L’economia global opera en un entorn exigent. Malgrat que el creixement mundial es manté dinàmic (s’estima que, el 2018, es va situar en el 3,7%, gairebé la mateixa xifra que el 2017), els indicadors mostren que, en la segona meitat del 2018, l’activitat global va enfilar una via de moderació del creixement. D’una banda, això reflecteix un canvi en l’entorn, que, en els últims trimestres, s’ha tornat més exigent per la conjunció de l’enduriment de les condicions financeres globals i l’erosió de la confiança (penalitzada per les tensions comercials i pels conflictes geopolítics). A aquests factors, que caldrà seguir amb atenció en els propers mesos, s’afegeixen la maduresa del cicle en econo­­mies destacades (com als EUA, on l’expansió es troba a pocs mesos de convertir-se en la més llarga de la història mo­­derna del país) i els temors que suscita la incertesa so­bre el veritable grau de desacceleració de l’economia xinesa. Així, l’escenari macroeconòmic apunta a una certa moderació del creixement el 2019, un any en què la major maduresa del cicle s’enfrontarà a un mapa de riscos més dominat pels factors a la baixa.

Les turbulències amb què va acabar el 2018 s’han apaivagat al començament del 2019. Després d’un tancament del 2018 turbulent, amb fortes caigudes borsàries que reflectien dubtes sobre la solidesa del creixement mundial el 2019, el nou any ha començat més tranquil. D’una banda, als mercats financers, el sentiment inversor ha millorat, gràcies a les negociacions entre els EUA i la Xina per reconduir les tensions comercials i als missatges de més paciència per part dels principals bancs centrals. En efecte, tant la Reserva Federal dels EUA (Fed) com el Banc Central Europeu (BCE) han incorporat l’augment dels riscos a la baixa en els respectius escenaris i, després de les reunions de política monetària del gener, han traslladat la intenció de no endurir les condicions monetàries en els propers mesos. De l’altra, el sentiment també ha rebut el suport de la publicació de diferents indicadors d’activitat, que, malgrat que apunten a una moderació del creixement global, suggereixen que aquesta moderació és raonablement suau.

La zona de l’euro redueix una marxa. Un bon exemple que mostra que no s’ha de fer una lectura alarmista d’aquest alentiment del creixement el trobem a la zona de l’euro. Malgrat que, en el 4T, el creixement es va situar en un moderat 0,2% intertrimestral (l’1,2% interanual), les dades que es van conèixer per als principals països, com Alemanya (on es temia que el creixement fos negatiu per l’adaptació del sector de l’automòbil a les noves regula­cions d’emissions) o França (afectada per les protestes dels Armilles Grogues), van millorar lleugerament les expectatives (la nota negativa la va oferir Itàlia, que, immersa en un entorn polític incert, va registrar un creixement intertrimestral negatiu). Així, l’avanç del PIB de la zona de l’euro al conjunt del 2018 es va situar en l’1,8%, i, malgrat que aquesta xifra queda lluny de l’excepcional creixement del 2,5% registrat el 2017, això reflecteix, en gran part, un entorn exterior menys favorable i la presència de llastos temporals més persistents del que s’esperava. No obstant això, la demanda domèstica es manté ferma i té el suport d’unes condicions financeres acomodatícies i del bon funcionament del mercat laboral, de manera que el principal motor de creixement de la zona de l’euro continuarà sustentant la fase expansiva del cicle econòmic en els propers trimestres.

Espanya i Portugal transiten cap a creixements més sostenibles per l’esvaïment dels factors que, com el baix preu del petroli o la depreciació de l’euro, van estimular el creixement de forma temporal. A Espanya, el PIB va acabar l’any amb un avanç del 0,7% intertrimestral (el 2,4% interanual) en el 4T, xifra que va sorprendre a l’alça, en especial perquè la demanda exterior va mostrar un to més positiu malgrat el context internacional més advers. En el conjunt del 2018, el creixement es va situar en el 2,5% (el 3,0% el 2017) i va confirmar la desacceleració gradual de l’activitat cap a cotes més sostenibles. Per components, la demanda interna va ser el principal motor de creixement en el conjunt del 2018, amb una aportació de +2,9 p. p., que va contrarestar la contribució negativa neta del sector exterior (–0,4 p. p.). Aquesta dicotomia entre la fermesa de la demanda domèstica (esperonada per la solidesa del mercat laboral i per unes condicions financeres encara acomodatícies a la zona de l’euro) i el llast (en termes nets) del sector exterior (reflex tant del deteriorament del context internacional, en un entorn de tensions geopolítiques, com de la desacceleració de la zona de l’euro i de l’embranzida importadora de la demanda interna) no solament es produeix a Espanya, sinó que també caracteritza l’escenari macroeconòmic de Portugal (per al qual encara no es disposa de les xifres de PIB per al conjunt del 2018, malgrat que tot fa pensar que reflectiran una contribució positiva i sòlida de la demanda interna i un lleuger llast del sector exterior). Així, el 2019, les dues economies mantindran ritmes d’avanç favorables, amb el suport de les fortaleses cícliques (com la recuperació del mercat laboral) i de les millores estructurals dels últims anys, tot i que convergiran cap a cotes una mica més moderades, propiciades per la maduresa del cicle i pel llast de l’entorn exterior.