El PIB va créixer un 0,8% intertrimestral en l’últim trimestre del 2025, un ritme notable que suposa una acceleració del creixement respecte al 3T, quan l’economia va créixer un 0,6%. En termes interanuals, el creixement es va moderar 1 dècima en el 4T fins al 2,6%. Juntament amb la publicació de la dada del 4T 2025, l’INE també ha revisat l’ajust estacional de la resta de trimestres del 2025, resultant una disminució d’1 dècima del creixement intertrimestral del PIB en el 1T fins al 0,5%. La composició del creixement en el 4T ha estat positiva, amb una embranzida important del consum privat i la inversió (1,0% i 2,2% intertrimestral, respectivament) i amb unes exportacions que continuen creixent a bon ritme (0,8% intertrimestral) gràcies al bon comportament de les exportacions de serveis, tant turístiques com no turístiques. No obstant això, atès que el creixement de les importacions va ser superior (1,4% intertrimestral), la demanda externa en el seu conjunt va restar 0,2 p. p. al creixement. En el conjunt del 2025, el PIB va créixer un 2,8%, amb una aportació de 3,6 p. p. de la demanda interna i una demanda externa que va detractar 0,8 p. p. al creixement (vegeu la Nota Breve).

El PIB de la zona de l’euro va registrar en el 4T 2025 un creixement del 0,3% intertrimestral (0,3% anterior) que situa l’avanç per al conjunt de l’any en l’1,5%. Totes les grans economies han contribuït a aquest resultat, que posa de manifest la resiliència de l’activitat en un any marcat per una elevada incertesa i l’aplicació d’una política comercial per part dels EUA perjudicial per a la zona de l’euro. Alemanya va accelerar fins al 0,3% en el 4T, després d’estancar-se el trimestre previ, registrant el 2025 un creixement mitjà del 0,3%, després de dos anys de caiguda. Itàlia també va avançar un 0,3% en el 4T (0,1% anterior), situant la mitjana del 2025 en el 0,7%; i França va frenar el seu creixement fins a un 0,2% en el 4T (0,5% anterior), portant el creixement del 2025 al 0,9%. Les perspectives per al 2026 apunten al fet que la zona de l’euro registrarà ritmes de creixement continguts, en un context d’una certa convergència de les tres grans economies, en què l’impacte positiu de la política fiscal expansiva que desplegarà Alemanya es veurà contrarestat pels avanços en el procés de consolidació fiscal a França i Itàlia, mentre que la desacceleració del comerç internacional (2,6% de creixement el 2026 enfront del 4,1% el 2025, segons l’FMI) serà un altre vent de cara. D’altra banda, l’evolució de l’índex de confiança empresarial Ifo a Alemanya al gener (es va mantenir sense canvis en el 87,6, sent 100 el llindar que apunta a creixements pròxims a la seva mitjana) subratlla els dubtes dels empresaris respecte a l’impuls fiscal, la qual cosa podria materialitzar-se en un creixement menor del que s’esperava per a Alemanya (vegeu la Nota Breve). 

La Reserva Federal va mantenir el tipus d’interès en el rang 3,50%-3,75%, en una pausa àmpliament anticipada que marca un gir en la seva estratègia: amb una economia que va tancar el 2025 en bona forma i arrenca el 2026 sobre bases sòlides, la Fed considera que els tipus actuals són adequats per avançar cap als objectius d’ocupació i inflació. El FOMC va descriure com a sòlid el creixement econòmic, va apuntar al fet que el mercat laboral mostra senyals d’estabilització i al fet que la inflació, tot i que «una mica elevada», respon en gran part a factors transitoris com els aranzels. La sensació és que la Fed no té pressa per moure els tipus i Powell va emfatitzar que les decisions continuaran sent dependents de les dades i es prendran reunió a reunió. Les diferències internes es van limitar a dos dissidents que van defensar una retallada addicional de 25 p. b., tot i que el consens general va ser mantenir els tipus. Els mercats financers continuen descomptant les pròximes baixades de tipus per al juny i l’octubre d’enguany(vegeu la Nota Breve).

El BCE es reserva les bales per si l’escenari es torça. El proper dijous 5 de febrer, el BCE es reuneix per primera vegada el 2026, i tot apunta al fet que mantindrà els tipus d’interès (tipus depo en el 2,00%) i reforçarà el missatge que no vol «hipercalibrar» la política monetària al so de petites variacions en les dades. El BCE compta amb el benefici d’una inflació en l’objectiu, una activitat resilient i un calibratge «neutral» de la política monetària (és a dir, uns tipus d’interès que ni estimulen ni restringeixen l’economia). La combinació d’aquests tres pilars amb un entorn internacional incert (en particular en el pla geopolític) dona suport a una estratègia d’«esperar i veure», i més tenint en compte que el balanç de riscos s’ha equilibrat en els últims trimestres. D’una banda, hi ha amenaces que podrien requerir una relaxació monetària, com una desacceleració de l’economia mundial, la desinflació importada per apreciació del tipus de canvi o per redirecció de les exportacions de la Xina o canvis de sentiment inversor. D’altra banda, també hi ha riscos que podrien fer necessari un cert enduriment, com les inèrcies en algunes partides de la inflació (serveis), disrupcions en les cadenes de subministraments davant l’augment global de barreres comercials o una major tracció de l’impuls fiscal a Alemanya i augment de la despesa en defensa. Mentre aquests riscos no decantin l’escenari, la zona de l’euro pot encarar un any 2026 amb perspectives una mica més positives i facilitar que el BCE mantingui una política monetària estable. En aquest sentit, els mercats cotitzen que el BCE sostingui el tipus depo en el 2,00% al llarg del 2026, si bé conserven cert biaix baixista (donen entre un 15% i un 25% de probabilitat a una retallada de 25 p. b. en el segon semestre) (vegeu la Nota Breve).

L’apetència pel risc inversor continua superant riscos. En una setmana en què el FOMC va mantenir els tipus sense canvis i les expectatives del mercat sobre la política monetària en els pròxims mesos a penes van variar, els inversors es van centrar en el possible successor de Powell. En aquest context, unes dades encara mixtes de l’economia nord-americana que no entelen la seva resiliència, a més de la possibilitat que Trump triï un substitut de Powell amb un biaix més acomodatici que aquest, van causar un apuntament del pendent de la corba de treasuries. Cap a final de setmana, no obstant això, la probabilitat que el triat sigui Kevin Warsh, de biaix més tensionador, va pressionar a l’alça la rendibilitat dels trams curts. A la zona de l’euro, per contra, va haver-hi caigudes de la rendibilitat de tota la corba alemanya, amb descensos una mica més acusats en els trams intermedis i llargs, mentre que les primes perifèriques van romandre estables. Aquest moviment es va atribuir en part a les declaracions dels responsables del BCE durant la setmana, de caràcter més aviat acomodatici, amb diversos comentaristes de mercat llegint això com una conseqüència, parcial, de la recent apreciació de l’euro enfront del dòlar. Aquesta va ser una altra de les grans directrius de la setmana, ja que les especulacions sobre una intervenció conjunta del Tresor dels EUA amb el Ministeri de Finances japonès per limitar la deriva depreciadora del ien van afeblir amb intensitat el dòlar, que es va depreciar en el seu tipus de canvi nominal un 1,3%. En renda variable, la presentació de resultats de l’últim trimestre està mostrant un creixement dels beneficis entre la majoria de les companyies de l’S&P500, i també una majoria de sorpreses positives. Quant a les grans tecnològiques, setmana positiva neta, encara que amb molta heterogeneïtat. Tot això va suposar avanços en els principals índexs nord-americans, mentre que els índexs europeus van mostrar un comportament més feble, amb l’EuroStoxx en negatiu i el DAX patint les pèrdues més elevades, llastat pel càstig a SAP, enfront d’unes places perifèriques més resilients. En matèries primeres, fort repunt del cru impulsat per l’increment del risc geopolític a l’Iran i el seu enfrontament amb els EUA, amb un Brent encaminat al seu major guany mensual des del 2022. Finalment, els metalls preciosos –amb l’or al capdavant– van repuntar amb força com a refugi davant la combinació de tensions geopolítiques i incertesa sobre la independència futura de la Fed.