Vivim cada vegada més anys i, això encara és més rellevant, amb millor salut. Aquesta és, sens dubte, una notícia excel·lent per a tothom. No obstant això, aquesta longevitat, combinada amb una natalitat persistentment baixa, reconfigura l’estructura demogràfica de les nostres societats. Aquest canvi demogràfic exigeix una transformació profunda de la forma com ens organitzem que va molt més enllà de l’ús necessari, però insuficient, de palanques poblacionals com la immigració o la natalitat. En aquest article, abordem la dimensió demogràfica d’aquest desafiament per analitzar després, en els següents quatre articles d’aquest Dossier, com aquesta transició impactarà sobre tres àmbits clau: la macroeconomia,1 les finances públiques2 i l’estalvi i els tipus d’interès.3

Per entendre la magnitud del canvi demogràfic que s’aproxima, convé observar amb més detall les tendències que estan donant forma a aquesta nova realitat. Les taxes de fertilitat disminueixen a tot el món i se situen ja, als EUA, a la Xina i a la majoria de països europeus, per sota del nivell de reemplaçament poblacional. Aquest llindar, estimat en 2,1 fills per dona, és el que permetria mantenir la dimensió constant de la població sense fluxos migratoris. En el cas d’Espanya, la taxa de fertilitat se situa molt per sota d’aquest llindar des de fa més de 40 anys: va assolir un mínim d’1,1 fills per dona en la dècada dels noranta i es preveu que assoleixi nivells molt baixos en els propers 25 anys (1,3 fills per dona). Al mateix temps, l’esperança de vida en néixer ha augmentat, aproximadament, set anys a nivell global entre el 2000 i el 2025 fins als 74 anys i cinc anys en el cas d’Espanya fins als 84 anys (vegeu el primer gràfic). Només la pandèmia de la COVID-19 va provocar una reculada temporal, amb una caiguda de fins a dos anys en alguns països, de la qual ja s’han recuperat. Aquesta millora s’espera que continuï, amb un increment addicional de tres anys més entre el 2025 i el 2050, tant a nivell global com a Espanya. Així, el 2050, la població mundial serà més longeva i estarà més envellida, però també gaudirà d’una millor salut, ja que s’estima que la major part de l’augment de l’esperança de vida sigui amb bona salut.4 De fet, entre el 2000 i el 2021, el 70% de les millores en l’esperança de vida als 60 anys ja van correspondre a millores en esperança de vida saludable, definida per l’OMS com els anys sense malalties ni lesions importants.5 No obstant això, l’envelliment poblacional també implicarà un increment en la prevalença de malalties cròniques i de situacions de dependència, la qual cosa es traduirà en un augment de la càrrega total de malaltia (DALY) a nivell global.

En aquest context d’envelliment i d’estancament poblacional, la natalitat seria una primera palanca demogràfica per contrarestar l’envelliment poblacional. La realitat de les últimes dècades i les previsions per a les properes no conviden a l’optimisme pel que fa a aquesta palanca. Les polítiques públiques que redueixin el cost de tenir fills poden ajudar a fomentar la natalitat, però, en general, tenen un impacte molt limitat, i, com ho afirma l’OCDE al seu últim Employment Outlook,6 ni les millors polítiques conegudes durien la taxa de fertilitat al nivell de reemplaçament. Així mateix, la natalitat només començaria a impactar en un horitzó més enllà del 2050, ja que no canviarà la realitat demogràfica de la població en edat de treballar en els propers 25 anys.

Així, doncs, la immigració es presenta com la palanca demogràfica inevitable per contrarestar el declivi poblacional, tot i que ho farà només de forma parcial. Entre el 2022 i el 2024, en un context de rebot dels fluxos migratoris postCOVID, gairebé 1,2 milions d’immigrants van entrar a Espanya. Les previsions de fluxos migratoris de l’INE per als propers anys són igualment significatives, amb entrades netes d’aproximadament 375.000 a l’any fins al 2053, tot i que les previsions demogràfiques de fluxos migratoris són les més subjectes a incertesa. I, no obstant això, els fluxos migratoris necessaris per mantenir la ràtio de dependència actual se situarien al voltant d’un milió d’immigrants a l’any de manera sostinguda durant tres dècades.7 Sembla molt complicat rebre fluxos gairebé tres vegades superiors als previstos i, al mateix temps, oferir a la població resultant uns serveis públics adaptats perquè no se saturin en sanitat, en infraestructures, etc. A més a més, la immigració és un tema delicat, ja que afecta aspectes socials, econòmics i culturals, i, a vegades, la percepció pública pot estar distorsionada. Per exemple, 7 de cada 10 ciutadans europeus sobreestima la proporció de població nascuda a l’estranger al seu país. El 2024, el 13,9% de la població de la UE havia nascut a l’estranger, una xifra que, a Espanya, assolia el 18,2%. Malgrat alguns prejudicis, a la majoria de països europeus, la ciutadania té una visió positiva de l’impacte econòmic de la immigració.8 A Espanya i a Portugal, el 47% de la població té una visió positiva de la immigració; el 40%, una visió neutral, i només el 13% la té negativa. No obstant això, en alguns països com Itàlia, les opinions tendeixen a ser més negatives (el 24% a favor vs. el 34% en contra, amb un 40% neutral).

Atès que no sembla que la immigració i un repunt de la natalitat, per si sols, puguin ser capaços de revertir aquesta transformació demogràfica, és imprescindible explorar com l’economia, el sistema de benestar i l’estalvi privat es poden adaptar a aquesta nova realitat poblacional.