L’aversió al risc marca l’inici de l’any. La reconducció de les tensions entre els EUA i la Xina, plasmada en la signatura de la primera fase de l’acord comercial, l’estabilització de les perspectives de creixement econòmic i la confirmació d’un brexit acordat el 31 de gener van donar continuïtat, en les primeres sessions del 2020, al sentiment prudentment optimista amb què els inversors havien encarat la recta final del 2019. A més a més, el repunt de les tensions polítiques entre els EUA i l’Iran només es va fer notar breument als mercats financers, mentre que els inversors també es van beneficiar del compromís dels principals bancs centrals, reiterat en les primeres reunions de l’any, amb una política monetària acomodatícia. No obstant això, el sentiment de mercat es va veure sacsejat per l’emergència sanitària del coronavirus, amb origen a la Xina, que va desencadenar un repunt de l’aversió al risc pel temor que llasti l’activitat econòmica en els propers mesos (en especial, a la Xina i als seus principals socis comercials). Així, el mes de gener va acabar amb reculades en les cotitzacions dels actius més vinculats a l’evolució del cicle econòmic, com les borses i les primeres matèries, i amb alces en els preus dels actius refugi, com el deute sobirà dels EUA i d’Alemanya, l’or i el ien.

Els bancs centrals reiteren el compromís amb unes condi­­cions financeres acomodatícies. D’una banda, en la reunió del gener, el BCE es va mostrar lleugerament més optimista sobre l’escenari econòmic, però va mantenir el mapa de riscos esbiaixat a la baixa (per factors geopolítics, pel proteccionisme i per les vulnerabilitats a les economies emergents). D’aquesta manera, va reiterar el compromís amb la compra d’actius per valor de 20.000 milions d’euros mensuals iniciada al novembre, així com amb la intenció de no modificar els tipus d’interès (el tipus depo en el –0,50%, el tipus refi en el 0,00% i el tipus de la facilitat marginal de crèdit en el 0,25%) fins a observar una recuperació ferma de la inflació. Així, després de reforçar la idea que no modificarà la política monetària en els propers trimestres, va centrar la reunió del gener en l’anunci formal d’una revisió de l’estratègia de política monetària, que estudiarà possibles canvis en l’objectiu d’inflació, aprofundirà en l’efectivitat de les eines de política monetària i valorarà el paper que pot jugar el BCE a l’hora de lluitar contra transformacions com el canvi climàtic (ho analitzem en l’article «BCE i Fed: dos mandats, un objectiu», en aquest mateix Informe Mensual). De l’altra, la Reserva Federal dels EUA també va mantenir sense canvis els tipus d’interès en el rang 1,50%-1,75%. La decisió va ser unànime i va tenir el suport d’una valoració de l’escenari macroeconòmic «cautelosament optimista», en paraules del mateix president Jerome Powell, la qual reflecteix l’atenuació de les fonts de risc geopolític (acord comercial entre els EUA i la Xina i un brexit acordat el 31 de gener) i alguns senyals de millora en el cicle industrial global. De cara a les properes reunions, la Fed va mostrar poca disposició a modificar els tipus d’interès, i Powell va destacar que això requeriria un canvi significatiu en les perspectives econòmiques dels EUA. Finalment, la Fed va indicar que espera començar a reduir les compres de lletres del Tresor i les injeccions de liquiditat al mercat repo en el 2T 2020, ja que estima que ja és a prop d’assolir un nivell de reserves prou abundant en el sistema.

Els tipus sobirans cedeixen terreny. El bon to del sentiment inversor en les primeres sessions de l’any i la perspectiva d’una política monetària acomodatícia al llarg del 2020 van sustentar un entorn de tipus d’interès relativament estables en les primeres setmanes de gener. Aquesta senda, però, es va veure interrompuda pel repunt d’incertesa vinculat al coronavirus, que va generar una intensa cessió dels tipus d’interès del deute sobirà (prop de –40 p. b. als EUA i de –25 p. b. a Alemanya) pel seu tradicional valor com a actiu refugi. Per la seva banda, a la perifèria de la zona de l’euro, les primes de risc es van mantenir estables a Portugal (on Moody’s va mantenir el rating sobirà en Baa3 amb perspectiva positiva) i a Espanya, mentre que la prima de risc italiana va disminuir més de 20 p. b. després que els resultats electorals regionals atenuessin els temors dels inversors a una ruptura del Govern de coalició nacional.

Els resultats empresarials mostren la cara més amable. En el context d’aversió al risc amb què va acabar el mes de gener, els principals índexs borsaris es van veure afectats de forma negativa pel repunt de la volatilitat i van finalitzar el mes amb un signe mixt. D’una banda, els índexs borsaris europeus i emergents van registrar pèrdues destacables (EuroStoxx 50, el –2,8% i MSCI Emerging Markets, el –4,7%), arrossegats per les caigudes en la cotització dels sectors més exposats a l’impacte econòmic del coronavirus, com el turisme, l’energia i el luxe. De l’altra, les borses nord-americanes van concloure sense gaire canvis (S&P 500, el –0,2%), afavorides pel bon començament de la campanya de resultats empresarials del 4T 2019. Fins al moment d’aquesta publicació, havien publicat les xifres el 40% de les companyies de l’S&P 500, amb un balanç millor del que esperava el consens d’analistes, principalment als sectors financer i tecnològic.

El petroli s’abarateix davant la incertesa sobre la demanda. Als mercats de primeres matèries, el preu del barril de Brent també va estar sotmès a un entorn de volatilitat. Al començament del mes, les tensions polítiques entre els EUA i l’Iran i les interrupcions de subministrament a Líbia i a l’Iraq van impulsar el preu a l’alça, fins a superar de forma puntual els 70 dòlars. No obstant això, l’episodi d’aversió al risc desencadenat pel coronavirus es va acabar imposant i va pressionar el preu del cru per sota dels 60 dòlars.

Les divises emergents es continuen depreciant. Pel que fa a les divises de les economies avançades, els fluxos de capital cap a actius refugi van enfortir el ien japonès, el franc suís i el dòlar nord-americà, mentre que l’euro va continuar fluctuant al voltant dels 1,10 dòlars. L’altra cara de la moneda la van protagonitzar les depreciacions de les divises de la majoria d’economies emergents (la cistella de divises del bloc emergent es va depreciar més del 2% en relació amb el dòlar) i les de les economies altament dependents de les exportacions de primeres matèries (com el dòlar australià o el real brasiler), afeblides pel temor que una nova ensopegada en l’activitat global llasti el valor de les seves exportacions.