La inflació va pujar a l’octubre fins al 5,4% (enfront del 4,0% al setembre), un nou màxim de gairebé tres dècades, que s’explica principalment per la pujada dels preus de l’energia. En concret, els preus de l’electricitat van registrar un augment fort a l’octubre, amb un avanç interanual del 62,8%, molt per sobre del 44,0% del setembre. En aquest sentit, al mes de novembre s’hauria d’observar un lleuger reajustament en aquest component de l’IPC, ja que els preus de l’electricitat han baixat lleugerament al mercat majorista arran del descens recent en les cotitzacions de gas a Europa. Els preus dels carburants també van contribuir a l’increment de la inflació a l’octubre, ja que el seu avanç va ser del 28,1% interanual (enfront del 21,2% al setembre). Per la seva banda, la inflació subjacent, tot i que va seguir augmentant, continua emplaçada a cotes més contingudes: 1,4% a l’octubre (1,0% al setembre) (vegeu la Nota Breve).

Així, la facturació en l’activitat del sector de la construcció s’emplaçava al setembre un 0,6% per sobre dels nivells del setembre del 2019, en bona part pel dinamisme a l’àrea d’obra civil. En l’àmbit dels serveis, la bretxa de facturació respecte al mateix període del 2019 es va reduir al setembre: fins al −1,8% (–4,4% a l’agost). Finalment, la facturació a la indústria se situava un 8,9% per sobre del setembre del 2019, amb avanços generalitzats tant per subsectors com per mercats (domèstic i exterior).

Com és habitual, la inflació nord-americana va tornar a augmentar per sobre del que s’esperava a l’octubre: fins al 6,2% la general (5,4% al setembre) i fins al 4,6% la subjacent (4,0% al setembre). Més enllà del nou i considerable increment dels preus energètics, destaca l’augment generalitzat de preus en pràcticament tots els components. Sens dubte, l’escassetat de subministraments derivada dels colls d’ampolla i els increments salarials estan exercint una pressió sobre els preus al consum més persistent del previst. Així mateix, les enquestes empresarials més recents suggereixen que les pressions inflacionistes perduraran a curt termini. En aquest context, els mercats financers ja cotitzen dues pujades de 25 p. b. el 2022, amb la primera al juny (vegeu la Nota Breve i la secció de Mercats financers).

La confirmació del repunt de la inflació dels EUA a l’octubre (vegeu la notícia a la secció d’Economia internacional) va suposar una nova fita en la reflexió dels inversors sobre la temporalitat de la inflació. D’una banda, consideren cada cop més desgastat l’argument de la Fed sobre la transitorietat, aspecte que es va reflectir en l’acceleració de les expectatives d’inflació a cinc anys i, de l’altra, anticipen que l’autoritat monetària avançarà la primera pujada de tipus a mitjan 2022, en finalitzar el tapering. Aquestes consideracions van suposar un repunt generalitzat dels tipus d’interès de la corba sobirana nord-americana, amb el treasury a 10 anys situant-se a prop de l’1,56%. A la zona de l’euro, també es va produir l’augment de les rendibilitats del deute core i de la perifèria, malgrat que la Comissió Europea també advoqués per la temporalitat de la inflació a la regió. La nota positiva la va posar la confirmació del ràting de Portugal per Fitch a BBB. Als mercats de renda variable, la solidesa dels resultats empresarials va compensar les preocupacions sobre la inflació i va restar volatilitat als principals índexs borsaris, que van acabar la setmana amb mínimes cessions. Per part seva, el dòlar es va apreciar respecte a la resta de divises impulsat per l’alça dels tipus sobirans als EUA i per les tensions geopolítiques al voltant d’Ucraïna i la crisi migratòria a Bielorússia. Finalment, el preu del barril de Brent va cedir fins als 82 dòlars, davant la solidesa del dòlar i després que l’OPEP hagi retallat el pronòstic de demanda de petroli per al 4T 2021.

Els dubtes sobre la inflació influeixen en els fluxos de capital cap a les economies emergents. Segons l’Institut Internacional de Finances, els fluxos de cartera nets cap a les economies emergents es van moderar lleugerament a l’octubre fins als 24.900 milions de dòlars (enfront dels 31.800 al setembre). Per classes d’actius, l’enduriment de les polítiques monetàries a molts d’aquests països va augmentar l’atractiu del deute en divisa local. Tot i això, l’auge de les taxes d’inflació en aquestes mateixes economies va suposar un llast per a la inversió en renda variable. Per regions, Àsia Emergent va liderar el destí dels fluxos inversors (10.900 milions), amb la Xina al capdavant del grup, seguida d’Amèrica Llatina (9.900 milions) i, a més distància, Europa de l’Est i l’Àfrica.