L’economia digital, o nova economia, se’ns ha fet gran. Les estadístiques, que, com veurem després, tants problemes tenen per captar l’extensió de la digitalització, sí que han estat capaces, com a mínim, de detectar amb claredat el «nucli dur» d’aquest procés, és a dir, la difusió de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) des de la meitat de la dècada dels noranta. I, no obstant això, continuen existint grans dificultats per mesurar la digitalització en la seva plena extensió, principalment perquè una part d’ella (potser la major part, de fet) queda fora dels intercanvis de mercat tradicionals i, en conseqüència, no es registra en les estadístiques convencionals. Al present article, es partirà de les mesures existents que s’utilitzen per construir aquestes estadístiques, per oferir després alguns exemples de mesures complementàries. Un cop considerades aquestes mesures en conjunt, emergeix una visió de l’economia, potser, una mica diferent de la que estem acostumats: segurament, vivim ja en un món que creix més, amb menys inflació i amb més benestar.

Mesurar el «nucli dur»: l’economia digital stricto sensu representa menys del 10% de l’economia total

• A la majoria de països amb estadístiques nacionals modernes, es constata que, a partir de la meitat dels noranta, s’accelera la difusió de les TIC, que configuren el nucli central tecnològic de l’economia digital.

• Fins avui, l’esforç més ambiciós de mesurament l’ha dut a terme un equip d’economistes del Bureau of Economic Analysis (BEA) dels EUA (Barefoot et al., 2018),1 que ha desenvolupat un compte satèl·lit de la comptabilitat nacional nord-americana que mesura l’economia digital.2 La seva aproximació metodològica, que, probablement, anticipa el que faran en el futur altres instituts estadístics, és la següent:

￭ Defineixen l’economia digital com la que integra la infraestructura TIC, els intercanvis de béns i serveis digitals (e-commerce) i els continguts digitals.

￭ Utilitzant la informació de l’oferta de l’economia, parteixen de les 5.000 categories de béns i de serveis existents i seleccionen 200 tipologies de productes i de serveis que consideren digitals.

￭ Finalment, identifiquen els sectors que produeixen aquests 200 béns i serveis, separen, per a cada sector, quina part és autènticament digital i quina és convencional, i estimen, sempre per a cada sector, el valor afegit i altres mesures econòmiques del segment digital.

• Arran d’aquest exercici, Barefoot et al. (2018) obtenen tres grans resultats:

￭ Si s’agrega la suma dels segments digitals de tots els sectors que proveeixen béns i serveis digitals i es comparen amb els sectors convencionals, es conclou que, el 2016, l’economia digital representava el 7% del PIB dels EUA, per davant de sectors com el comerç minorista. Aquesta estimació s’assembla a una altra de l’FMI (2018), en què constata que, en nombrosos països, el sector digital és inferior al 10% del valor afegit, de la renda o de l’ocupació total.3

￭ L’economia digital és més dinàmica que la convencional: entre el 2006 i el 2016, la convencional va créixer l’1,5% en mitjana anual, mentre que la digital ho va fer a una mitjana del 5,6%.

￭ L’economia digital és menys inflacionista que la tradicional: en aquest mateix període del 2006 al 2016, mentre els preus dels béns i dels serveis convencionals van créixer l’1,5% en mitjana anual, els digitals van caure el 0,4% per any.

Si es corregís la menysvaloració dels béns i dels serveis digitals, el creixement del PIB podria ser sensiblement superior a les estimacions convencionals

• Aquestes xifres i, en particular, la del pes del sector digital en el total de l’economia poden semblar una mica decebedores per als lectors, que perceben que la digitalització envaeix gairebé tots els àmbits de l’economia i de la societat. I la veritat és que, malgrat tenir la virtut de ser metodològicament rigorosos i, per tant, poder-se integrar en un sistema de comptabilitat nacional sense problemes, no ataquen a fons els dos problemes essencials per mesurar de forma adequada l’economia digital:

￭ Moltes de les transaccions digitals no tenen un preu de mercat explícit.

￭ Els productes i els serveis digitals estan sotmesos a dinàmiques de canvi ràpid de qualitat i d’obsolescència, la qual cosa constitueix una dificultat per calcular de forma correcta els preus (així, el primer smartphone, que multiplica el preu i les prestacions de qualsevol mòbil existent amb anterioritat, és el mateix bé que un terminal convencional?; com s’integra, llavors, en la cistella de l’IPC?).

• Per compensar, en part, aquestes limitacions, s’han intentat calcular mesures complementàries. Explorem, en aquest punt, dues alternatives que tracten de valorar la part de l’economia digital que no té un preu explícit:

￭ La primera és tractar els béns «gratuïts» de la mateixa forma que els serveis públics gratuïts, és a dir, valorant-los al cost de producció. Un exemple en aquesta direcció és Nakamura et al. (2018),4 que, estimant els costos de producció dels mitjans de comunicació digitals gratuïts i d’altres serveis similars a partir dels ingressos generats per la publicitat i pel màrqueting –la idea és que, en realitat, es tracta d’una transacció en què el consumidor gaudeix del bé digital gratuït a canvi de veure els anuncis publicitaris i el màrqueting–, calculen que el creixement anual del PIB dels EUA el 2005-2015 hauria estat 0,10 p. p. superior a l’estimat de forma convencional.

￭ La segona gran alternativa és simular un mercat hipotètic i tractar d’inferir a partir d’ell el valor de determinats béns digitals. Aquesta via, habitual en l’economia ambiental per valorar intangibles com el valor paisatgístic, és la que segueixen, per exemple, Brynjolfsson i coautors (2018),5 que van realitzar diferents experiments amb una mostra d’usuaris d’aplica­­cions digitals per estimar, a partir del valor que extreien de l’ús d’aquestes aplicacions, quant estarien disposats a pagar pels serveis gratuïts que gaudien. En el cas de Facebook, per exemple, es va estimar que havia sumat més d’1 dècima per any al creixement del PIB entre el 2007 i el 2013.

• Com s’aprecia, aquestes xifres suggereixen que la menysvaloració de la digitalització en el PIB podria ser significativa, ja que fins i tot aquests exercicis parcials apunten a un impacte d’una magnitud gens menyspreable.

Espanya i Portugal han millorat en matèria de difusió de la digitalització, però encara es troben en posicions intermèdies en el ranking europeu

• Entre els enfocaments que busquen complementar les mesures convencionals, s’està fent un esforç específic per aproximar millor el ritme de penetració de la digitalització mitjançant nous indicadors. En aquesta direcció, destaca, per exemple, la tasca que s’ha fet a la UE mitjançant l’anomenat índex de l’economia i de la societat digitals (DESI, per les sigles en anglès), que calcula una mesura de difusió de la digitalització mitjançant la consideració de cinc dimensions: i) connectivitat (pesa el 25% en l’índex total); ii) capital humà (el 25%); iii) ús d’internet (el 15%); iv) integració de la tecnologia digital (el 20%), i v) serveis públics digitals (el 15%). Una de les principals virtuts del DESI és que ens permet aproximar-nos al cas d’Espanya i de Portugal, dues economies en què no abunden les estadístiques sobre la digitalització.

• Malgrat que el DESI proporciona una visió temporal encara relativament poc àmplia (període 2014-2018), sí que es poden obtenir algunes conclusions inicials:

￭ El 2018, la posició d’Espanya en difusió digital estava una mica per damunt de la mitjana de la UE, mentre que la de Portugal era lleugerament inferior. En els últims anys, Espanya ha tendit a millorar posicions en el ranking, mentre que Portugal ha retrocedit.

￭ Atès el grau de desenvolupament econòmic d’Espanya i de Portugal, quina és la penetració digital que correspondria? Les dades apunten que tant Espanya com Portugal tenen un nivell de digitalització una mica més elevat que el que els correspondria per nivell de renda. Els dos països, en qualsevol cas, són lluny de les economies en què el grau de digitalització és significativament superior al de la seva prosperitat relativa, com les nòrdiques i la dels Països Baixos.

￭ També és rellevant identificar les fortaleses i les febleses relatives. Els dos països destaquen per la bona posició en matèria de serveis públics digitals (Espanya és la quarta millor i Portugal, la novena, de la UE), i, en el cas d’Espanya, també és remarcable la bona dada de connectivitat, dimensió en què s’ha fet un salt significatiu en els quatre últims anys. El punt més feble a les economies ibèriques és el capital humà, tot i que cal reconèixer que tant Portugal com Espanya, tot i que en menor mesura, han millorat des del 2014.