social de titularitat pública de lloguer situat al voltant dels 290.000 habitatges, dels quals 180.000 són de titularitat de les comunitats autònomes i 110.000 són de titularitat dels ajuntaments. Aquest parc de 290.000 habitatges socials de lloguer ofereix cobertura a l’1,6% dels 18,6 milions de llars que viuen a Espanya (dades del Qüestionari sobre habitatge social, 2019). 

    • 17. Butlletí especial habitatge social, 2020, Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana.
    Reflexions finals

    Els fons europeus són una oportunitat històrica per rehabilitar un parc d’habitatges envellit i poc eficient des del punt de vista energètic. Aquestes renovacions contribuiran de manera simultània als dos objectius europeus de transició ecològica i de digitalització de l’economia, per exemple, mitjançant edificis «intel·ligents» més eficients energèticament. Així mateix, el fort impacte econòmic i social de la crisi de la COVID-19 ha posat de manifest la necessitat de crear un ampli parc públic d’habitatges de lloguer per solucionar la carestia actual i per tenir la capacitat de donar una solució habitacional a la població més vulnerable. Unes polítiques que haurien d’impulsar una recuperació verda, social i digital.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

Polítiques econòmiques davant la COVID-19: es trencaran les fronteres de l’impossible?

Contingut disponible en

Hi ha dues grans diferències entre la crisi actual a la zona de l’euro i la crisi del 2009-2012. En primer lloc, el coronavirus i les mesures de confinament adoptades pels països de la zona de l’euro representen un xoc econòmic molt superior al de la crisi anterior. El 2009, el PIB de la zona de l’euro va caure el 4,5% en relació amb el 2008, mentre que, enguany, és molt possible que la caiguda sigui dues vegades més profunda. En segon lloc, l’impacte econòmic del coronavirus és força simètric i afectarà totes les economies de la zona de l’euro en un ordre de magnitud similar. Aquestes dues característiques de la crisi actual justifiquen tant els mecanismes de distribució del risc entre països com la coordinació entre la política fiscal i la política monetària.

Una resposta diferenciada a nivell nacional

La dimensió d’aquesta crisi ha generat respostes nacionals sense precedents. Els governs nacionals han adoptat una gran varietat de mesures, la funció de les quals és esmorteir l’impacte de la crisi sobre les empreses i sobre les llars. En particular, destaquen els programes d’avals a crèdits bancaris i les línies de crèdit a través de bancs de desenvolupament nacionals, les mesures temporals d’ajustos d’ocupació (com els ERTO a Espanya o el Kurzarbeitgeld a Alemanya), els ajornaments d’impostos, i, en alguns casos, els pagaments directes a ciutadans i les subvencions directes a empreses. Aquestes mesures comportaran un gran augment del deute públic dels països europeus. Per aquest motiu, la magnitud de la resposta econòmica ha estat fins ara molt diferent entre els països en funció de la solidesa dels comptes públics. A Espanya i a Itàlia, per exemple, tant els programes d’avals com la despesa directa han estat molt més tímids que a Alemanya, que, entre altres mesures, ha anunciat garanties il·limitades per als préstecs a les pimes.

Sense mecanismes de distribució del risc entre països europeus, aquesta diferència entre les respostes nacionals representa una distorsió del mercat únic i pot comportar una recuperació asimètrica i un agreujament de les divergències econòmiques a la zona de l’euro que podria posar en risc l’existència de la unió monetària.

La severitat de l’escenari requereix una resposta coordinada en moltes dimensions

La recuperació serà més feble i lenta si no hi ha mecanismes que propiciïn una actuació sincronitzada.1 Sense sincronització, els primers països que es comencin a recuperar es trobaran amb una demanda externa feble, tant dins la zona de l’euro com a nivell mundial. A més a més, les empreses continuaran llastades per disrupcions en una cadena de subministraments molt integrada a nivell europeu. Així mateix, sense una resposta comuna, es pot produir una fragmentació financera i econòmica entre els països de la UE, i les diferències en les respostes a nivell nacional poden comprometre la igualtat d’oportunitats (level-playing field) al mercat únic europeu. Per exemple, la supervivència d’una empresa o les condicions d’accés al crèdit no solament dependran de la seva solvència i de la seva competitivitat, sinó de si es troba establerta en una jurisdicció amb un esquema de suports més o menys generós. Els efectes polítics d’una divergència econòmica prolongada entre països després de la crisi també podrien ser nocius per a la zona de l’euro, amb un augment del populisme als països més afectats. En definitiva, una recuperació sincronitzada a nivell europeu no és solament una qüestió de solidaritat entre països, sinó també d’interès propi de cada país. Així, totes les economies es beneficiarien d’una coordinació a nivell europeu.

El context actual també exigeix que la coordinació vagi més enllà d’una sincronització o d’una resposta comuna entre Estats: requereix una coordinació entre el sector públic i el privat i entre les diferents dimensions de la política econòmica. D’una banda, si les empreses i les famílies financen la reducció dels ingressos amb un endeutament excessiu, la càrrega d’aquest nou deute frenarà la recuperació de la demanda i prolongarà les dificultats. Això explica la importància que una part significativa de les ajudes siguin directes i no solament en forma de deute. A més a més, el fet que sigui el sector públic el que absorbeixi aquests costos permetria una mobilització més gran de recursos, a un cost més baix i amb deute que venci a més llarg termini.2 D’altra banda, la política fiscal i la monetària també s’han de coordinar perquè, davant la perspectiva que el deute públic augmenti de manera substancial al llarg de la crisi de la COVID-19, s’esvaeixi qualsevol dubte sobre la sostenibilitat del deute i la seva càrrega es faci més suportable i no comprometi el funcionament futur de l’economia.3

Una resposta fiscal europea

El 25 de març, nou caps d’Estat europeus (de Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg, Espanya, Portugal, Grècia, Eslovènia i Irlanda) van escriure una carta al president del Consell Europeu exigint una mutualització de la resposta fiscal europea, amb el suport del deute comú. La resposta europea fins ara ha estat molt diferent. El 23 d’abril, el Consell va aprovar un seguit de mesures orientades no a la mutualització de les despeses contra la crisi del coronavirus, sinó a la mutualització del cost de finançament de les mesures nacionals. Així, el Consell va aprovar la creació d’una nova línia de crèdit del Mecanisme Europeu d’Estabilitat, la creació d’un fons amb la finalitat de prestar als governs nacionals per finançar les mesures temporals d’ajustos d’ocupació (tipus ERTO), i un fons de garanties perquè el Banc Europeu d’Inversions pugui augmentar els préstecs a les empreses europees. Aquestes mesures són positives, ja que poden reduir els costos de finançament dels països de la zona de l’euro, però són insuficients, perquè no responen al principal problema: que alguns països no poden adoptar totes les mesures necessàries per por a l’augment del deute públic que comporten.

Per aquest motiu, és crucial el Fons de Recuperació Europeu, sobre el qual encara no es va poder posar d’acord el Consell Europeu. Perquè sigui efectiu, aquest fons haurà de tenir dues característiques essencials: una dimensió suficient (almenys el 10% del PIB de la zona de l’euro o una xifra d’un ordre de magnitud similar al dèficit públic que assoliran la majoria de països enguany) i un element redistributiu. La idea seria que aquest fons, amb el suport de garanties nacionals, pugui emetre deute per després invertir als països més afectats per la crisi i assegurar, així, una recuperació simètrica. Malgrat que algunes d’aquestes inversions es puguin fer sota la forma de préstecs (a llarg termini i a tipus baixos) als Estats membres, serà important que una gran part siguin transferències directes, perquè el deute dels països que les rebin no augmenti massa i evitar que es posi en qüestió la seva sostenibilitat.

La creació d’un fons amb aquestes característiques seria un gran pas endavant per a la zona de l’euro, i, per aquest motiu, és políticament tan complicat. La idea de les transferències directes i d’un deute comú europeu genera un profund rebuig als països més rics del bloc. A més a més, si s’aprovessin aquestes mesures sense tenir en compte el seu parer, es correria el risc que augmentés el populisme antieuropeu als països del nord, com ja va succeir després de l’última crisi amb la creació de partits com l’AfD a Alemanya. Efectivament, sembla poc factible políticament anar cap a una veritable unió fiscal, amb poders tributaris per a la zona de l’euro, amb un ministeri de finances europeu amb un pressupost significatiu i amb la possibilitat d’emetre eurobons. Això requeriria un nivell d’unió política que, ara com ara, és inexistent i per al qual no hi ha prou consens polític. Però aquesta crisi demostra la necessitat que, com a mínim, hi hagi un element d’estabilització fiscal central, com el Fons de Recuperació, que faciliti el repartiment dels riscos, i un actiu segur europeu, com podria ser el deute emès pel Fons. És una qüestió d’interès propi per a tots els països i d’estabilitat per a la unió monetària, no solament de solidaritat. A més a més, el Fons de Recuperació podria dur a terme inversions que ajudin a avançar en els objectius de la UE: la digitalització de l’economia i la sostenibilitat verda i social. En un món amb deutes nacionals elevats, aquests objectius podrien ser qüestio­nats.

Si la política fiscal europea no acaba fent un pas endavant i no es posa en marxa un mecanisme d’aquestes característiques, la política monetària haurà de prendre el relleu. De moment, el BCE, a través dels programes de compres d’actius, ha estat la institució europea que ha reaccionat a aquesta crisi de la forma més àgil i contundent. Com ho il·lustra la taula, s’estima que les compres per part del BCE de deute sobirà dels països de la zona de l’euro el 2020 seran molt significatives; de fet, seran comparables a l’augment del dèficit previst per a enguany. No obstant això, assumint que aquestes compres siguin temporals, la seva funció és contenir de nou els costos de finançament dels Estats membres i no mutualitzar la despesa per contrarestar aquesta crisi. És clar que aquestes compres es podrien ampliar i que el BCE podria, fins i tot, mantenir els bons sobirans al seu balanç per sempre i, de facto, mutualitzar i monetitzar el deute que ha comprat.4 De fet, és possible que alguns líders polítics prefereixin aquesta opció, un tipus de mutualització «implícita» que passi més desapercebuda per a l’electorat, a una mutualització explícita del deute per la via de l’emissió d’eurobons, que podria ser més costosa electoralment. Però aquest motiu seria una estratègia arriscada, ja que hi ha límits legals sobre les activitats del BCE i no es pot descartar que el Tribunal de Justícia Europeu declari inconstitucional aquesta actuació.

La coordinació entre les polítiques fiscal i monetària: tan necessària com la preservació de la independència

La independència dels bancs centrals és un dels pilars bàsics per al bon funcionament de l’economia. Les hiperinflacions europees del segle xx i les experiències més recents, com la de Veneçuela, no deixen lloc a dubtes: quan les institucions són fràgils i la política fiscal força el banc central a monetitzar els dèficits públics de manera recurrent, el creixement sostingut de l’oferta monetària acaba comportant una explosió de la inflació i acostuma a acabar amb un col·lapse de l’economia.5 No obstant això, cal no confondre independència amb absència de coordinació entre política fiscal i política monetària.

Rarament és desitjable que les polítiques fiscal i monetària actuïn en direccions oposades: quan un banc central vol combatre un escenari d’inflació alta, necessita que l’enduriment de la política monetària vagi acompanyat d’una certa contenció fiscal (si no es fa així, les dues polítiques s’estarien contrarestant). I viceversa: si, en una fase de feblesa cíclica, la política fiscal es torna restrictiva (per exemple, intentant contenir l’augment del deute públic), en el fons, exerceix un efecte contractiu sobre l’economia que contraresta l’acció de la política monetària.

El que és rellevant, doncs, és que la coordinació entre política fiscal i política monetària sigui el resultat de decisions lliures, independents i guiades pels respectius mandats de les autoritats fiscals i monetàries. Per aquest motiu és clau un sistema institucional fort, capaç de permetre que la política monetària doni cobertura a la política fiscal quan, com és el cas actual, la severitat de la recessió econòmica requereixi una expansió fiscal forta (amb el consegüent increment del deute públic) i, alhora, protegeixi el banc central d’atacs a la seva independència quan, amb la normalització de l’activitat, sigui necessari un enduriment de la política monetària per evitar un augment excessiu de la inflació.

Els bancs centrals amb més independència lideren la coordinació

Sota la protecció d’aquestes institucions fortes, el Banc d’Anglaterra ha anat tan lluny com obrir una línia de crèdit directa per finançar les necessitats del Tresor del Regne Unit.6 En principi, es tracta d’una mesura temporal, i el Tresor haurà de reemborsar tot el crèdit concedit abans del final d’enguany. En general, les mesures de la Fed, del BCE, del Banc del Japó i del Banc d’Anglaterra han destacat per un increment molt notable de les compres de deute públic de les seves jurisdiccions,7 una acció amb la qual ancoren un entorn de tipus d’interès baixos i donen cobertura a una expansió fiscal sense el temor que generi dubtes sobre la sostenibilitat del deute.8 Com si es tractés d’un inversor més, el banc central rep els pagaments d’interessos i, si vencen els bons, del principal. A més a més, quan l’entorn econòmic millori, el banc central pot vendre aquests actius i retornar-los al mercat. En aquest sentit, més que monetitzar el deute, les compres d’actius per part del banc central serveixen per tranquil·litzar els inversors i evitar un pànic al mercat que, quan s’endureixin les condicions de finançament, acabi fent autocomplir els temors que el deute no és sostenible. En altres paraules: eviten que l’economia caigui en un mal equilibri pel fet, només, de tenir por de caure-hi.

BCE: més enllà dels límits?

Aquestes compres són suficients per acomodar l’expansió fiscal i l’increment del deute públic? Per exemple, amb les mesures anunciades fins ara, el BCE realitzarà compres netes d’actius properes al 9% del PIB de la zona de l’euro: una quantitat molt notable i sense precedents en la història de la zona de l’euro. No obstant això, al llarg del mes d’abril, quan el BCE no solament havia anunciat l’estímul, sinó que havia començat a implementar-lo de forma agressiva, les primes de risc sobiranes de la zona de l’euro continuaven relativament elevades, un indici de la preocupació per l’absència d’una major acció conjunta de les autoritats europees. La raó d’aquesta preocupació és que el gros de l’estímul fiscal continua recaient sobre els governs nacionals, i la severitat de les caigudes previstes en l’activitat suggereix un increment substancial d’uns nivells de deute públic que ja parteixen de nivells elevats. De fet, com ho il·lustra la taula, la severitat de l’escenari és de tanta magnitud que, fins i tot, ha empetitit les compres anunciades pel BCE: quan es tenen en compte les restriccions dels programes en la seva configuració actual, s’obté que, fins i tot en el millor dels casos, el BCE no podrà absorbir deute públic d’economies com Itàlia o Espanya en més del 10% dels seus PIB, una xifra que semblava molt voluminosa al començament de la crisi de la COVID-19, però que es pot quedar curta si les caigudes del PIB acaben sent superiors a les previsions actuals i si la recuperació és més gradual, de manera que els dèficits no es redueixen amb rapidesa després d’aquest exercici.

Diners «en helicòpter»: una opció inquietantment adequada

Com a alternativa a les compres d’actius, s’ha proposat una forma de coordinació molt més directa i profunda: que el banc central compri el deute públic necessari per finançar l’estímul fiscal contra la COVID-19 de manera perpètua (és a dir, que no n’exigeixi el reemborsament). Aquesta opció, popularment coneguda com «diners en helicòpter», pel fet que comporta que el banc central «regala diners» als ciutadans (uns diners que pot distribuir el Govern), té, des d’un punt de vista teòric, grans atractius per a la situació actual.9 En primer lloc, representaria una injecció de liquiditat a les empreses i a les famílies ràpida d’implementar i que podria compensar la seva caiguda d’ingressos. En segon lloc, és una solució en què les famílies, les empreses i els governs no queden llastats pel deute (i, per tant, el deute no frena la recuperació de la demanda). Finalment, si és una mesura temporal i que només s’utilitza davant una emergència molt severa, és possible que no redundi en repunts indesitjats de la inflació: la injecció es produiria en un moment de congelació de l’activitat, i, en reactivar-se l’economia, el banc central conservaria la independència per ajustar la política monetària segons sigui necessari per controlar la inflació. No obstant això, fins i tot si s’aconseguís que aquesta opció fos factible, cal tenir en compte que la governança d’un estímul d’aquesta naturalesa seria molt complicada. El finançament monetari d’un estímul fiscal fixaria un precedent i podria sorgir una forta pressió política per anar rebaixant el llistó d’aquestes intervencions –si són efectives en aquestes circumstàncies, per què no per a causes tan dignes com la lluita contra la pobresa extrema? Una resposta així també podria generar incentius perversos: es perden els incentius en adoptar una política fiscal disciplinada (fins i tot quan el cicle ho permeti) per construir un matalàs de protecció davant l’embat de la pròxima recessió. Fins i tot amb una coordinació menys agressiva, com, per exemple, uns programes de compres de deute públic (en mercats secundaris) com els actuals, les conseqüències fiscals de l’acció monetària poden condicionar la credibilitat, la reputació i la independència dels bancs centrals: quant més deute públic tingui el banc central al balanç, majors seran les conseqüències fiscals de les seves decisions i, per tant, major serà la temptació de condicionar políticament l’actuació de la política monetària. Això explica que, abans que la COVID-19 sacsegés l’escenari, les estratègies de bancs centrals com la Fed passessin per anar reduint la dimensió del balanç paral·lelament a uns increments de tipus molt graduals.

Coordinació o funambulisme

Amb tots aquests ingredients, queda clar que la COVID-19 situa les polítiques econòmiques en una veritable cruïlla: el cop a l’economia és tan majúscul que han d’actuar de manera ràpida, agressiva i coordinada. Però és possible fer-ho i que la independència dels bancs centrals preservi la credibilitat? A Europa, una major ambició de la política fiscal a nivell comunitari ajudaria a alleujar la pressió d’haver d’adoptar solucions més extremes. Si la pel·lícula es queda amb un únic actor, el BCE, aquest actor creuarà la major caiguda del PIB mundial des de la Gran Depressió per un camí tan estret com el d’un funambulista avançant per la corda fluixa.

Álvaro Leandro i Adrià Morron Salmeron

1. Segons les estimacions del BCE, els estrets vincles econòmics a Europa fan que un increment exogen del 15% en la producció de les principals economies de la zona de l’euro s’amplifiqui; fins i tot a curt termini, fins a un increment del 20% en la producció del conjunt de la zona de l’euro. Fabio Panetta, «Joint response to coronavirus crisis will benefit all EU countries», article d’opinió a Politico.eu.

2. Endeutar-se a més llarg termini facilita la distribució dels costos entre diferents generacions, una estratègia necessària davant impactes de gran magnitud i amb molts precedents històrics, relacionats, en especial, amb el finançament de guerres.

3. Com la zona de l’euro ja va aprendre durant la crisi del deute públic del 2010-2012, els dubtes sobre la sostenibilitat del deute endureixen les condicions financeres, la qual cosa agreuja la feblesa de l’economia. D’altra banda, l’exigència d’una reducció massa ràpida del deute pot comportar una política fiscal sostingudament restrictiva que dificultaria (i, fins i tot, podria comprometre) la recuperació i el funcionament futur de l’economia.

4. Sota els programes de compres d’actius PSPP i PEPP, hi ha una mutualització del risc en el 20% de les compres. En concret, el 10% de les compres de deute públic es destinen a deute d’institucions europees supranacionals, mentre que un altre 10% l’implementa el BCE directament. El 80% restant de compres les realitza cada banc central (que compra deute de la jurisdicció mateixa), i aquest 80% seria (i no l’Eurosistema en conjunt) el que assumiria unes possibles pèrdues.

5. L’FMI estima que Veneçuela va patir una inflació del 65,374% i un dèficit públic del 30% el 2018, mentre que, el 2019, el PIB s’hauria contret el 35%. Per la seva banda, l’oferta monetària ha crescut el 350.000.000% en els cinc últims anys, segons les dades del Banc Central de Veneçuela.

6. En concret, ha expandit la quantitat que el Govern pot disposar de la «Ways and Means Facility» (el compte corrent que el Tresor té al banc central) fins a una xifra que no ha transcendit.

7. Vegeu els detalls als Observatoris de la Fed i del BCE del 23 i del 24 d’abril a www.caixabankresearch.com.

8. Una manera més explícita de fer-ho és amb l’anomenat yield curve control, que consisteix a anunciar que el banc central comprarà el volum de deute públic que sigui necessari per mantenir els tipus sobirans ancorats en un objectiu concret. El Banc del Japó l’implementa des del 2016 per mantenir els tipus d’interès sobirans a 10 anys en el 0%.

9. Galí, J. (2020), Helicopter money: the time is now, columna de Voxeu.org.

    im05-20_d3_01_ca.png