La prorrogació indefinida de la política de COVID zero a la Xina es pot entendre com el resultat de tres factors principals: la capacitat més limitada del sistema sanitari per afrontar una possible onada de contagis després de la reobertura de l’economia, la baixa taxa de vacunació efectiva i la narrativa política, que, al llarg d’aquest període, ha subratllat repetidament l’èxit de l’estratègia xinesa a l’hora d’evitar els elevats graus de mortalitat observats en altres països.1 Així, a curt termini, la variable que podria comportar una suavització sostinguda de la política de COVID zero és l’avanç de la vacunació, tenint en compte, a més a més, el reforç del discurs oficial a favor de les actuals polítiques sanitàries.

Fins a la primera meitat del mes de novembre, el 57% de la població xinesa havia rebut tres dosis, en relació amb una cobertura amb dues dosis del 73% de la població a la UE i del 69% als EUA.2 A més a més, entre la població més gran (més de 80 anys), s’estima que aquesta xifra se situa en el 40%, molt per sota del llindar que va permetre la reobertura sostinguda de l’economia en altres països asiàtics (tots amb taxes de vacunació superiors al 90% entre la població més gran en el moment de la reobertura). Finalment, el ritme de vacunació dona senyals d’haver-se estancat en els últims mesos (el 0,01% de vacunes administrades al dia, en percentatge de la població total, en relació amb una mitjana pròxima al 0,5% a l’hivern del 2021). En suma, més enllà dels ajustos periòdics a la política de COVID zero, cal esperar que aquest factor continuï llastant de manera significativa l’economia xinesa al llarg del 2023, sigui per la necessitat de confinaments «forçosos» en cas de reobertura (per evitar un excés de pressió sobre el sistema sanitari) o pel manteniment de l’estratègia d’eliminació del virus.

L’actual política sanitària de la Xina s’ha d’emmarcar en un context més ampli. Malgrat que la Xina ha estat el motor del creixement global al llarg de les dues últimes dècades, som davant un país de renda mitjana, amb un PIB per capita pròxim a un terç de la mitjana de la zona de l’euro (en paritat de poder adquisitiu) i a un quart del nivell dels EUA (vegeu la taula). En aquest context, tot i que la despesa en salut ha anat augmentant al llarg dels últims anys, se situa encara substancialment per sota de països més desenvolupats, i les infraestructures sanitàries bàsiques (mesurades en termes de llits d’hospital o de metges per pacient) són igualment més limitades, malgrat que amb millors índexs que altres països emergents, com la resta dels BRICS o el grup ASEAN.

En concret, els EUA apareixen al capdavant en despesa corrent en salut, tot i que gairebé el 50% és despesa privada, i aquesta elevada despesa reflecteix també els elevats costos amb els quals opera el sistema sanitari en aquest país (la despesa privada recull la despesa directa de les famílies en productes o en serveis de salut, la de les asseguradores privades o la del sector social). Als països de la zona de l’euro o al Japó, la despesa en salut ronda el 10% del PIB i la despesa privada representa menys del 25% de la despesa total. En canvi, a la Xina, no solament la despesa total en salut és inferior, sinó que el 40% és privada, i una fracció significativa respon a despeses directes de les famílies (el 35% de la despesa total en salut). En conjunt, aquestes dades apunten a un sistema sanitari en fase de desenvolupament, amb una fracció significativa de la població amb accés limitat a la cura de la salut.

El baix nivell de despesa pública en salut es relaciona també amb l’abast limitat de l’estat del benestar xinès. El pes de l’Estat en l’economia, mesurat pels ingressos tributaris en percentatge del PIB, és inferior al 20% (en relació amb més del 30% al conjunt de l’OCDE), la qual cosa deixa una elevada fracció de la població sense una xarxa de protecció social, que inclou la cura de la salut i les prestacions socials, els subsidis per atur o les pensions.3 Aquest factor també és clau per explicar la persistent alta taxa d’estalvi al país, pròxima al 45%.

De la mateixa manera, la Xina té un dels nivells de consum més baixos del món (el 55% del PIB, menys del 40% del qual és consum privat)4 i un nivell elevat d’inversió (vegeu el gràfic). Tot i que aquests factors han explicat el ràpid creixement de l’economia en les últimes dècades, ara llasten el dinamisme de l’activitat, un cop esgotat l’impuls associat al procés d’acumulació de capital i de convergència amb les economies avançades.5

Els símptomes actuals de la Xina van, així, més enllà de la política de COVID zero, resultat de desequilibris més profunds del seu model de desenvolupament econòmic. L’experiència demostra que no hi ha una «vacuna» per defugir el famós parany de la renda mitjana.6 En el recent Congrés del Partit Comunista de la Xina, el president Xi va reafirmar els seus objectius de «prosperitat compartida» i de transformar la Xina en «un país desenvolupat de nivell mitjà» en els 15 propers anys. No obstant això, l’enfocament creixent en qüestions de seguretat i d’autosuficiència comporta més riscos per al potencial de creixement a llarg termini, als quals s’afegeixen el repte demogràfic i el risc de fragmentació econòmica global. La salut de l’economia xinesa a llarg termini dependrà de la qualitat del tractament que pugui rebre i del seu èxit a l’hora de reequilibrar el model de creixement i d’induir una transició cap a activitats amb més valor afegit.