Aquest nou Informe Mensual aborda una temàtica controvertida, que la llarga crisi econòmica de la zona de l'euro ha posat en relleu i que té serioses implicacions polítiques: la tendència continuada a una disminució de les rendes salarials enfront de les rendes del capital. Els articles del Dossier constaten la magnitud del fenomen, distingeixen els seus components cíclic i tendencial, i exploren les explicacions més plausibles, en funció de les dades i de la teoria econòmica.

L'anàlisi mostra que som davant un fenomen important, que no és conseqüència de la gran recessió, sinó que, fonamentalment, obeeix a determinants que vénen de lluny, entre els quals cal destacar-ne dos: el procés de canvi tecnològic, vinculat, especialment, a la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) als processos productius, i la nova onada de globalització, que ha permès fragmentar les cadenes de valor a nivell planetari i que ha propiciat la competència directa dels treballadors dels països emergents amb els seus homòlegs dels països desenvolupats. Aquesta globalització és nova, en part, perquè aprofita, precisament, les TIC. En qualsevol cas, les dues tendències redueixen el pes de la retribució del factor treball a les economies avançades, i ho fan no solament afectant els treballadors manuals vinculats al sector manufacturer, sinó també els treballadors que formen les classes mitjanes, vinculats a serveis més o menys senzills i que poden ser deslocalitzats.

El fenomen té serioses implicacions socials i, afegit a altres tendències, com els fluxos migratoris i les crisis cícliques perllongades com l'actual, és capaç, si no es plantegen respostes de política econòmica adequades, de fer perillar el sistema econòmic i polític. L'anàlisi detallada de l'origen del problema pot servir per aclarir quines polítiques cal adoptar i, no menys important, quines polítiques cal evitar costi el que costi.

Vegem, primer, les recomanacions en negatiu. La primera és òbvia, però paga la pena recordar-la: malgrat que el progrés tecnològic i la globalització se situen a l'arrel del problema, no significa que siguin tendències contra les quals calgui lluitar des de la política econòmica. Fins i tot si això fos possible, la qual cosa és difícil en economies obertes com les que formen part de la Unió Europea, seria molt desaconsellable, ja que són fenòmens globalment positius per a les nostres economies i per al conjunt de ciutadans. El repte és gestionar els potencials efectes adversos sobre alguns grups socials. El que tampoc no constitueix una política econòmica adequada és instrumentar mesures de suport als grups afectats que siguin purament pal·liatives i no proporcionin als ciutadans els incentius adequats per afrontar la situació, tractar d'adaptar-s'hi i, si pot ser, revertir-la. És la diferència entre les polítiques passives i actives en el cas del mercat laboral i, en termes més generals, les polítiques orientades a la mobilitat, la flexibilitat i l'ocupabilitat de les persones.

De fet, si alguna cosa queda clara arran de l'estudi del fenomen que ens ocupa, és que el seu impacte sobre el teixit econòmic i social està estretament vinculat als nivells d'educació i de formació. L'experiència internacional dels països avançats suggereix que, com més elevats són els estàndards educatius de la població, més fàcil és que les noves tecnologies, en lloc de substituir el factor treball, el reforcin i, de retruc, millorin la productivitat i, conseqüentment, la renda. Dit d'una altra manera, el factor treball resisteix molt millor el repte de la globalització si es disposa d'un nivell educatiu i tecnològic avançat. Si és així, el desafiament es torna oportunitat i una font de guanys directes de la globalització. El treballador tecnològicament avançat es beneficia de la globalització com a consumidor, però també com a productor, ja que pot accedir a uns mercats molt més amplis.

En definitiva, les tendències tecnològiques i d'integració econòmica global són una realitat inexorable. Si les societats occidentals no reaccionen amb promptitud i amb determinació, la bretxa de la renda entre els factors clàssics, el treball i el capital, es pot incrementar. Perquè el factor treball no hi surti perdent, amb els problemes socials que això pot comportar, és fonamental l'acumulació de capital humà i, vinculada a aquesta acumulació, la qualitat dels sistemes educatius. És urgent que la política educativa i, més àmpliament, la política econòmica estimulin aquest procés d'acumulació.

Jordi Gual

Economista en cap

31 de gener de 2014