Encara que sembli mentida, ja han passat 12 vertiginosos mesos des de la victòria de Trump a les eleccions presidencials nord-americanes. Aprofitant l’aniversari i la proximitat del tancament de l’any, hem preparat el nostre tradicional Dossier d’anàlisi sobre les tendències i les claus que presidiran el comportament de l’economia el 2026. Partim de la base que tant l’activitat internacional com l’espanyola han tornat a mostrar, en aquest exercici, una elevada resiliència a l’hora de superar el soroll i la incertesa causats per la utilització del comerç o de les finances com a instruments al servei de la política. I això ha succeït en un context en què, com el 2023 i el 2024, les previsions han anat millorant al llarg de l’any, gràcies a la reducció de la incertesa comercial, a l’existència d’unes condicions financeres favorables i a la capacitat i a la flexibilitat dels agents econòmics per adaptar les seves decisions de consum i d’inversió a un entorn complex.

De cara al 2026, la geopolítica continuarà exercint un paper fonamental, tenint en compte el reordenament del procés de globalització en què està immersa l’economia internacional des de la pandèmia. A més de l’evolució dels conflictes bèl·lics actius, la clau a curt termini consistirà en si la tendència cap a un món més fragmentat s’accelerarà o, per compensar l’augment de les restriccions en el comerç amb els EUA, s’avançarà en la recerca de nous acords entre aliats comercials naturals (UE, ASEAN, el Canadà, Austràlia, etc.). Quelcom que no hauria de ser incompatible amb la continuïtat del procés generalitzat de recerca d’autonomia estratègica. En aquest sentit, per a Europa, la clau el 2026 serà com conciliar el desig de reduir la dependència externa (industrial, defensa…) amb la sostenibilitat del deute públic. Un repte de gran complexitat, marcat per les tensions entre disciplina fiscal, inversions necessàries (el BCE ha incrementat les estimacions de l’informe Draghi a 1,2 bilions d’euros entre inversió pública i privada) i exigències geopolítiques. Aquest dilema fiscal europeu només es podrà solucionar amb la combinació d’un major creixement potencial, una major eficiència de la despesa pública i una major flexibilitat en les regles fiscals. Països com Bèlgica o França ja estan en el punt de mira per unes inèrcies fiscals de difícil reversió que s’estan reflectint en el realineament de les primes de risc a Europa.

No obstant això, la clau de l’estabilitat de l’escenari econòmic i financer és com s’acabi de perfilar la relació comercial entre la Xina i els EUA, que afectarà els dos sectors claus per al desenvolupament de la IA (les terres rares i els microxips) i en els quals es dona una dependència mútua. Un equilibri òptim permetria mantenir les inèrcies positives de la inversió en IA sobre el creixement a curt termini (especialment visibles als EUA) i augmentar la probabilitat que aquest procés d’innovació s’acabi manifestant en una productivitat i en un creixement potencial a mitjà termini que pugui compensar els efectes negatius de la demografia i de la fragmentació econòmica. De fet, la IA és un exemple d’incertesa positiva, perquè anticipem més creixement i més productivitat gràcies a ella, però no sabem amb certesa quant. La clau, per tant, és si s’acabarà rendibilitzant tot l’esforç inversor, fonamental per diluir el risc financer provocat per la confluència de les tensions fiscals, de la incertesa i de les tensions geopolítiques. Tot això, unit a les exigents valora­cions a la borsa, conforma un entorn en què l’estabilitat financera es pot posar a prova el 2026, amb segments del crèdit privat sota el radar dels inversors. Els bancs centrals tenen les eines necessàries per apagar els focs que vagin apareixent pel camí, tot i que els graus de llibertat també són més reduïts després dels esforços de l’última dècada.

En aquest context complex, l’economia espanyola ha continuat mostrant un dinamisme sòlid que permetrà tancar l’any amb ritmes de creixement mitjans molt pròxims al 3%. El més destacable de l’evolució durant l’exercici ha estat el viratge cap a la demanda interna com a motor del creixement, malgrat que les exportacions han mantingut un comportament vigorós (gràcies als serveis). De cara al 2026, les tendències continuaran sent positives, gràcies a l’esperable embranzida dels fons europeus, a l’impuls demogràfic, a l’existència d’unes condicions financeres acomodatícies, als elevats nivells de la taxa d’estalvi de les famílies i a una inversió residencial que respon a l’augment de la demanda. Tot plegat ens du a anticipar un creixement del 2,1% el 2026.

En definitiva, l’any vinent, l’economia continuarà exposada a la combinació de les noves tendències de fons (restric­cions als moviments comercials i migratoris, auge de la IA, etc.) i els desafiaments a curt termini (escàs espai fiscal, valoracions elevades als mercats financers, etc.). Un any en què, una vegada més, serà determinant la capacitat de qüestionar a cada moment els supòsits que sustenten les projeccions econòmiques i la flexibilitat a l’hora de prendre decisions.