• Evolución de la desigualdad en tiempo real y efectividad del estado del bienestar para amortiguar el impacto de la crisis

    España
    Espanyol
    Desigualdad

    Oriol Aspachs (CaixaBank Research), Ruben Durante (ICREA-UPF, IPEG y Barcelona GSE), Alberto Graziano (CaixaBank Research), Josep Mestres (CaixaBank Research), Jose G. Montalvo (UPF, IPEG y Barcelona GSE) y Marta Reynal-Querol (ICREA-UPF, IPEG y Barcelona GSE).

    Oriol Aspachs
    Alberto Graziano
    Josep Mestres Domènech
    España
    Desigualdad
    COVID-19
    Desigualdad
    Políticas económicas contra la COVID-19
    Crisis COVID-19: perspectivas económicas
  • El Pla de Recuperació Europeu: una onada verda per al sector immobiliari

    EspanyolAnglès

    Al juliol, va cristal·litzar la resposta econòmica europea a la crisi de la COVID-19: el Consell Europeu va aprovar el Pla de Recuperació Europeu, l’anomenat NGEU, mitjançant el qual la Unió Europea atorgarà fins a 750.000 milions d’euros als Estats membres per impulsar la recuperació de l’economia després del xoc de la pandèmia. Es tracta d’un acord sense precedents, que podria tenir un impacte considerable sobre el sector immobiliari europeu, ja que un dels objectius principals de la UE, al qual aquest Pla de Recuperació pretén contribuir de manera significativa, consisteix a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle el 55% el 2030 en relació amb els nivells del 1990. És clar que la renovació del parc d’edificis europeu, on es realitza el 40% del consum energètic del continent, serà clau per aconseguir aquest objectiu climàtic.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    El funcionament del Pla de Recuperació i el repte climàtic

    L’element principal de l’NGEU, el Mecanisme de Recuperació, atorgarà entre el 2021 i el 2026 fins a 312.500 milions d’euros en transferències i 360.000 milions en préstecs als Estats membres, en funció de la dimensió i de l’impacte de la crisi de la COVID-19 que hagin patit. Segons les previsions actuals de la Comissió Europea, s’estima que Espanya i Itàlia podrien arribar a rebre uns 60.000 milions d’euros (el 4,8% i el 3,7% del PIB, respectivament)1 del Fons de Recuperació; França, uns 30.000 milions (l’1,3% del PIB); Portugal, 13.000 milions (el 6,2% del PIB), i Alemanya, uns 20.000 milions (el 0,6% del PIB). Per accedir a aquests fons, els països de la UE han d’elaborar Plans de Recuperació Nacionals i detallar tant els projectes d’inversió que finançaran amb els fons com les reformes que els acompanyaran. Aquests projectes i aquestes reformes hauran de contribuir a quatre objectius generals: i) la promoció de la cohesió econòmica, social i territorial de la Unió Europea; ii) l’enfortiment de la resiliència econòmica i social; iii) la mitigació de l’impacte social i econòmic d’aquesta crisi, i iv) el suport a les transicions ecològica i digital. A més a més, cada pla de recuperació i resiliència haurà de destinar un mínim del 37% de la despesa a qüestions relacionades amb el clima.2 

    • 1. Els 72.000 milions que Espanya espera rebre de la UE inclouen 12.500 milions del fons REACT-EU.
    • 2. Per a més detalls, vegeu l’article «Tot el que sempre ha volgut saber sobre el Pla de Recuperació europeu, però mai no ha gosat preguntar», disponible a https://www.caixabankresearch.com/ca/economia-i-mercats/sector-public/tot-sempre-ha-volgut-saber-sobre-pla-recuperacio-europeu-mai-no-ha
    El Fons de Recuperació europeu NGEU té una dotació elevada

    i pot ser un revulsiu important per renovar el parc d’edificis europeu, una condició sine qua non per assolir els objectius d’emissions acordats.

    Renovació del parc d’edificis europeu: un objectiu clau

    La Comissió Europea ha identificat la renovació del parc d’edificis europeu com una de les prioritats per a la transició ecològica. Més de 200 milions d’edificis, que representen el 85% del parc europeu, van ser construïts abans del 2001, i la majoria no són energèticament eficients. Al gràfic següent es pot veure que, a molts països, sobretot a Espanya, encara queda molta feina per millorar l’eficiència energètica mitjana del parc d’habitatges. La velocitat de renovació actual és massa lenta per complir l’objectiu de la reducció de les emissions el 55% el 2030. Segons la Comissió, per assolir el ritme de renovació desitjat, són necessaris uns 90.000 milions d’euros per any en inversions públiques i privades europees.

    Proporció d’habitatges per grau d’eficiència

    Percentatge del parc nacional d’habitatges per grau d’eficiència EPC (%)

    p 18

    Davant aquesta situació, la Comissió Europea recomana que la renovació del parc d’habitatges sigui una de les prioritats dels plans de recuperació nacionals. Aquestes renovacions podrien contribuir de manera simultània als dos objectius europeus de transició ecològica i de digitalització de l’economia, mitjançant, per exemple, edificis «intel·ligents» que poden ser més eficients des d’un punt de vista energètic i que, fins i tot, poden produir la seva pròpia energia.

    p 19

    En conseqüència, Alemanya, França i Espanya ja han anunciat un seguit de mesures de renovació que tenen previst finançar amb els fons europeus. A Alemanya, el Govern ha comunicat que incrementaria la dotació del programa de renovació energètica d’edificis, dels 1.500 milions d’euros inicials a 2.500 milions, i també ha donat a conèixer la creació d’un nou programa, dotat amb 2.000 milions d’euros, per promoure l’adaptació climàtica dels edificis municipals. A França, el Pla de Relance inclou 6.700 milions d’euros entre el 2021 i el 2022 per renovar habitatges privats, locals de pimes, edificis públics i edificis d’habitatge social.

    Al següent article, veurem com Espanya utilitzarà els fons europeus per finançar una onada de renovació del parc d’edificis espanyol.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado
  • NGEU: una oportunitat per reactivar el sector immobiliari espanyol

    EspanyolAnglès

    El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola pot ser un catalitzador important per al sector immobiliari. Amb l’ajuda dels fons europeus, el Govern preveu rehabilitar mig milió d’habitatges entre el 2021 i el 2023, amb la finalitat de millorar-ne l’eficiència energètica i contribuir, així, a assolir els objectius de descarbonització acordats. D’altra banda, els Pressupostos Generals de l’Estat contemplen un increment notable de la dotació destinada a augmentar el parc d’habitatge social de lloguer, una política molt necessària davant l’agreujament dels problemes d’assequibilitat dels lloguers per als grups de població més vulnerables.

    Plantilla

    plantilla_article_vs05

    Pre Titulo
    Miniatura
    Área geográfica
    Next Generation EU: una oportunitat històrica per a l’economia espanyola

    El Fons de Recuperació Europeu (Next Generation EU) és una oportunitat única per modernitzar l’economia espanyola i incrementar-ne el creixement potencial. No en va, Espanya rebrà uns 72.000 milions d’euros en transferències no reemborsables entre el 2021 i el 2026, una xifra que equival al 5,8% del PIB del 2019.1 Malgrat que el primer pagament de la Comissió Europea no s’espera fins a mitjan 2021,2 el Govern preveu anticipar fons per accelerar les inversions i espera executar 26.634 milions d’euros el 2021, segons ho recull l’avantprojecte dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). Tal com veurem, una part important es destinarà a donar suport a la transició ecològica i digital del sector immobiliari.

    • 1. Aquesta quantitat pot arribar als 140.000 milions d’euros si incloem els préstecs. Per a més detalls, vegeu «Next Generation EU: una oportunitat d’or per a l’economia espanyola», disponible a https://www.caixabankresearch.com/ca/economia-i-mercats/sector-public/next-generation-eu-oportunitat-dor-leconomia-espanyola
    • 2. S’espera que la UE desemborsi el primer tram dels fons, de 6.400 milions d’euros, en el 3T 2021.
    NGEU i PGE 2021: una dotació important destinada a polítiques d’habitatge

    En matèria d’habitatge, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) presentat pel Govern espanyol per canalitzar els fons europeus de l’NGEU3 se centra, en especial, en el pla de rehabilitació d’habitatges i de regeneració urbana. Aquesta política està ben alineada amb els objectius fixats per la Comissió, ja que la renovació del parc d’edificis europeu és una de les prioritats clau.4 Així, el PRTR subratlla la importància de millorar l’habitabilitat i d’impulsar el sector de la construcció en clau sostenible (millorant l’eficiència energètica, impulsant infraestructures verdes i desplegant sostres solars) i digital (mitjançant aplicacions intel·ligents en edificis). En concret, el PRTR contempla la rehabilitació de 500.000 habitatges entre el 2021 i el 2023. Es tracta d’un objectiu ambiciós, molt positiu per al sector si es materialitza, i, com veurem tot seguit, atesa la situació actual del parc d’habitatges, l’impacte mediambiental pot ser molt significatiu.

    • 3. A l’octubre, el Govern va presentar un esbós del Pla amb les línies mestres. El Pla definitiu s’ha de remetre a la Comissió Europea abans del 30 d’abril del 2021, i s’espera que el Consell Europeu l’aprovi al juny del 2021.
    • 4. Vegeu l’article «El Pla de Recuperació Europeu: una onada verda per al sector immobiliari», en aquest mateix Informe Sectorial.
    Al voltant del 6% dels fons europeus NGEU

    es destinaran a la rehabilitació d’habitatges, de manera que es triplicarà la inversió pública en aquest àmbit.

    Segons el Ministeri de Política Territorial, en els propers anys, es destinaran 4.500 milions d’euros del NGEU (el 6,25% del total de transferències) a la rehabilitació d’habitatges. El 2021, segons es recull als PGE, es canalitzaran 1.651 milions d’euros a càrrec de l’NGEU a finançar polítiques d’habitatge i de foment de l’edificació. Si es materialitza, aquesta quantitat representaria més del triple de les partides d’habitatge incloses als PGE durant la mitjana dels cinc últims anys, quan oscil·laven entre els 460 i els 510 milions d’euros per exercici. A més a més, aquest total representa el 73% del total pressupostat als PGE 2021 en polítiques d’habitatge (2.253 milions d’euros) i el 6,2% dels esmentats 26.634 milions d’euros dels fons europeus NGEU que s’espera executar el 2021.

    Els PGE 2021 inclouen una dotació pressupostària de 2.253 milions d’euros en matèria d’habitatge,

    dels quals 1.651 milions procedeixen dels fons europeus i es destinaran a rehabilitació d’habitatge i 569 milions es destinaran a polítiques socials d’habitatge.

    p 22

    Els 1.651 milions d’euros de fons de l’NGEU el 2021 s’utilitzaran en tres programes: un per a la rehabilitació d’entorns residencials (habitatges i barris), gestionat, principalment, per les comunitats autònomes mitjançant convenis, per valor de 1.550 milions d’euros; un altre centrat en la rehabilitació digital i sostenible d’edificis públics, per valor de 81 milions, i un últim, dotat amb una partida de 20 milions, per a la rehabilitació del patrimoni arquitectònic. D’aquesta manera, malgrat que els fons europeus no finançaran de forma directa programes d’habitatge social, permetran alliberar fons per incrementar la dotació en aquest àmbit als PGE 2021: la dotació total pressupostada de 2.253 milions d’euros per a habitatge inclou 569 milions d’euros per a habitatge social, la qual cosa representa un augment del 20% en relació amb els pressupostos anteriors. Aquesta dotació es destinarà, principalment, a ajudes al lloguer per a famílies vulnerables i al pla de 20.000 habitatges per a lloguer social. 

    D’altra banda, els PGE contemplen 500 milions d’euros en fons NGEU destinats a economia circular, la qual cosa hauria de permetre un millor aprofitament dels recursos i un augment de la competitivitat de diversos sectors estratègics. No obstant això, no han transcendit els detalls sobre si una part del pressupost es dedicarà, específicament, al sector de la construcció. 

    El parc d’habitatges a Espanya: envellit i ineficient energèticament

    El pla de rehabilitació de l’habitatge és una oportunitat única per impulsar la descarbonització del sector immobiliari, però també per pal·liar algunes de les problemàtiques actuals de l’habitatge. En particular, a l’envelliment del parc (a Espanya, el 50% dels habitatges tenen 40 anys o més), s’afegeix, en termes d’eficiència energètica, d’habitabilitat o d’accessibilitat, una variabilitat elevada pel que fa a característiques i a prestacions.

    Espanya té un parc d’habitatges envellit,

     i una gran part va ser construït prestant poca atenció a l’eficiència energètica.

    En alguns casos, aquestes diferències són fruit de la normativa tècnica vigent en el moment de la construcció. Per exemple, com ho mostra el següent gràfic, la meitat del parc residencial a Espanya va ser construït abans que entrés en vigor la primera normativa bàsica d’edificació, el 1980. És a dir, uns 12,8 milions d’habitatges van ser construïts seguint normes que regulaven la seguretat de les estructures, però que no contemplaven qüestions relatives a l’aïllament tèrmic o al consum energètic.5 Així mateix, el 44% addicional d’habitatges (uns 11,4 milions) van ser construïts entre el 1981 i el 2007, abans que entrés en vigor el Primer Codi Tècnic d’Edificació, que establia requisits mínims en matèria de seguretat, d’habitabilitat i d’eficiència energètica.6 El resultat és que el parc residencial a Espanya és, en la seva gran majoria, ineficient des del punt de vista energètic i exigeix una actualització profunda per complir els objectius de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle als quals s’ha compromès Espanya.

    • 5. A partir del 1960, es van introduir diverses ordenances provincials que regulaven, tot i que ho feien de manera tímida, l’aïllament tèrmic dels habitatges protegits.
    • 6. No obstant això, en haver estat construïts amb posterioritat a la normativa bàsica d’edificació CT-79, aquests habitatges disposen d’un cert grau d’aïllament tèrmic (en façanes i en cobertes), la qual cosa garanteix un mínim de confort tèrmic. A més a més, durant aquest període, cada vegada eren més habituals l’ús de fusteries d’alumini i la instal·lació de doble vidre en portes i finestres, que també contribueixen a millorar l’aïllament tèrmic de l’habitatge.

    Segmentació de l’habitatge a Espanya en funció de l’any de construcció i de la normativa tècnica

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:03

    A més a més, una part del parc residencial a Espanya pateix problemàtiques diverses que n’afecten l’habitabilitat i la qualitat. Una d’aquestes problemàtiques és la dimensió reduïda d’alguns habitatges. En concret, el 13% dels habitatges a Espanya tenen una dimensió inferior als 60 m², mentre que el 46% té una superfície entre 61 i 90 m². Les rehabilitacions orientades a millorar l’aprofitament de l’espai (com, per exemple, el tancament de terrasses) poden ser de gran ajuda a l’hora d’augmentar la superfície útil d’aquests habitatges. 

    Un altre problema que afecta una part del parc és el mal estat de conservació. En particular, prop d’1,8 milions d’habitatges a Espanya (el 7% del total) presenten un estat de conservació que pot ser considerat ruïnós, dolent o deficient.7 En termes relatius, Espanya se situa lleugerament per darrere de la mitjana de la UE en aquest àmbit, ja que el 15% de la població viu en un immoble que presenta problemes de conservació, xifra que cal comparar amb el 13% de la UE.8 

    Les barreres arquitectòniques i la falta d’accessibilitat, que afecten el 13,2% del parc residencial, són altres mancances importants de l’habitatge a Espanya. Així, gairebé 3,4 milions d’habitatges es troben en edificis de quatre plantes o més i no disposen d’ascensor. 

    • 7. Dades de l’últim cens de l’habitatge (2011).
    • 8. Dades d’Eurostat.
    El consum d’energia al sector residencial: no estem tan malament

    Gràcies, en part, a la climatologia, la demanda energètica del sector residencial a Espanya és menor que la de la UE, tant en termes absoluts9 com relatius.10 Per tant, aquest menor consum energètic comporta, necessàriament, un potencial d’estalvi menor que a altres països europeus. Aquest és un aspecte important, ja que un dels arguments a favor de la rehabilitació energètica és que els estalvis futurs d’energia que es generen (especialment en climatització) poden ser superiors al cost de la inversió/intervenció.11 

    Si ens fixem en els usos d’aquest consum energètic per part de les llars espanyoles, la major part del consum es destina a calefacció (vegeu el següent gràfic). Així i tot, la proporció de consum energètic que Espanya destina a aquesta partida és molt inferior a la de la UE: el 42% a Espanya, en relació amb el 64% de la UE.12 

    La il·luminació i els electrodomèstics també concentren una bona part del consum energètic de les llars, però, en aquest cas, la proporció d’energia consumida és superior a la de la UE: el 14% a la UE, en relació amb el 32% a Espanya. Aquest àmbit és clau, ja que les llars disposen de més equips i de més electrodomèstics, de manera que és important que siguin cada vegada més eficients energèticament per evitar un augment del consum elèctric en electrodomèstics.

    • 9. El consum mitjà anual per llar a Espanya és de 9.224,1 kWh per habitatge, mentre que el consum mitjà a la UE és de 16.526 kWh per habitatge. S’arriba a una conclusió similar si es compara el consum d’energia en edificis residencials per m².
    • 10. El sector residencial representa, aproximadament, el 17% del consum d’energia a Espanya, percentatge que cal comparar amb el 26% a la UE, segons les dades d’IDAE-MITECO (2018).
    • 11. Un altre aspecte que pot dificultar la capitalització dels estalvis energètics en un temps raonable és l’estructura tarifària de l’energia, que, a Espanya, consta d’una elevada proporció de costos fixos vinculats a la potència contractada i als impostos.
    • 12. El consum unitari per m² en calefacció també és molt inferior al de la UE.

    Consum d’energia final del sector residencial espanyol desglossat per usos (2018)

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:04
    La rehabilitació d’habitatges agafa embranzida gràcies als fons europeus

    Com ja s’ha comentat, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola contempla la rehabilitació de 500.000 habitatges entre el 2021 i el 2023. Això representa un impuls notable per a les metes contemplades al Pla Nacional Integrat de l’Energia i el Clima (PNIEC) 2021-2030,13 que preveu la renovació de l’envoltant tèrmic (façanes i cobertes) d’1.200.000 habitatges fins al 2030, procés que s’iniciaria amb 30.000 habitatges el 2021 i que finalitzaria amb 300.000 habitatges el 2030.14

    • 13. El Pla Nacional Integrat de l’Energia i el Clima (PNIEC) 2021-2030 és un document estratègic elaborat pel Govern (a petició de la UE) que marca l’estratègia per descarbonitzar l’economia espanyola.
    • 14. El PNIEC també contempla la renovació de les instal·lacions tèrmiques de calefacció i d’aigua calenta sanitària de 300.000 habitatges a l’any de mitjana.
    Els fons europeus donaran suport a la renovació del parc d’habitatges espanyol,

    però hi ha certes limitacions que poden llastar la velocitat projectada.

     

    Per tant, els fons europeus han de permetre una acceleració significativa de la velocitat de renovació del parc d’habitatges espanyol. Així i tot, hi ha certs aspectes que poden frenar-ne la plena implementació. En primer lloc, l’ambició del PRTR contrasta amb el ritme actual de rehabilitació d’habitatges (pròxim als 25.000 habitatges a l’any), de manera que, per assolir l’objectiu de rehabilitació de 500.000 habitatges en tres anys, caldria multiplicar per sis el ritme actual de rehabilitació fins al 2023.

    En segon lloc, la inversió per millorar l’eficiència energètica de l’habitatge oscil·la entre els 5.000 i els 10.000 euros per a l’envoltant de l’edifici i entre els 12.000 i els 40.000 euros per a actuacions completes,15 un cost elevat per a moltes llars. En aquest sentit, serà clau que les ajudes a la rehabilitació arribin també a les llars més afectades i vulnerables i a les zones amb més necessitats de rehabilitació. 

    En tercer lloc, la voluntat de la població a l’hora de fer obres és, en general, baixa. Segons el Baròmetre de l’Habitatge (CIS, 2018), el 87% dels enquestats no tenien previst dur a terme millores o reformes al seu habitatge l’any següent (la majoria, de fet, considerava que el seu habitatge no ho necessitava). A més a més, els que tenien previst fer obres prioritzaven de forma clara les reformes decoratives (com, per exemple, les de la cuina i el bany) per damunt de les relacionades amb l’eficiència energètica (com la substitució de portes i de finestres). 

    A aquest punt s’afegeix també el tipus d’habitatge predominant a Espanya, caracteritzat, majoritàriament, per edificis plurifamiliars de tres plantes o més, els quals concentren el 67% d’habitatges. En aquest sentit, la dificultat més gran a l’hora de prendre decisions en comunitats de diversos propietaris pot ser una barrera addicional per dur a terme algunes d’aquestes intervencions. 

    I, en últim lloc, el nivell de preocupació o de sensibilització de la població sobre l’eficiència energètica és relativament menor al relacionat amb altres problemes vinculats a l’habitatge. Segons l’últim baròmetre de l’habitatge (CIS, 2018), la preocupació pel confort tèrmic (el 35%) és similar a altres preocupacions, com poden ser el soroll i la seguretat davant robatoris, i inferior a unes altres, com la falta d’ascensor en alguns habitatges.

     

    • 15. Inclouen el canvi de les instal·lacions de climatització i d’aigua calenta. Estimacions procedents de l’Estratègia a llarg termini per a la rehabilitació energètica al sector de l’edificació a Espanya, Ministeri d’Economia (2020).

    Porcentaje de hogares que están poco o nada satisfechos con los siguientes aspectos del edificio en el que se encuentra su vivienda

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:05

    En definitiva, la rehabilitació dels habitatges és clau per reduir el consum energètic i, de retruc, l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Així i tot, per impulsar les rehabilitacions, també és important transmetre el missatge que la renovació de l’habitatge és una gran oportunitat per millorar el confort i l’habitabilitat interior de les nostres llars -un aspecte que el confinament ha posat especialment de manifest- i per revalorar els immobles. D’acord amb això, és primordial orientar els recursos públics disponibles de manera convenient per abordar les principals problemàtiques del parc d’habitatge de manera conjunta amb la ciutadania.  

    p 27
    Habitatge social de lloguer: la gran tasca pendent

    A més de la rehabilitació, una altra de les prioritats de les polítiques d’habitatge per als propers anys és l’enfortiment del parc residencial públic destinat al lloguer social o assequible. Espanya és un dels països europeus amb un percentatge més elevat d’arrendataris que destinen més del 40% dels ingressos a pagar el lloguer, un percentatge que evidencia el sobreesforç que representa per a moltes famílies sufragar els costos de l’habitatge. Aquest sobreesforç és, a més a més, desproporcionadament alt en el cas de les llars amb ingressos baixos i amb joves. Així mateix, la crisi del coronavirus ha agreujat els problemes d’assequibilitat dels lloguers, en especial entre els grups de població més vulnerables, tal com ho assenyala el Fons Monetari Internacional (FMI) en l’últim informe sobre l’economia espanyola.16 En aquest sentit, l’FMI recomana augmentar el nombre d’habitatges destinats al lloguer social, ja que Espanya té un dels parcs més petits d’Europa: segons dades d’Eurostat, l’habitatge social representa el 2,5% del total d’habitatges principals a Espanya, en relació amb la mitjana europea, del 9,3%. Per assolir la mitjana europea, farien falta 1,2 milions d’habitatges socials addicionals, una xifra que difícilment es pot aconseguir sense la col·laboració público-privada.

    • 16. MF Country Report, núm. 20/299, Spain. Selected Issues. Disponible a https://www.imf.org/-/media/Files/Publications/CR/2020/English/1ESPEA2020002.ashx.
    En les 4 últimes dècades, s’han construït gairebé 2,4 milions d’habitatges protegits a Espanya,

    a major part en règim de propietat. En conseqüència, el parc d’habitatge social de lloguer és molt reduït, al voltant d’uns 290.000 habitatges.

    La manca d’habitatge social de lloguer és deguda a unes polítiques d’habitatge que, històricament, han estat orientades a promoure l’habitatge protegit en propietat. Entre el 1981 i el 2019, es van acabar a Espanya gairebé 11 milions d’habitatges, dels quals el 21,6% van ser protegits. Durant aquest mateix període, les llars van créixer en una mica menys de 8 milions, de manera que podem concloure que l’habitatge protegit ha cobert, aproximadament, les necessitats habitacionals del 30% de les llars espanyoles en les últimes quatre dècades, una xifra molt significativa. No obstant això, la major part dels habitatges protegits construïts a Espanya van ser destinats al règim de propietat (vegeu el gràfic següent), de manera que, al cap d’uns anys, aquests habitatges han passat a adquirir la condició d’habitatges lliures al mercat i han perdut, així, el caràcter social amb què van ser promoguts.

    La promoció d’habitatge social de lloguer ha estat molt limitada a Espanya

    Última actualització: 22 desembre 2020 - 10:06

    La promoció d’habitatge protegit se situa en nivells molt baixos des de l’any 2010 i ha afectat més el règim de lloguer. De fet, entre el 2013 i el 2016, aquesta modalitat ha estat pràcticament nul·la (mitjana de 368 habitatges), la qual cosa ha afavorit la prevalença de l’habitatge protegit en propietat. No obstant això, des de l’any 2017, sembla que el lloguer ha recuperat un cert pes relatiu. En concret, l’any 2019, es van construir 12.496 habitatges protegits a Espanya, dels quals 2.585 (el 20,7% dels habitatges protegits) van ser de lloguer. No obstant això, aquestes xifres són clarament insuficients per incrementar de manera significativa el parc d’habitatge social de lloguer. 

    Segons les estimacions recents del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana,17a Espanya hi ha un parc d’habitatge social de titularitat pública de lloguer situat al voltant dels 290.000 habitatges, dels quals 180.000 són de titularitat de les comunitats autònomes i 110.000 són de titularitat dels ajuntaments. Aquest parc de 290.000 habitatges socials de lloguer ofereix cobertura a l’1,6% dels 18,6 milions de llars que viuen a Espanya (dades del Qüestionari sobre habitatge social, 2019). 

    • 17. Butlletí especial habitatge social, 2020, Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana.
    Reflexions finals

    Els fons europeus són una oportunitat històrica per rehabilitar un parc d’habitatges envellit i poc eficient des del punt de vista energètic. Aquestes renovacions contribuiran de manera simultània als dos objectius europeus de transició ecològica i de digitalització de l’economia, per exemple, mitjançant edificis «intel·ligents» més eficients energèticament. Així mateix, el fort impacte econòmic i social de la crisi de la COVID-19 ha posat de manifest la necessitat de crear un ampli parc públic d’habitatges de lloguer per solucionar la carestia actual i per tenir la capacitat de donar una solució habitacional a la població més vulnerable. Unes polítiques que haurien d’impulsar una recuperació verda, social i digital.

    Destacado Economia y Mercados
    Desactivado
    Destacado Analisis Sectorial
    Activado
    Destacado Área Geográfica
    Desactivado

Crisi COVID-19: un xoc sense precedents

Contingut disponible en
15 d'abril de 2020
Marquesina de un cine con el texto "The world is temporarily closed"

Resum

La propagació del coronavirus a nivell global té efectes devastadors a nivell humà i serà un xoc sense precedents per a l’economia mundial, que se submergirà de forma temporal en una recessió. No obstant això, quan es retirin les imprescindibles mesures de contenció de la pandèmia, cal esperar que l’activitat es recuperi amb celeritat. Perquè això sigui possible, confiem que els governs dels principals països adoptaran les mesures necessàries perquè l’impacte de la COVID-19 sobre l’economia es deixi de sentir quan se superi la pandèmia. La resposta que ja ofereixen va en la bona direcció, tot i que és probable que s’hagin de prendre mesures addicionals tant a nivell nacional com, sobretot, a nivell europeu. Aquesta vegada no podem tornar a cometre els errors de l’última crisi: és imprescindible, i urgent, avançar de manera decidida cap a una unió fiscal. L’actuació dels bancs centrals també serà crucial. Les principals autoritats monetàries ja han anunciat mesures contundents per proveir els mercats de prou liquiditat i per adquirir grans quantitats de deute públic, la qual cosa facilitarà el finançament dels dèficits públics. Si les mesures adoptades són prou ambicioses i efectives, l’augment del dèficit públic serà molt substancial enguany, però el repunt serà temporal. El 2021, l’activitat es podrà recuperar amb força, i el deute públic reprendrà la senda descendent observada en els últims anys.

Un xoc global de primera magnitud

Tot i que la incertesa és molt elevada, ja que, en l’època moderna, no hi ha precedents equiparables a la situació actual, la pandèmia global del coronavirus molt probablement acabarà tenint conseqüències econòmiques d’una intensitat inaudita a curt termini. Els pocs indicadors que s’han publicat des de l’inici de la pandèmia així ho apunten: a la Xina, on el virus es va estendre primer, es va optar per mesures de contenció radicals que han tingut èxit després de dos mesos, però l’impacte sobre el ritme d’activitat també ha estat molt profund. S’estima que el PIB xinès ha reculat al voltant del 10% en el primer trimestre en relació amb el trimestre anterior (una xifra que no està anualitzada). Atès el seu caràcter de primer país afectat, ens hem de prendre aquestes dades com una indicació del que pot succeir a la resta d’economies.

Per descomptat, la intensitat amb què el virus afectarà cada país dependrà de molts factors, com el sistema sanitari, la demografia (no és el mateix una societat jove d’un país emergent que la d’un altre amb una piràmide poblacional més envellida), l’estructura territorial (països amb molta densitat urbana en relació amb altres menys urbanitzats) o el nivell de desenvolupament.

Però l’evolució de la pandèmia fins avui fa pensar que cap país podrà evitar veure’s directament afectat. A més a més, totes les economies es troben exposades, en major o menor mesura, a la caiguda de la demanda global, que es va començar a notar a l’inici de l’any a la Xina arran de la pandèmia i que s’intensificarà en els propers mesos a mesura que s’estengui a la resta del món. Cap economia podrà sortir indemne de les disrupcions que experimenten les cadenes globals de subministraments, així com de les restriccions a la mobilitat internacional de les persones. A més a més, a tot això cal afegir el deteriorament de l’entorn financer, la cara més visible del qual són els descensos històrics que s’han produït en les últimes setmanes a totes les borses del planeta.

Es tracta, salta a la vista, de la segona gran crisi econòmica i financera del segle XXI. Però, a diferència del que va succeir durant la Gran Recessió del 2008, ara la presa de decisions és molt més ràpida i contundent: amb caràcter general (si més no a les economies motores del món), es posen les bases d’una resposta excepcional.

Mesures extraordinàries en marxa

Estem assistint a un procés ràpid de presa de mesures tant en matèria de salut pública com estrictament econòmiques. Els dos àmbits estan necessàriament relacionats. Les actuacions adoptades a nivell mundial en el primer se centren en la contenció de l’expansió del coronavirus (mitjançant variants més o menys restrictives del distanciament social), per aplanar la corba de contagis i, d’aquesta manera, limitar la pressió sobre els sistemes nacionals de salut. Preveiem que, amb més o menys intensitat, aquesta estratègia, que es va dur a terme primer a la Xina, s’acabi generalitzant a gairebé tots els països del món, de manera que l’efecte econòmic acabarà prenent la forma d’un doble xoc d’oferta i demanda gairebé simultani i de caràcter global.

I, per afrontar aquest doble impacte, es desplega ràpidament una bateria de mesures econòmiques d’una amplitud i d’una profunditat extraordinàries. Més enllà de les variants, les mesures posades en marxa comparteixen un mateix gran objectiu: evitar que un xoc de caràcter transitori acabi tenint efectes negatius persistents.

Amb aquest objectiu en ment, s’actua, principalment, en dos grans àmbits. En primer lloc, els principals bancs centrals i les autoritats fiscals prenen mesures per proveir de liquiditat tots els actors del sistema econòmic, per prevenir l’asfíxia financera i per garantir, així, el bon funcionament de la cadena de pagaments. A molts països, i en particular als EUA i a la UE, s’han reactivat mesures d’expansió monetària (QE). Als EUA, s’han rebaixat sensiblement els tipus d’interès de referència, s’han introduït programes d’avals sobre crèdits privats, s’han diferit impostos i s’han anticipat o flexibilitzat transferències i prestacions socials. En aquests moments, la posició de solvència i de liquiditat dels bancs és forta, i s’espera que tinguin un paper important com a transmissors d’aquestes polítiques destinades a satisfer les necessitats de finançament de les empreses i de les famílies.

Una segona línia d’actuació persegueix mitigar l’impacte sobre els treballadors i sobre els autònoms. En aquest àmbit fonamental, les mesures adoptades a molts països se centren en permetre un ajust temporal dels nivells d’ocupació sense que això impliqui la destrucció permanent de llocs de treball. Per exemple, mitjançant aplicacions més àgils de mesures temporals d’ajust d’ocupació (a Espanya, els ERTO), les quals faciliten la viabilitat de les empreses i incentiven la preservació de la vinculació entre l’empresa i els treballadors, un element imprescindible per poder tornar ràpidament a la normalitat quan se superi la situació actual. Així mateix, perquè la disrupció sobre les rendes sigui la mínima possible, s’han rebaixat els requisits per accedir a les prestacions socials pròpies de les situacions d’atur (en el cas dels assalariats) o de caiguda de l’activitat (en el cas dels autònoms).

L’objectiu últim de tot plegat és salvaguardar, en la mesura que sigui possible, el benestar econòmic de la població i la capacitat productiva. Per aquest motiu, a més de les mesures esmentades més amunt, en funció de l’impacte que acabi tenint la COVID-19 sobre l’activitat econòmica, és probable que s’hagin de modular o d’ampliar les mesures de suport, per exemple, mitjançant ajuts públics directes o incentius tributaris als col·lectius més afectats. Els EUA ja han anunciat un ampli paquet de mesures en aquest sentit.

Totes aquestes mesures incrementaran de manera substancial les necessitats de finançament del sector públic. Per aquest motiu, i per eliminar qualsevol dubte sobre la sostenibilitat del deute públic, els bancs centrals i, en particular, la Fed i el BCE han activat programes de compra d’actius molt amplis que, implícitament, donen cobertura a l’expansió de les despeses públiques i que asseguren que les condicions a les quals es podran finançar seran molt favorables.

Escenari econòmic

En els escenaris que plantegem tot seguit, realitzats en condicions d’incertesa inusuals, palpita la convicció que les mesures adoptades són necessàries, ambicioses i adequades, de manera que la recessió serà fortíssima, però no duradora.

En concret, esperem un impacte negatiu molt fort sobre el ritme d’activitat a curt termini, en funció del país, ja en el primer o en el segon trimestre d’enguany, per registrar després un rebot, també intens, en la segona meitat del 2020 i el 2021. Així, a nivell global, esperem que l’activitat caigui el 0,4% el 2020, de manera que l’impacte del coronavirus sobre el creixement enguany serà una mica superior als 3,5 p. p. Per al 2021, però, esperem que el creixement reboti i se situï per damunt del 5%. En comparació, durant la Gran Recessió, el PIB va caure el 0,1% el 2009 i va repuntar amb força l’any següent, quan va anotar un creixement del 5,4%.

A nivell europeu, estimem que la zona de l’euro s’endinsa en una breu però forta recessió en el primer semestre d’enguany, amb una contracció generalitzada per països que deixarà el creixement per al conjunt del 2020 en el –3,1%. No obstant això, la recuperació, que esperem que s’iniciï ja en el segon semestre d’enguany, culminarà en un intens creixement el 2021, que es podria arribar a situar per damunt del 4%.

L’economia espanyola, molt probablement, experimentarà un patró similar a l’europeu. Estimem que la caiguda del PIB durant el primer semestre de l’any pot superar el 10%, arran, sobretot, de la frenada de l’activitat que experimentaran els sectors directament afectats per les mesures de confinament, com la restauració i l’hostaleria, el comerç, l’oci i el transport, entre d’altres, els quals representen al voltant del 25% del PIB espanyol. No obstant això, també influirà l’impacte que rebi la majoria de la resta de sectors. El profund efecte de les mesures adoptades fins avui ja s’observa en la facturació dels TPV de CaixaBank, que, en la tercera setmana de març (la setmana posterior a la declaració de l’estat d’alarma), va registrar una caiguda de les despeses amb targetes del 55% inter­­anual per als residents (malgrat el notable repunt que s’observa en la despesa en alimentació i en productes de primera necessitat) i del 84% en les despeses realitzades per turistes estrangers. De tota manera, quan se superi la pandèmia, confiem que les mesures adoptades per les autoritats –que caldrà ampliar si és necessari– permetran una ràpida recuperació econòmica durant el segon semestre de l’any, de manera que el creixement del PIB per al conjunt de 2020 es podria acabar situant al voltant del –3,6% (5,1 p. p. menys del que esperàvem abans del xoc) i, el 2021, podria superar el 5,5%.

En aquesta tessitura, cal esperar que la taxa d’atur experimenti un fort repunt i que, en el segon trimestre, se situï per damunt del 20%, però que baixi ràpidament durant el segon semestre de l’any, d’acord amb la recuperació de l’activitat econòmica, fins a situar-se al voltant del 14,5% en el quart trimestre. Com a la resta de les principals economies europees, preveiem que les necessàries mesures d’estímul fiscal pressionaran a l’alça el dèficit públic, que enguany es podria situar per damunt del 5%, i el deute públic, que podria assolir el 105% del PIB. No obstant això, reiterem que, en aquest context, és desitjable una actuació eficaç i ambiciosa per poder minimitzar l’impacte de la pandèmia sobre les famílies i sobre les empreses. Si ens assegurem ara que els fonaments de la recuperació són sòlids, també reduïm la probabilitat que la factura per al sector públic augmenti en el futur.

La incertesa que envolta aquest escenari és inusualment elevada. Al capdavall, l’impacte de la COVID-19 sobre l’economia acabarà depenent, sobretot, del temps que les estratègies de contenció del virus s’hagin de mantenir actives. Si, finalment, cal allargar-les més del que es preveu, l’impacte econòmic podria ser superior. Per exemple, si les mesures de confinament s’han d’allargar fins a l’estiu o s’han de retirar de forma molt gradual, la reculada del PIB es podria situar al voltant del 7% enguany a molts països desenvolupats. No obstant això, també cal esperar que es reforcin les mesures de suport a les famílies i a les empreses fins ara anunciades, tant des de l’àmbit fiscal com des del monetari. De fet, aquest és un dels principals riscos: que la resposta de la política fiscal no estigui a l’altura de la magnitud del xoc. Si la COVID-19 té un impacte sobre l’activitat econòmica de 5 punts del PIB, l’esforç fiscal hauria de ser comparable. Dit d’una altra manera: si el seu impacte fos el doble, la resposta fiscal s’hauria de doblar. Només d’aquesta manera es podrà esmorteir prou l’efecte del xoc sobre les famílies i sobre les empreses i s’estarà preparat per a una recuperació ràpida quan la pandèmia estigui sota control.

Davant un desafiament d’aquesta magnitud, la UE haurà de fer un pas endavant. No podem tornar a cometre els errors de l’última crisi i deixar que emergeixin dubtes sobre la sostenibilitat del deute públic de cap país membre ni, molt menys, sobre el futur de l’euro. Per evitar-ho, serà necessari avançar de manera decidida cap a una unió fiscal, treballant en mecanismes de finançament comuns, com l’emissió d’eurobons i el desenvolupament d’una capacitat tributària a nivell europeu, que permetin utilitzar al màxim la capacitat de despesa del conjunt de la UE. Si no ho fem davant una crisi humanitària com l’actual, quan ho farem? Certament, el desenvolupament institucional que això requereix no es pot fer de manera ràpida, però les institucions europees ja han demostrat que poden ser àgils en moments de dificultats, i, sobretot, el compromís ferm amb un full de ruta ambiciós en aquesta direcció ja podria ser de gran ajuda en aquestes circumstàncies.

També caldrà seguir amb una atenció especial l’evolució dels països emergents o en vies de desenvolupament, ja que es troben en una posició més vulnerable. A més de comptar amb sistemes sanitaris amb menys recursos, diversos emergents de referència acumulen desequilibris macroeconòmics i financers que poden limitar la seva resposta de política econòmica. A més a més, alguns d’aquests països ja es trobaven en una situació política i social fràgil abans de l’esclat del virus, i, en moments de dificultat com l’actual, comptar amb una societat cohesionada és fonamental. En aquest sentit, tot el suport que els puguem oferir des dels països més desenvolupats pot ser determinant.

Una crisi d’abast inusitat que canviarà el món

Encara immersos en la fase aguda de la crisi de la COVID-19, compartim una doble convicció. La primera, que superarem aquesta crisi. La segona, que, malgrat el seu previsible caràcter temporal, el xoc probablement tindrà efectes estructurals. Les crisis, quan són d’aquesta magnitud, poden accelerar canvis latents o fer-ne emergir d’inesperats.

Segurament, després d’aquesta crisi, reforçarem els sistemes sanitaris i reavaluarem el paper que exerceixen els experts, la preeminència dels quals és tan notòria aquests dies. També és probable que, a nivell productiu, emergeixin noves maneres d’organitzar-nos, tant globalment com localment, ja sigui per l’escurçament de les cadenes de valor a canvi de millorar-ne la resiliència o per la difusió de formes de treball a distància. Aquests canvis, a més a més, també ajudaran a accelerar la transició econòmica cap a un sistema més sostenible i més respectuós amb el medi ambient.

I, segurament, després d’aquesta crisi, també reavaluarem el paper de la coordinació i del lideratge internacionals. En aquest front global, és probable que la UE es vegi sotmesa a pressions amb pocs precedents. La història de la UE ens diu que les crisis han exercit d’esperó per avançar cap a una major integració sempre que han existit unes bases institucionals i polítiques adequades. Aquesta és, precisament, la situació present: els instruments, institucionals i polítics, amb què es va dotar la UE arran de la Gran Recessió podrien fer un nou salt endavant en matèria d’integració europea que hauríem considerat irreal abans del xoc. Sens dubte, així hauria de ser.

El món, en definitiva, canviarà, i és a les nostres mans decidir si una crisi, a més de generar amenaces, és també una font d’oportunitats.

Oriol Aspachs i Àlex Ruiz

    im04-20_em_01_ca.png
    im04-20_em_info_ca.png
    im04-20_em_02_ca.png
    im04-20_em_tabla_ca.png
    im04-20_em_03_ca.png